L’arribada de Trump, de nou, a la Casa Blanca no és, ni de bon tros, una bona notícia per a les dones. Més aviat al contrari. I no només per a les dones dels Estats Units.
Com ja he dit en moltes ocasions, el feminisme radical és internacionalista i, per tant, el que passa a qualsevol lloc del món ens interpel·la a totes i arreu.
La regressió dels drets sexuals i reproductius de les dones, sobretot pel que fa a la interrupció voluntària de l’embaràs, és un tema pel qual s’ha lluitat des del feminisme radical a tot el món des de fa dècades. I quan ja semblava consolidat als països més desenvolupats, arriba el feixista de Trump i el torna a posar en risc.
Jo em pregunto, fins quan els cossos de les dones formaran part de l’agenda política per ser tutelats? Fins quan haurem de suportar les dones que altres persones, habitualment homes, decideixin per nosaltres, fins i tot posant en risc la nostra pròpia salut? Fins quan haurem de suportar ingerències en la nostra vida privada?
Així les coses, i amb l’extrema dreta implantant-se arreu del món, fins i tot a l’Europa més social, les dones haurem de tornar a estar preparades per sortir als carrers i defensar els nostres drets sexuals i reproductius, que sembla que mai no s’acaben de consolidar.
Vull recordar amb molta estima que aquí, a l’Estat espanyol, fa uns anys, concretament el 2014, un ministre de trista memòria anomenat Ruiz Gallardón va voler modificar la llei vigent en aquell moment sobre aquesta matèria i les dones de l’Estat espanyol, encapçalades per les valentes i aguerrides asturianes reunides al voltant del moviment anomenat “El Tren de la Llibertat”, vam aconseguir aturar aquell retrocés. Aquella lliçó d’unitat de les dones contra el patriarcat i aquell ministre va costar-li la dimissió a Ruiz Gallardón.
Pel que sembla, els drets sexuals i reproductius de les dones mai no s’acaben de consolidar, perquè quan sembla que ho estan, arriba el patriarcat, camuflat en qualsevol cosa, com un camaleó, i impedeix aquesta consolidació. Precisament per això som aquí les feministes radicals: per impedir aquests retrocessos i intentar, de manera permanent, avançar en drets i en la igualtat real en l’accés als recursos de tota mena, siguin econòmics o d’accés als espais de presa de decisions.
Em molesta molt la confusió, sempre interessada per part del patriarcat, entre feminisme i hembrisme. Intentaré explicar les diferències entre tots dos termes en un nou intent de deixar clar que no són el mateix, ni de bon tros.
El feminisme busca la igualtat real en tots els aspectes entre homes i dones, la visibilització dels èxits de les dones en totes les disciplines, la denúncia d’un sistema que ens oprimeix, mutila i assassina pel simple fet d’haver nascut dones. També busca l’abolició del gènere com a font d’opressió de les dones, així com l’abolició de la prostitució i dels ventres de lloguer.
L’”hembrisme“, el femellisme també anomenat misàndria, és l’odi als homes pel simple fet de ser-ho.
Com podem veure, les diferències són substancials i es podria dir també que, mentre el feminisme és i ha estat un fenomen social, col·lectiu, l’hembrisme és una actitud personal d’algunes dones i, per tant, individual.
El mal temps per a les dones, tal com deia al començament, no venen només de la mà de Trump als Estats Units. També els pateixen en llocs tan “pròspers” com Andorra o Malta, on l’avortament està prohibit en tots els supòsits i situacions.
Esperem que aquesta onada de feixisme que comença a recórrer el món no s’encebi amb els drets bàsics de les dones.
Ben cordialment,
