Ja som a ple hivern, es van escurçant els dies, … a causa de les últimes mesures d’austeritat s’han tallat els horaris dels quiròfans i els serveis als discapacitats, a Catalunya milers d’aturats s’han quedat sense dret a l’Assegurança de Salut (no era sense Dret universal?), i l’atur segueix pujant …
Però als carrers Principals reapareixen puntuals, com en els anys de les vaques grasses, i rutilants com mai, els llums nadalencs. Així el senyor Oriol Benítez, tristament assegut a una cantonada sense rètol amb: “He perdut casa i treball, Una ajuda siusplau”, si no en si s’enfada més i tot, pugui consolar-se mirant a dalt i les estrelletes lluminescents: encara no li han tret el Nadal.
La teràpia de llums sembla haver contagiat també les campanyes publicitàries. S’han pres vint edificis públics d’un dramàtic vermell sang, incloent-hi la Sagrada Família, per recordar l’1 de desembre, Dia Mundial de la Sida, que la malaltia segueix activa, i sí que ha organitzat una Shopping Night a Passeig de Gràcia, amb orquesta i desfilada de models davant de les botigues de marques famoses, on s’ha congregat una multitud de curiosos, però el pecat comprar, doncs ja es va acabar la borratxera de la targeta fàcil
Malgrat això, els comerciants de la Fundació Barcelona Comerç, amb el vistiplau de l’alcalde han decidit invertir 400 mil euros per realitzar un somni que tenien en el calaix des de fa diversos anys. L’Himàlaia perd dos metres de gel cada dia, i els Andes ja han perdut més del vint per cent de glaceres? No importa, a la Ciutat Comtal, on sovint en un dia assolellat d’hivern es pot passejar amb 17 graus de temperatura, un potent sistema de refrigeració ha produït el gel d’una pista de patinatge de 1200 metres, (a imitació d’aquella, més famosa, existent enfront del Rockfeller Center a Nova York, ciutat on les temperatures hivernals poden arribar tranquil·lament a 20 graus sota zero). Aquí els ciutadans, abatuts per crisis personals o col·lectives, podran lliscar-se sentint-se per fi rics, moderns i feliços. Això és: “Patinar contra la depressió”, intitula un periòdic local Però ja no hi ha quilòmetres de passeig marítim on poder patinar al sol com a Califòrnia? Es preguntaran alguns lectors, fent ús del menys comú dels sentits: sí, però allà resulta gratis, i els comerciants no poden cobrar, com en la pista de gel, 6 euros la mitja hora, o 8 euros una hora, regalant vals de patinatge sol a qui faci compres en el centre.
Amb una altra moguda genial, la pista de gel ha estat instal·lada just en el cor de la ciutat, la mateixa plaça Catalunya on per unes quantes càlides setmanes de primavera milers de persones havien descobert, apagant la tele, que podien expressar-se, esplaiar-se, reflexionar i qüestionar-se sobre temes habitualment manejats de manera opaca per uns quants polítics, però que interessen la vida de tots. Va ser, com se sap, un original bany de democràcia, que va traspassar en pocs mesos les fronteres nacionals, va arribar fins a Brussel·les i després fins a Wall Street,recollint en el camí el sentir de milions d’habitants del planeta, que diuen no a l’excessiu poder de les finances, i demanen més transparència i equitat en la vida pública, a més d’una major atenció al problema ambiental.
Però, potser per esborrar aquests perillosos records de democràcia directa, en plaça Catalunya s’han plantat arbrets de plàstic amb llums colorides, que fan joc amb els dolls d’aigua de les fonts, per als somriures en sèrie de les fotos japoneses. Amb un clar missatge subliminal: aquí no va passar i no passa gens, ara estem amb un govern de sòlida majoria, que d’un moment a l’un altre traurà de la màniga la recepta màgica per resoldre l’equació Austeritat més Creixement, just mentre la Unió Europea fa malabars per no fer enfonsar l’euro i evitar la seva dissolució. Quin serà la recepta? Acomiadaments, tancaments, privatitzacions. Hala!
Pista de gel a part, Barcelona entre el 29 de novembre i el 2 de desembre ha estat amfitriona del Smart City Expo & World Congress, un congrés mundial de “ciutats intel·ligents”, entre les quals aspira a tenir un lloc rellevant. Es defineixen intel·ligents (smart) les ciutats que saben optimitzar els costos integrant i millorant els serveis i alhora disminuint dràsticament les emissions de carboni. Una necessitat imperiosa doncs la previsió de l’augment de la temperatura al planeta podria pujar dins del segle XXI d’1,8 a uns terrorífics 4 graus, (el punt de no tornada) i estan a la vista de tots els desastres que ja s’estan donant al món pel canvi climàtic, des de pluges torrencials a sequeres despietades, com la qual està provocant una crisi humanitària sense precedents a Somàlia i amenaçant tota la Banya d’Àfrica.
Avui dia viu en ciutats el 50 % de la població mundial, però en el 2050, segons les Nacions Unides, ho farà el 70% dels 9000 milions d’habitants que poblaran el planeta. Els consums d’energia resultarà duplicat, just quan segons el Protocol de Kyoto les emissions globals de CO2 hauran de ser reduïdes en un 50%. És evident que hauran de ser les ciutats a liderar, (sí o sí), el canvi de paradigma energètic, per poder lliurar a les generacions futures un planeta encara vivible. I el temps constreny. No obstant això, la 17 Conferència de les Nacions Unides (Cop 17/Cmp7) sobre canvi climàtic, realitzada en Durban (Sud Àfrica), per no enfonsar-se en el fracàs total, ha aprovat un acord de mínima establint un full de ruta per treballar el proper any a un tractat legalment vinculant sobre la reducció d’emissions, que haurà de ser signat en 2015, per entrar en vigor el 2020. A l’acord s’han per fi sumat Índia, Xina i els Estats Units, fins ara poc inclinats a acords internacionals, però allargant de manera irresponsable els temps d’actuació. També el Fons Verd de 100.000 milions de dòlars per ajudar als països pobres afectats pel canvi climàtic, serà efectiu solament a partir del 2020, si es compleix amb les promeses. “Per salvar els bancs, hi ha milers de milions, però gens per al clima”, ha fitat la ministra d’Equador, M. Fernanda Espinosa.
De fet, es tracta de resultats molt pobres, per a les desenes d’organitzacions africanes de dones camperoles, sindicats, organitzacions juvenils, que han acudit a Durban demanant justícia climàtica “per tots i per sempre”. Com ha assenyalat la sud-africana Tessidi Du Toit, membre de l’Organització de Dones Camperoles, Àfrica és la major víctima del canvi climàtic, amb les seves terres cada vegada més seques, per la imprevisibilitat de les pluges.
És més: entre els 1500 milions de pobres que viuen al món amb menys d’un dòlar al dia, el 70% són dones, i sent les principals productores d’aliments en les economies de subsistència, són les més afectades quan la sequera fa més escassa la llenya i l’aigua, o sigui han de recórrer més distància per aconseguir-les, i per això les nenes deixen d’assistir a l’escola. Igualment quan en les inundacions augmenten les malalties degudes a la mala qualitat d’aigua, són les dones que han de cuidar als malalts, i en la fam a certs països s’intensifica el matrimoni precoç de les nenes, perquè almenys puguin menjar. Una altra dada esgarrifosa és el percentatge de dones que moren en els desastres com els ciclons del Bangladesh en 1991, on van ser el 90% de les mates, o el tsunami asiàtic del 2004, on van ser entre el 70 i el 80%. De fet, els informes de les Nacions Unides des d’uns anys assenyalen com el canvi climàtic exacerba les desigualtats de gènere existents, amb efectes nefasts sobre la qualitat de vida de nenes i dones pobres.
No obstant això, ha estat una dona, la cèlebre física i economista indiana Vandana Shiva entre els primers a denunciar la deterioració de la vida de les dones del sud del món, quan un desenvolupament excloent, com la “revolució verda”, privilegia una agricultura tecnificada i contaminant de les grans plantacions, a costes de l’agricultura de subsistència practicada per les dones, (que ara seria definida biològica i sostenible) Però Vandana Shiva no s’ha limitat a criticar una globalització que concentra recursos i riquesa i augmenta la pobresa, sinó ha aconseguit mobilitzar milions de camperols indians contra les tarifes de comerç promogudes pel GATT, ha fundat un moviment social de dones (Navdaya) per protegir la varietat de llavors contra la seva manipulació per les multinacionals; amb el moviment “Abraça un arbre”, va aconseguir parar a la desforestació d’una extensa reva de l’Himàlaia, i amb la campanya Laxmi Mukti, ha promogut l’accés de les dones a la propietat de la terra.
Benvingudes llavors totes les iniciatives de ciutadanes i ciutadans conscients, siguin individus que administracions, que apostin a un estalvi energètic i un ús més racional dels recursos, com s’ha afirmat en Smart City Expo &World Congress de Barcelona. Les Smart Cities o ciutats “intel·ligents”, són aquelles on els edificis tindran cobertes solars, hi haurà calefacció de barris, i reciclatge d’aigua; on s’usarà cada vegada més el cotxe elèctric, no contaminant, recarregable cada nit; on el tràfic serà fluït, doncs uns sensors avisaran als conductors, en els seus smartphones o GPS com evitar embusos o trobar pàrquing disponibles; ciutats on l’aigua de reg en els jardins públics, anirà exactament on es necessiti, i en la quantitat justa; on no s’haurà de fer cues en les administracions públiques doncs els tràmits es podran fer a través de l’administració electrònica, i més delícies.
I no tot és somni: les solucions tecnològiques ja existeixen, asseguren arquitectes, urbanistes, empresaris i administradors públics reunits al congrés: es tracta només de tenir la voluntat d’aplicar-les, difondre-les, i seguir investigant per trobar solucions cada vegada més eficaces. Per exemple a Barcelona, en el districte 22 de Poble Nou (un àrea ex industrial destinada ara a ser un pol d’investigació i innovació) l’arquitecte Ruiz-Geli ha aixecat Mediatic, un edifici amb estructura d’acer i revestiment de vidre com a tants, però ho ha protegit amb membranes de teflón, un material plàstic amb característiques tals, que permeten un estalvi energètic del 92%. Dins del 2019, segons una llei aprovada pel Parlament europeu en el 2010, els edificis del continent hauran de compensar l’energia que consumen amb energies renovables, ergo, ser autosuficients. Amb l’estratègia “Europa 2020”, la UE es proposa aconseguir el famós 20-20-20, o sigui per a l’any 2020 comptar amb el 20% de pes de les energies renovables, el 20% de reducció de les emissions de CO2, i el 20% de millora de l’eficiència energètica.
Ja des d’ara a Espanya és possible utilitzar energia verda a través d’unes companyies que la proporcionen, o generar energia gràcies a tecnologies com la geotermia, o el sistema fotovoltaic que s’amortitza en tres anys. Per això el Govern, en el seu últim Consell de Ministres, va aprovar el Decret d’autoconsum elèctric, que permet l’opció d’aprofitar in situ l’energia generada, descomptant l’excedent d’energia que es lliuri a la xarxa, de la factura de la companyia comercializadora. Espanya supera França i Itàlia en l’ús de renovables (dades de l’Observatoris de Sostenibilitat a Espanya-GOSI), que han aconseguit fins al setembre del 2010 el 38% de la producció d’electricitat, gràcies sobretot al creixement de l’energia eòlica. No obstant això segueix àmpliament superada per països com Letònia, Suècia, Finlàndia, Dinamarca i el veí Portugal.
Davant de l’escàs compromís del seu govern en temes ecològics, un ciutadà de New York, Colin Beavan, un jove pare de família, ha decidit llançar una pedra en el pantà i aixecar el problema ambiental des de la Gran Poma, tornant-se un “No impact man”. Si amb les més comuns costums quotidians, com prendre una rentadora o una nevera, i anar amb cotxe, provoquem emissions de CO2, hem d’evitar-les i trobar altres solucions, s’ha dit Colin. Llavors ha començat a prescindir dels detergents químics i rentar la roba en la tina trepitjant-la amb els peus i usant detergents no contaminants, ha produït abonament i verdura orgànica en una horta de la ciutat i ha portat a la seva família en tricicle en la Cinquena Avinguda… en fi, un sens fi d’accions originals que han suscitat animats debats al seu país, en pro i en contra. (A Barcelona el documental “No Impact Man” ha estat presentat pels voluntaris de Ressò-Unió, i es pot veure a la xarxa).
També a les ciutats europees hi ha símptomes de despertar, més enllà del famós cas de Samso, l’illa danesa ja autosuficient energèticament. Londres, amb freqüència ofegada en el fog (boira més smog), vol reduir les seves emissions del 60% en 2025, Copenhaguen vol convertir-se en una ciutat a emissions zero en 2025, i més ambicioses encara, Munich vol que totes les necessitats energètiques de les seves llars es cobreixin amb renovables en 2014. A Itàlia, segons l’últim informe de Legambiente, mil municipis (entre els 8094 existents) han aconseguit l’autosuficiència energètica gràcies a vent, sol, biomassa o geotermia. A Espanya Màlaga és l’avantguarda de les “ciutats intel·ligents”, seguida per Barcelona, i Vitòria-Gasteiz, amb el seu pla d’eficiència energètica, estalvi d’aigua, ús de renovables i modificació dels hàbits de consum dels habitants, aposta a ser la Capital Verda Europea en 2012.
Però, és des de la meridional Alacant que ve la major sorpresa. Des del mes d’abril, una planta pilot, la Bio Fuel System, (BFS) creada per l’enginyer francès Bernard Stroiazzo-Mougin, produeix a preus competitius un petroli de bona qualitat amb un sistema que utilitza com a matèria primera microalgas, que alimenta amb energia solar i CO2, (produït per una cimentera). El petroli en aquest cas de contaminant pot tornar-se beneficiós per al medi ambient, doncs absorbeix el gas amb efecte hivernacle. A més, com a subproducte del procés, s’obtenen àcids grassos, els Omega 3, la demanda dels quals per reduir el colesterol està en augment.
El procés de producció de petroli via microalgas es pot donar en zones on la temperatura no baixa de 5 graus ni pansa dels 45, per tant en molts països del Mediterrani. “En un desert de 360 quilòmetres podríem arribar a fabricar els 1,5 milions de barrils diaris que consumeix Espanya”, assegura l’enginyer. Amb aquest sistema, la producció del petroli que ara contamina mars i selves, seria més netes, però queda per resoldre el problema de la seva combustió.
D’altra banda, el gegant xinès, el major emissor de CO2 en aquests últims anys, ha obert les portes a les energies renovables, un sector que entre altres avantatges, pot oferir grans possibilitats de negoci. Altres iniciatives autònomes en aquest sentit vénen de països com Mèxic, Indonèsia i fins a Rwanda.
En una manera o un altre, està més clar que mai que cal canviar de xip. Ja no es pot seguir amb un model econòmic basat en consums il·limitats d’aigua, de fusta, de petroli, de gas o carbó, per seguir produint béns superflus a consumir-se als països del Nord i les elits del Sud del món, com a pistes de gel a Ciutat de Mèxic o Barcelona, o roba de moda per usar i tirar en menys d’una temporada. Si fins ara, el mer interès cortoplacista ha portat al caos a les economies occidentals, i el món al desastre ambiental, no serà l’hora que més llums il·luminin el cru hivern de l’economia? Però llums “intel·ligents”, creatives i responsables, una bona vegada, això sí, senyores i senyors. El planeta, les camperoles africanes, les illes que s’enfonsen, i el senyor Oriol Benitez, ens ho demanen a crits.
