El desmuntament del servei públic és una tornada enrere, una tornada a casa per a les dones
Del darrer informe de la Fundació Maria Aurèlia Capmany (FMAC) s’en desprén que adaptar la jornada laboral és l’objectiu primordial per millorar la situació de les dones treballadores de Catalunya ja que la cronificació de la desocupació de les dones s’està agreujant al nostre país.
L’IDESCAT continua sense oferir dades actualitzades segregades per sexe
La Independent assisteix sempre amb molt d’interès a les presentacions d’informes que elabora la Fundació Maria Aurelia Capmany (FMAC) i ho fa tant pel rigor dels seus treballs com pels seus encerts en l’oportunitat temàtica. Continua essent però una llàstima que el nostre Institut d’Estadística (IDESCAT) persisteixi en el seu error de no oferir dades diferenciades per sexes, i per tant, un cop més, la FMAC ha hagut d’emprar les dades en clau estatal, és a dir les de l’Instituto Español de Estadística (INE) i les del Servicio Público de Empleo (SEPE).
Si en el seu darrer informe la FMAC ja ens alertava de la feminització de la pobresa a Catalunya en aquesta crisi econòmica i que la situació s’accentuaria degut a les previsibles actuacions de les administracions publiques catalanes en les seves retallades, en aquest informe El doble raser: l’organització de la jornada laboral com a element de discriminació, ja es constata el mal que han fet aquestes polítiques a la majoria de treballadores, ja que degut a la històrica segregació laboral les dones han estat ubicades en el sector serveis, que és el més castigat.
Aida Ruiz, directora de la FMAC. (Fotografia Tona Gusi)
Ocupacions més feminitzades i tant per cent de dones amb contractes indefinits o temporals
D’acord amb les dades de la FMAC, aquests són els tant per cent de dones en aquestes ocupacions on elles són les majoritàries: un 82% de dones en la infermeria no especialitzada, un 77% en professions relacionades en treball o educació social, un 64,31% en el camp d’activitats recreatives i de lleure, un 75,89% en tasques administratives o d’atenció al públic, un 88,58% en la professió d’auxiliar d’infermeria hospitalària, un 73.49 % en la venda a botigues o magatzems, i un 83,44% per cent entre el personal de neteja d’oficines, hotels i altres establiments.
La directora de la FMAC, Aida Ruiz, no se n’està de dir que “el mercat laboral està dissenyat d’esquena a les dones”. S’observa en la diferencia entre homes i dones pel que fa als contractes registrats de durada indefinida i explica com malgrat en el marc econòmic en el que ens trobem, on la temporalitat no és una realitat atribuïble només a les dones, queda clar que és més perjudicial per a elles. Si bé el 2006 amb la llei 43/2006 de 29 de desembre s’iniciava una progressió de la contractació indefinida tant per a homes com per a dones, en el context de crisi financera iniciada el 2007 s’inverteix la progressió.
Els Reials Decret-Llei de 16 de juny de 2010 10/2010 i de 10 de febrer de 2012 3/2012 de reforma del mercat de treball i de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball, aconseguiren que la reducció de la temporalitat deixés de ser una acció primordial per als governs.
Organització del temps de treball, reduccions de jornada i contractes a temps parcial
Cal recordar que abans de 1999 la reducció de jornada per cura i guarda de menors era d’un terç i a partir del 2007 la reducció passa a ser d’un octau.
En primer lloc però, la reducció de jornada té més impacte sobre les dones justament per l’impacte econòmic que té la reducció de jornada en els salaris. I encara serà més greu en les futures generacions.
Per veure aquest impacte en l’empobriment de les dones treballadores, aquest informe de la FMAC relaciona les dades sobre el tipus d’ocupació i de conveni col·lectiu amb les hores de treball anual i salari amb el salari reduït en 1/3 de la jornada.
D’aquesta davallada de salaris en oficis feminitzats n’hi ha uns quants exemples: les infermeres no especialitzades passen a cobrar de 1.954,25 euros a 1.302,6 euros (treballant a Hospitals de la XHUP o centres d’atenció primària) i dels 1.688,80 a 1.125,86 euros (si ho fan en altres centres de treball); les auxiliars d’infermeria passen dels 1.287,02 euros als 858,01 euros (XHUP i centres d’atenció primària) o dels 1.148,43 euros als 765,62 euros (si treballen en altres centres); les professionals del treball i l’educació social (en el marc estatal d’acció d’intervenció social) passen dels 1.277,50 euros als 851,10euros i dels 1.456,70 euros als 971,13 euros(en l’acció social amb infants, joves famílies, etc.); i, finalment, les monitores d’activitats recreatives i de lleure passen de 1.134,64 euros a 756,42 euros (en el marc estatal d’acció d’intervenció social) i de 1.287,36 euros a 858,24 euros ( en l’acció social amb infants, joves, etc).
Per altra banda i pel que fa a la jornada reduïda, una demostració de les poques garanties -afirma Aida Ruiz- és el buidatge de sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) on es veu com les dones són expulsades dels llocs de treball en base al fet de realitzar una jornada reduïda.
D’altra banda, en el treball temporal no es permet la reducció de jornada, i tant dones embarassades com dones que han acabat la baixa de maternitat són objecte d’acomiadament.
En segon lloc i pel que fa als contractes a temps parcial, la directora explica com tradicionalment, hi ha hagut l’interrogant sobre el fet que les dones de l’estat espanyol “estiguin tan poc enlluernades” per aquests tipus de contractes. La resposta cal cercar-la en la inseguretat que causa a les dones. Si abans del 1984 la jornada podia ser de 2/3 parts (fins a 26,6 hores màxim) a partir de l’any 1984 ja es considera jornada reduïda qualsevulla inferior a les 40h. I encara més inseguretat provoca quan a partir de l’any 1994 el contracte parcial admet hores extraordinàries, és a dir que ens podem trobar paradoxalment amb jornades reduïdes de 39 hores més hores extres. I a partir de 1998 ja s’introdueix el concepte d’hores complementàries. Així doncs la resposta a aquesta “manca d’enlluernament per part de les dones” és que no hi ha oferta de llocs de treball a temps parcial ja que de fet són a temps complert.
I en tercer lloc sobre la adaptació de la jornada laboral, que seria tant per a homes com per a dones, cal dir que no està desenvolupada i que no està protegida jurídicament. A la pràctica la regulació es reenvia als convenis col·lectius, quan se sap que convenis d’infermeria, neteja, etc. en tractar-se de sectors molt complicats pel que fa a horaris i torns de nit no està ben regulat (de fet només s’ha trobat en un conveni de vendes de Tarragona i encara molt genèric).
Agreujament de la cronificació de la desocupació de les dones
El desmuntament del servei públic és una tornada enrere, una tornada a casa per a les dones.
“Que els poders públics no facilitin cap eina de suport a les dones treballadores implica que aquests poders només consideren el paper laboral de les dones com a recolzament al salari familiar. Només així s’enten aquesta manca d’eines”, s’exclama la directora de la FMAC. I continua argumentant-ho quan explica que a cada reforma hi ha hagut un degoteig de pèrdua de conciliació entre la vida laboral i la personal o familiar. “Si la llei d’Igualtat hagués apostat en ferm – diu- s’hauria començat a trencar rols i la divisió sexual del treball”.
La Reforma laboral ha incidit molt negativament en el treball de les dones ja que ara tenim més dones a temps parcial, les jornades irregulars han passat del 5% al 10%, la classificació actual del treball ja no es fa en funció de l’ocupació desenvolupada sinó dels grups d’ocupació, fet que porta els drets laborals en un pantà o un fangar, i finalment hi ha més acomiadaments per baixes laborals sense tenir en compte que la salut laboral de les dones no és igual a la dels homes.
Cal recordar també que a partir del 2012 amb el pas del conveni de sector al conveni col·lectiu d’empresa, s’augmenten el nombre de jornades i hi ha un despenjament del conveni pel que fa a la distribució horària de la jornada.
De quines eines disposen les dones
Davant d’aquest panorama tan desolador com real, hem de partir que a Catalunya moltes dones treballen en petites i mitjanes empreses (PIME) i que per tant, el recorregut per als seus drets es adreçar-se a l’ òrgan de representació sindical, o sinó n’hi ha al delegat de personal, fer una denuncia a la inspecció de treball (aquesta possibilitat s’usa massa poc) i finalment la denuncia en un jutjat d’afers socials.
El principal objectiu: l’adaptació de la jornada laboral
Partim que la Llei d’Igualtat es va fer d’esquenes al mercat de treball, en ser d’utilitat per a les grans i mitjanes empreses però no per a les petites. Per tant l’eina prioritària per treure a les dones d’aquesta cronificació de desocupació i pobresa seria poder blindar l’adaptació de la jornada laboral, buscant el punt d’inflexió per a les dues parts, concluen des de la FMAC.
La pobresa femenina és principalment per la pèrdua d’ocupació, però també per la pèrdua de drets en l’ocupació.
Així els serveis públics estan orientats per una banda cap a la protecció i la seguretat i per altra cap a la cura de els persones, que són els àmbits on treballen majoritariament les dones. Són aquests àmbits els que estan desmuntant i “el desmuntatge dels serveis públics afecta a tothom, dones i homes, però majoritariament a les dones” afirma Aida Ruiz.
Així doncs, aquest desmuntatge provoca que les dones tornin a casa i es tornin a reproduir encara més els rols sexistes ja que la dona té salaris més exigus i amb més horari i és quasi sempre la que torna a casa.
