Fa uns dies que ha començat l’any i tot són bons desitjos, mirades optimistes cap al nou any i bones paraules. I tot és de bon grat sense cap dubte. Però la memòria no pot ser tan feble ni tan fútil per a oblidar a les noranta-nou dones assassinades per ser dones. Assassinades per tota classe de violències masclistes.
Però el més trist és que la majoria d’aquests assassinats no comptabilitzen com a xifres oficials. Només quaranta-nou d’aquests assassinats apareixen com a feminicidis íntims oficials. O, cosa equivalent, que aquestes dones han estat assassinades per parelles o exparelles.
La resta, fins a cinquanta són: dues dones assassinades per feminicidis no oficials. Vint-i-tres feminicidis familiars, dos feminicidis infantils: Erika de catorze anys i Mariya de només sis anyets.
I la llista continua amb deu feminicidis no íntims, dos feminicidis per prostitució, tres assassinats de dones per violències econòmiques o comunitàries, tres assassinats de dones per robatoris, una dona assassinada per narcotràfic i altres quatre dones assassinades sense dades suficients per a ser ‘catalogades’.
Noranta-nou dones assassinades per haver nascut dones. I, malgrat que ho hem repetit en moltes ocasions no sobra recordar que, ni als pitjors temps del terrorisme d’ETA hi havia tantes víctimes per any.
Són noranta-nou dones a qui no se’ls podrà desitjar un bon any dos mil vint-i-tres, perquè ‘algú’ va decidir que les seues vides no tenien cap valor i les van assassinar.
I desembre, amb les festes Marianes i Nadalenques va ser el pitjor mes de l’any. Clar que és un miratge desitjar bon any a les dones: només per haver nascut dones, poden no acabar l’any perquè algú decidisca per elles el valor de la seua vida. Pel que siga, per qualsevol cosa, com hem vist, siga per narcotràfic, per violència vicària, per prostitució, etc. No cal un motiu explícit més enllà del de sempre, el pitjor factor de risc: Ser dones.
I encara hi ha gent que predica que el feminisme no és necessari, que està obsolet i superat pels nous temps. Doncs veiem que no sols és necessari, sinó que ho és més que mai per poder desmuntar aquests simulacres de societat igualitària que alguna gent s’entesta a pensar que tenim. I és una fal·làcia, almenys per a les dones, com hem pogut comprovar.
I el que ja definitivament dona ganes de plorar és que un partit polític presente a un maltractador reincident i condemnat per ser-ho, com a candidat a la Presidència de la Generalitat Valenciana. Senzillament demencial que el presenten i que hi haja gent que els vote. Una bogeria democràtica permetre aquestes coses. Si per a treballar amb menors es demanen obligatòriament certificats de delictes de naturalesa sexual que s’han d’emetre de forma oficial pel Ministeri de Justícia, per què no es demanen certificats d’antecedents penals d’agressions contra les dones a qui pretén legislar o executar lleis que afecten la integritat física de la meitat de la població: les dones?
No, el feminisme no ha caducat ni ha de desaparéixer per donar pas a nou moviments més moderns. El feminisme radical és necessari perquè reivindica que la vida de les dones deu ser tan important com la dels homes. I he dit tan, i no més rellevant. I, almenys de moment, aquesta reivindicació, només la defensa el feminisme radical, el que va a l’arrel dels problemes, el que vol desemmascarar el patriarcat, el que vol suprimir el gènere com a origen de les desigualtats sexistes.
Feminisme per a viure i molt bon any nou a totes les que quedem amb vida. De les noranta-nou assassinades, ens falten les seues veus.
