Per Sara Lahm. Sinpermiso
Durant els últims 14 anys, Kelley Anaas, de 37 anys, ha treballatcom a infermera a l’Hospital Abbott North western, a la comunitat Phillips de Minneapolis, Minnesota.
Però el 13 de setembre va canviar la bata i els esclops de goma per unes còmodes sabates per caminar i es va unir a les seves companyes d’infermeria a la línia del piquet.
Afirmant que les infermeres vagin en contra de la seva pròpia brúixola moral a la feina, Anaas va dir que els administradors dels hospitals estan corporativitzant l’atenció sanitària, en part aconsellant les infermeres que utilitzin “plans massificats d’atenció a pacients” en lloc de confiar en la pròpia experiència.
El dilluns 12 de setembre, unes 15.000 infermeres de Minnesota van abandonar la feina en una vaga de tres dies, al·legant problemes de personal i seguretat, així com conflictes contractuals a 15 hospitals de les àrees metropolitanes de Twin Cities i Duluth.
Aquesta vaga es considera la més gran del sector privat en la història dels Estats Units i es produeix en un moment en què les infermeres de tot el país no només s’enfronten a problemes laborals de llarga durada, sinó que s’hi oposen. Un recent article de The Nation assenyalava que “només entre gener del 2021 i mitjans d’abril del 2022 es van produir 76 vagues al sector sanitari”, ja que les infermeres s’enfronten a problemes de personal, seguretat i compensació amb els seus ocupadors abans i després de la pandèmia.
Mary Turner és la presidenta de l’Associació d’Infermeres de Minnesota, que representa més de 22.000 infermeres i professionals de la salut a l’Alt Mitjà Oest. En una roda de premsa celebrada dilluns, Turner va afirmar que les infermeres es troben en una “lluita per la nostra pròpia professió”, ja que els administradors dels hospitals les segueixen pressionant perquè facin més amb menys recursos.
Turner va descriure que a les infermeres se’ls exigeix que treballin en torns de més de 16 hores en alguns casos, en què, segons ella, és una mesura de represàlia per part dels seus ocupadors, que no volen que les infermeres surtin a la manifestació.
Una altrainfer mera, Melissa Cole, també va parlar a la roda de premsa. Cole va descriure com el Children’s Hospital Minnesota St. Paul Campus, on ella treballa, ha perdut més de 500 infermeres els últims anys “a causa de l’angoixa moral de no poder seguir proporcionantl’atenció i la qualitat que creuen que els seus fills mereixen”.
L’afirmació de Cole s’emmarca en una consciència creixent entre les treballadores i treballadors de primera línia que estan experimentant el que alguns investigadors descriuen com a “dany moral”. Aquest terme va sorgir per primera vegada en relació amb els veterans de la guerra del Vietnam als quals se’ls va demanar o va exigir que cometessin atrocitats al camp de batalla, en violació del seu propi judici moral i en absència d’un lideratge o orientació reals.
Sovint, els soldats van ser “culpats o castigats per les seves accions”, segons un estudi recent d’In These Times sobre el paral·lelisme entre el dany moral entre els veterans i els treballadors de primera línia, inclosos els infermers.
Segons Anaas, els administradors dels hospitals dicten com han de fer la feina les infermeres, fins i tot quan no és el millor per als seus pacients. Pràcticamentent s’envien guions, sense tenir en compte els reptes quotidians de les infermeres.
El resultat és que el personal sanitari està esgotat i cremat, però això només és la punta de l’iceberg per a infermeres com Anaas.
Anaas va descriure el naixement de dos fills durant els seus anys com a infermera i, en cada cas, Anaas va haver de finançar la seva pròpia baixa de maternitat utilitzant baixes per malaltia i dies de vacances.
Això és perquè no existeix un pla de baixes familiars pagades per a les infermeres del seu hospital, gestionat per Allina Health, un proveïdor regional d’atenció sanitària sense ànim de lucre la directora general del qual, Lisa Shannon, guanya més d’un milió de dòlars al any.
“Volem que Allina faci que valgui la pena seguir en aquesta professió tota la vida”, afirma Anaas, en lloc de centrar-se en la contractació de més infermeres sense parar esment als problemes del lloc de treball que fan que moltes abandonin.
Anaas cita un exemple que molts altres observadors del sector també han assenyalat: les infermeres viatgeres. Diu que moltes de les companyes han deixat els seus treballs per convertir-se en infermeres itinerants, una manera de guanyar més diners i tenir més control sobre els seus horaris.
Tot i que Anaas diu que està agraïda per comptar amb l’ajuda d’aquestes infermeres al seu lloc de treball, assenyala que les infermeres itinerants no estan sindicades, cosa que amenaça el poder de negociació general de les que han decidit quedar-se al lloc.
En l’actualitat, les infermeres demanen un augment del 30% en tres anys, juntament amb una participació més gran en les decisions sobre la dotació de personal i un èmfasi més gran en la capacitat de les infermeres per dirigir l’atenció al pacient utilitzant el seu propi judici professional.
Angela Becchetti, infermera i membre de l’equip de negociació del sindicat, va parlar a l’exterior de l’hospital Abbott Northwestern i va posar el focus a l’atenció al pacient. “Estem cansats que els nostres hospitals diguin ‘no en tenim prou, no hi ha res a fer, això costa massa'”, va dir, assenyalant que són els pacients els que pateixen mentre els administradors delshospitals segueixen cobrant sous més alts.
Paul Omodt, portaveu del Grup d’Hospitals de les Ciutats Bessones, que representa diversos dels hospitals on les infermeres estan en vaga, ha dit que les infermeres s’hannegat a acudir a la mediació per posar fi als conflictes contractuals. “La seva opció és la vaga. Aquesta vaga és responsabilitat de les infermeres”, va declarar al Washington Post.
Els representants del sindicat han refutat aquesta afirmació, insistint que els hospitals han tingut molt de temps per prendre’s seriosament les propostes de les infermeres per evitar la vaga. Amb acord o sense, les infermeres van posar fi a la vaga el mati del 15 de setembre.
Tot això li ha deixat a Anaas una qüestió ben clara: “Els hospitals no guanyen diners per tenir infermeres experimentades, no obstant, tenir infermeres experimentades condueix a una satisfacció més gran dels pacients i de les infermeres”.
*Sarah Lahm és escriptora a Minneapolis. Escriviu la columna MidwestDispatch per a la revista Progressive.
Font
Traducció: Iovana Naddim
