OPINIÓ
El 25 de novembre es el dia internacional contra la violència vers les dones, una violència que no acaba i que, en molts casos, revifa i creix, segons Nacions Unides el 70% de les dones patim violència un cop a la vida.
Aquesta violència, però, malgrat les campanyes, malgrat les denúncies, és una violència considerada d’alerta pública per a les institucions? El objectius del mil·lenni marcats per al 2015 ho marquen com una prioritat. Uns objectius pactats per tots els estats de NNUU i, malgrat tot, 603 milions de dones i nenes viuen en països on la violència masclista no és considerada delicte. De fet, en la 57 sessió de NNUU de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona, es van visibilitzar les rebaixes que s’han anat fent els darrers anys després de la IV Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing el 1995.
Els objectius marcat a Beijing van superar les expectatives, i voluntats, de molts governs donada la pressió dels grups de dones presents i de la conferència paral·lela d’ONG. Es van fer passes endavant per avançar cap a la igualtat real entre dones i homes i es van fer demandes a tots els estats per tal de legislar contra la discriminació i la violència masclista.
Divuit anys després, les expectatives creades han estat traïdes. Cada any a Nova York, en la conferència anual de repàs i valoració dels resultats, els estats integristes (Aràbia Saudita o el Vaticà, per posar alguns exemples) han posat dificultats per seguir avançant, per complir els acords. La crisi econòmica ha estat l’excusa perfecta per a la frenada en sec.
A l’Estat espanyol aquesta frenada ideològica ha provocat greus retallades de drets i una vulneració dels drets de les dones en situació de violència. Dones que són atacades a la porta de cases d’acollida, dones que no troben plaça, dones amb criatures que no són protegides de l’agressor… fets reals en moltes de les dites comunitats autònomes (per les dades que tinc no pas a Catalunya) als quals sumem el fet que els plans d’igualtat no es financen ni es compleixen; la llei d’igualtat, una llei imperfecta, com la majoria, però que va representar un avenç important ha passat a ser paper mullat i no està dotada de pressupost, això es tradueix en una clara recessió en els drets de les dones i les condicions de vida.
A Catalunya, ens vam dotar d’una llei àmplia, consensuada i ben pensada: la llei dels drets de les dones contra la violència masclista, però les retallades també han arribat. Sí bé fets com els citats anteriorment no es donen al nostre país, si que cal destacar la necessitat de seguir fent una inversió important en la millora i ampliació de la xarxa de serveis, la necessitat de polítiques de prevenció, sobretot entre la joventut, el reconeixement de les entitats que porten a terme una tasca important en àmbits com la prevenció, el treball grupal, la sensibilització…, i dotar els pressupostos per tal de poder portar a terme polítiques reals de lluita i eradicació de la violència masclista. Els drets de les dones no poden ser retallables, ens hi juguem el futur, i aquí és l’origen del mal.
