Per Lisandra Fariñas. SemLac
La violència que no es nomena a la taula familiar, la por que no hi cap en un titular, la pregunta que ningú fa a la ràdio tradicional perquè “no hi ha temps a l’aire per a la incomoditat”. El podcast ha trobat el seu lloc precisament aquí: en aquest espai íntim entre uns audiòfons i una història que calia explicar d’una altra manera.
No és casual que el periodisme feminista l’hagi adoptat amb tanta força. El format ofereix una cosa que la ràdio convencional i la televisió poques vegades poden donar: temps, silenci i la possibilitat que qui escolta decideixi quan, com i quantes vegades vol tornar sobre una història.
Des dels estudis de comunicació, el podcast s’explica primer per la relació amb l’oralitat. Una anàlisi publicada a la revista Question/Questió, de la Facultat de Periodisme i Comunicació Social de la Universitat Nacional de La Plata, descriu el podcast com una manera de comunicar per a les orelles que permet “recontextualitzar els sabers elaborats” en llenguatge sonor, enriquit per elements clàssics de la radiofonia.
Aquesta recuperació de l’oralitat té un efecte concret sobre l’audiència. Un estudi introductori sobre el fenomen a Bolívia assenyala que la “ductilitat” del format afavoreix “l’autonomia i el control de l’oient a l’accés al contingut” i una experiència d’escolta marcada per la intimitat i la personalització.
Aquesta intimitat té nom propi, a més, dins la teoria de la comunicació: relació parasocial, un concepte que els sociòlegs nord-americans Donald Horton i Richard Wohl van encunyar el 1956 per descriure l’enllaç unilateral que una audiència construeix amb una figura mediàtica, com recorda un article de la revista científica espanyola Icono 14, Rev ICONA 14, coeditada des del 2024 amb la Universitat Rey Juan Carlos I).Aplicat al podcast, aquest vincle explica perquè escoltar una veu que condueix un episodi setmana rere setmana se sent diferent de llegir una nota: hi ha un to, una cadència, una constància que el cervell processa com a proximitat real, encara que la conversa sigui d’una sola via.
Una anàlisi de l’Associació Mexicana d’Investigadors de la Comunicació (AMIDI) sobre les narratives feministes sorgides durant la pandèmia de covid-19 va un pas més enllà i ubica el podcast com un híbrid entre la literatura i el periodisme, capaç de cobrir amb rigor fets noticiosos sumant recursos artístics. La seva autora, la investigadora argentina Valeria Fernández Hasan, sosté que als podcasts “apareixen noves possibilitats narratives de persuasió i d’instal·lació d’agenda que els feminismes han sabut aprofitar”.
Aquesta lectura es confirma en un estudi acadèmic publicat a la revista xilena Persona y Sociedad (2023): María Belén Chilano, Celina Craviolatti i Yanina Frezzotti van analitzar els podcasts argentins etiquetats com a feministes a Spotify i van concloure que el format va democratitzar la producció i difusió de continguts a la seva dona espai dirigit i produït, majoritàriament, per elles mateixes.
Contar amb perspectiva de gènere: no és només el tema, és el com
Que un podcast aborda temes de dones no el converteix automàticament en un amb perspectiva de gènere, o feminista. Aquest enfocament —el de la perspectiva de gènere aplicada a la comunicació— té origen a la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona, celebrada a Beijing el 1995, on es van promoure estratègies econòmiques, polítiques i socials per treure les dones de la subordinació i la discriminació.
La feminista mexicana Marcela Lagarde la va definir com una manera d’observar les relacions jeràrquiques i desiguals entre gèneres, tot i que va advertir que la seva aplicació ha de ser intersectorial i no limitar-se a l’enllaç entre homes i dones.
Traslladada al periodisme sonor, la perspectiva de gènere implica un reaprenentatge que va més enllà d’escollir un tema: exigeix revisar qui se cita com a font d’autoritat, tenir cura del llenguatge i evitar que la promoció del contingut reprodueixi els estereotips que el mateix podcast cerca desmuntar.
La periodista i investigadora cubana Isabel Moya, al seu llibre El sexe dels àngels (2010), va plantejar pautes que continuen sent útils per pensar un podcast amb aquest enfocament: revisar críticament les alternatives a la comunicació hegemònica, analitzar com es construeixen els missatges sexistes des del mateix emissor i evitar tractar “allò femení” i “allò masculí” com a blocs homogenis i sense context.
La llibertat per explicar històries i sumar veus
Aquesta llibertat narrativa es tradueix en projectes concrets tant documentals com testimonials. A Xile, la periodista Catalina May dirigeix Las Raras, un podcast documental que aborda migració, maternitat i drets humans amb un treball narratiu tan envoltant que, segons una ressenya publicada pel medi argentí La tinta, barreja testimonis i so ambient per reconstruir vincles i històries de supervivència, com la de l’escriptora Tali Goldman amb la seva àvia, supervivent de l’Holocaust.
A Argentina, la comunitat radial feminista Futurock produeix Mostras del Rock, conduït per la cantant Barbi Recanati
A Argentina, la comunitat radial feminista Futurock produeix Mostras del Rock, conduït per la cantant Barbi Recanati, i el podcast cultural Cineharta analitza cinema i sèries des d’una mirada feminista sense imposar conclusions tancades —tots dos també ressenyats per La tinta. En aquest mateix circuit, un podcast que aposta per desmuntar tabús des d’un altre angle és Acabar, producció original de Spotify creada per Melanie Tobal el 2018 dedicada a l’orgasme femení i al plaer.
El mitjà La Primera Pedra, en els seus episodis d’entre 30 i 50 minuts reuneixen especialistes per abordar sense pudor temes com la menstruació, l’embaràs o la medicació, sempre “per obrir les portes a la xerrada sobre la sexualitat femenina”. El podcast va arribar a ser, segons Spotify Newsroom, la tercera producció original més escoltada de l’Argentina.
El primer Ni Una Menys —una massiva marxa argentina contra els femicidis ocorreguda el 2015, que després es va replicar a diversos països de la regió— va marcar el que la investigadora Fernández Hassan identifica com l’inici d’una “quarta onada” feminista que, cap al 2018, va ampliar l’agenda cap al dret a l’avortament. D’aquest impuls va néixer La Campaña, el podcast en quatre capítols amb què la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament Legal, Segur i Gratuït va narrar, a través de les veus dels seus integrants, la història d’aquesta lluita a Argentina.
També a Argentina, Agència Presents va llançar el 2025 el seu primer podcast, Tortilleras: una memòria lesbiana, produït per Luciana Leiras i Tati Español, amb testimonis de cinc dones que reconstrueixen la història del moviment lèsbic a Buenos Aires des del 1980.
Justas, conduït per l’actriu i supervivent argentina Thelma Fardin amb especialistes d’Equality Now
A Mèxic, la periodista Sara Lovera López condueix des del 2023 El podcast de la Lovera, produït per l’Organització Editorial Mexicana (OEM), també conegut en algunes plataformes i referències com «Feminisme des de zero» o «Feminisme quotidià», i definit com un espai de conversa amb dones destacades de la política, l’educació “des d’una mirada feminista sense complicacions”. Però en realitat va més enllà de la simple divulgació: Lovera posa al servei de cada entrevista les seves dècades d’ofici periodístic i la seva memòria del feminisme mexicà, cosa que permet tendir ponts entre dones de diferents generacions i portar de tornada lluites i conquestes que les audiències més joves solen donar per fetes. La seva no és una veu qualsevol: acumula més de quatre dècades de periodisme feminista mexicà, durant les quals va ser sòcia fundadora del diari La Jornada, on va crear el suplement Doble Jornada. També va ser cofundadora de l’agència CIMAC Notícies i actualment dirigeix SEMlac.
Aquesta trajectòria converteix el podcast en un exercici de memòria generacional: com recull SemMèxic, Lovera conversa amb especialistes sobre diferents cares de la violència contra les dones —el feminicidi, la violència política, la violència vicària, les desaparicions—, sense deixar fora altres debats urgents com l’avortament o els drets laborals, buscant que les noves generacions coneguin les dones que van asseure les bases dels debats actuals.
Cuba: una conversa que creix episodi a episodi
Cuba va arribar més tard a aquest fenomen, condicionada per l’accés tardà a internet: només a partir del 2018, amb la introducció de les dades mòbils, es va començar a accentuar la producció digital de continguts a la nació caribenya. El primer podcast produït al país va ser El Trastero, de la revista independent Cachivache Media, segons documenta la periodista Alejandra García Mesa a l’article “Perquè s’escolti morat: podcast i perspectiva de gènere a Cuba”, publicat per SEMlac Cuba l’octubre del 2024.
Des de llavors, la producció sonora cubana s’ha diversificat amb projectes com Mujeres al sur, un podcast cubà-argentí que des del 2021 narra la realitat de les dones llatinoamericanes des dels seus testimonis; Casa Violeta, descrita per EcuRed com la primera ràdio online feminista de Cuba, impulsada per l’Editorial de la Dona com a resposta a l’escasset de paper que va va obligar la institució a traslladar bona part de la feina a l’espai digital; i als espais de SEMlac La Nota i Alcem la veu!.
Aquest últim, produït per la corresponsalia a Cuba del Servei de Notícies de la Dona de Llatinoamèrica i el Carib des del juliol del 2023, és un dels exemples més consolidats. Al llarg dels 36 episodis, publicats els dies 25 de cada mes, l’equip ha compartit testimonis, entrevistes, fragments d’obres teatrals i sèries, a més de les veus d’especialistes de diferents disciplines, per abordar les causes i les manifestacions de la violència masclista.
En un programa de notícies convencional és difícil sostenir nombrosos episodis sobre un mateix eix temàtic, però encaixen amb naturalitat en la lògica episòdica del podcast, on cada lliurament pot aprofundir en un angle diferent, sense esgotar el tema ni competir per espai amb altres notícies del dia.
El que uneix aquests exemples –documentals, testimonials, periodístics, cubans i regionals– és que cap depèn que un tema “vengui” en termes d’audiència massiva immediata. Poden sostenir 40 minuts de conversa sobre revictimització, les causes històriques de la violència masclista o el plaer femení, amb la calma que aquest tipus de reflexió exigeix.
Aquesta és potser, l’avantatge més subversiva del format des del punt de vista comunicacional: no demana permís per ser lent, per ser específic, per dedicar temps a allò que els mitjans tradicionals solen resoldre en un paràgraf. En un ecosistema mediàtic que premia la immediatesa, el podcast feminista aposta, al contrari, per la permanència de la veu i per la construcció pacient d’una comunitat d’oients que decideix, cada setmana, tornar a escoltar.
