OPINIÓ
No hi ha debat sobre la prostitució que no comenci per l’exigència – generalment adreçada al corrent feminista abolicionista – de “distingir clarament entre la prostitució lliure i la forçada”.
El 13 de febrer, en la presentació d’un document de recomanacions adreçades als mitjans de comunicació sobre el tractament d’aquest fenomen, l’Ajuntament de Barcelona (a través de l’Àrea de Qualitat de vida, Igualtat i Esports) insistia un cop més en la famosa distinció: “Diferenciar entre la prostitució exercida voluntàriament i la trata* (veure nota al final de l’article) d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual o la prostitució forçada”.
Aquests últims dies, però, ens han aportat testimoniatges i fets prou contundents que demostren tot el contrari. Ni la qüestió de la “llibertat” és pertinent quan parlem de prostitució, ni la seva crua realitat permet establir aquesta diferenciació tan reclamada. Més encara: aquests mateixos fets palesen que, lluny de preservar l’autonomia i la dignitat de les dones, la insistència a dreçar una muralla de Xina entre “dues prostitucions diferents” fa que la societat i les institucions esdevinguin permeables al discurs proxeneta. Amb la consegüent amenaça per als drets de totes les dones, prostituïdes o no, i facilitant expansió de totes les prostitucions… i de la trata d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual.
Naturalment que la trata no és el mateix que la prostitució pròpiament dita. L’infernal transport d’esclaus en els vaixells negrers tampoc no era idèntic a la vida en les plantacions. Però, o bé ens estan demanant que reconeixem una obvietat, o més aviat pretenen que ens empassem dues altres coses. La primera, que la prostitució no tindria relació amb la trata… quan, en realitat, aquesta existeix – i s’expandeix fins a depassar els quatre milions de dones i nenes traficades anualment segons Nacions Unides – perquè hi ha una demanda creixent, especialment en aquells països que han legalitzat la prostitució. I la segona, no menys perversa, que hi hauria una prostitució “bruta”, envoltada de violència, que no cal confondre-la amb una altra prostitució basada en relacions mercantils lliures; una prostitució que potser convindria endreçar o reglamentar, però que considerem finalment compatible amb el respecte dels drets humans.
L’Ajuntament hauria estat ben inspirat d’aconsellar als i a les periodistes que es fessin ressò del testimoni de les quatre dones prostituïdes que van declarar la setmana passada en el judici per proxenetisme que se celebra a la ciutat francesa de Lille contra, entre d’altres, Dominique Strauss-Khan, antic director de l’FMI (una institució, per cert, que no s’ha estat d’encoratjar l’aposta de determinats Estats per transformar els països que governen en destinacions mundials de turisme sexual). Les declaracions d’aquestes dones, colpidores, descriuen la brutalitat, els menyspreu, la negació de tota humanitat, que es viu en el món de la prostitució dita “de luxe”. I descriuen també quins són els condicionaments, les situacions límit, que aboquen moltes dones a entrar en un món devastador per a les seves vides i del qual resulta molt difícil sortir.
Ni llibertat, ni glamour. Violència i dominació masclista en estat pur. Però molt ens temem que, quan l’Ajuntament recomana “donar veu i autoritat a les dones que exerceixen la prostitució”, es refereix exclusivament a aquelles dones que diuen haver triat elles mateixes la prostitució com una feina – i que afirmen fins i tot realitzar-se personalment exercint-la. En cap cas sembla voler donar veu, autoritat o credibilitat a aquelles que denuncien els abusos de proxenetes i “clients”, a les dones que han escapat al món de la prostitució o que volen sortir-ne… i encara menys a les feministes que exigim polítiques de prevenció per evitar que altres dones i nenes s’hi vegin empeses.
A totes aquestes altres veus no només no se’ns dóna autoritat, sinó que sovint se’ns imposa silenci i censura. A voltes, fins i tot en mitjans progressistes i en el propi si del moviment feminista. Vivència terriblement dolorosa. Tanmateix, cal dir que el fet que pugui arribar a ser una dona qui exerceixi la violència d’imposar silenci a una altra dona reflecteix sobretot la força i l’ omnipresència social del domini patriarcal. I aquesta influència s’apropia insidiosament del llenguatge dels poders públics. No hi ha institució més densament, més genuïnament patriarcal que la prostitució. Però, qui en parla en aquests termes? En el discurs dominant sobre la prostitució, tot al contrari, els homes són absents.
La prostitució esdevé un acte de dona – i no allò que un home, o uns homes, fan amb una dona. El discurs sobre la “llibertat d’exercir la prostitució”, el pronunciï qui el pronunciï, és un discurs masclista i neoliberal: el prostituïdor fa ús del seu dret com a consumidor d’una mercaderia; el proxeneta és un empresari de les indústries de “l’oci”. I, per descomptat, no té res a veure amb la trata necessària per a ampliar i renovar “l’oferta” dels seus locals, amb les constriccions que suposen mantenir-hi la “disciplina de treball”, ni amb el continu de violències que marca el recorregut vital de tota dona prostituïda.
I, del pla discursiu, a les conseqüències pràctiques. Aquesta mateixa setmana, la secció sisena de l’Audiència de Barcelona acaba d’absoldre 18 persones imputades per proxenetisme arran de la batuda policial que, a la tardor del 2011, va tenir lloc a l’Eixample i a diverses localitats de l’àrea metropolitana, revelant l’existència d’una xarxa que feia venir noies de Xina per prostituir-les en pisos i altres establiments. Sorprenentment, el fet que els retiressin els passaports o que les seves famílies fossin obligades a pagar un “deute” a aquesta organització mafiosa no han semblat indicis suficients perquè el tribunal considerés que aquestes dones eren forçades a prostituir-se. Fins i tot el fet que els Mossos localitzessin una menor de 17 anys en un dels pisos tampoc ha resultat concloent per als magistrats, que han considerat que res demostrava que aquesta jove no s’hi trobés per voluntat pròpia. En un mot: la secció sisena és extremadament curosa; per res del món voldria confondre prostitució “lliure” i forçada.
Així, el delicte de proxenetisme – que ja ha fet alguns viatges d’entrada i sortida del Codi Penal espanyol – queda completament desdibuixat. Per molt que s’aprofiti de la prostitució d’altres persones i l’organitzi, mentre no es demostri que exerceix directament violència, el proxeneta serà considerat com un simple empresari. I provar això davant d’un jutge és molt difícil. Sovint, per la por de les víctimes de patir represàlies, elles mateixes o les seves famílies. I pel fet que, moltes vegades també, les pitjors brutalitats i el condicionament – o bé la combinació de falses promeses i d’amenaces – han precedit la seva arribada als llocs de prostitució i es mantenen des del seu entorn. Només una legislació que despenalitzi completament les dones en situació de prostitució – sense entrar en disquisicions absurdes sobre el seu grau de consentiment – i que criminalitzi, per contra, “proveïdors” (traficants i proxenetes) i “consumidors” (“clients” prostituïdors), pot protegir les dones de manera eficaç. Mentre vulguem composar amb la prostitució i en busquem una d’acceptable, l’explotació sexual, la trata i la destrucció de vides humanes continuaran al ritme voraç de l’acumulació capitalista.
En aquesta tessitura està l’Ajuntament de Barcelona, que convoca els i les periodistes per instar-los a “no banalitzar, ni fer sensacionalisme o apologia de la prostitució”… però és incapaç de cridar-los l’atenció sobre els anuncis de prostitució que publiquen alguns diaris de la ciutat. I encara menys d’obligar aquests diaris, per exemple, a triar entre la publicació de la propaganda proxeneta o la publicitat institucional del propi Ajuntament – gest que, més enllà dels mitjans de comunicació concernits, enviaria a la ciutadania un missatge inequívoc de “tolerància zero” vers els explotadors de la prostitució.
Probablement, aquesta ambivalència explica el refús persistent de l’Ajuntament a admetre la presència de la FAVB entre les entitats del consell assessor d’ABITS, l’oficina municipal que assisteix les dones en situació de prostitució, principalment al carrer.
Des de la FAVB, ja fa temps que insistim sobre la necessitat d’ampliar els recursos d’aquest servei i buscar la manera de fer-lo operatiu en tots els àmbits de la ciutat – val a dir, en els circuits “closos”, menys visibles que la prostitució de carrer, però que actualment concentren el major nombre de dones prostituïdes i les pitjors situacions de vulnerabilitat. (Resulta preocupant que les associacions que formem part del Consell de Dones, no fóssim informades d’aquesta presentació a la Comissió Permanent del 5 de febrer. La FAVB va rebre la invitació per part de la Regidoria de Dona i Drets Civils un dia abans…).
Manifestament, el moviment veïnal no representa una veu prou “autoritzada”, ni la revista “Carrer” un mitja d’expressió representatiu de la ciutadania de Barcelona. O potser sigui que les nostres propostes resulten incòmodes perquè, ampliant el focus sobre els drets de totes les dones, esguerrem el mite de “les dues prostitucions”.”
A diferència del tràfic, la trata: implica ser sotmesa a condicions d’explotació, no necessita creuar fronteres internacionals, pot ser interna o internacional. És un delicte que vulnera els drets humans de la víctima; la finalitat és l’explotació en el destí (en el tràfic, la finalitat és sols el trasllat, NO l’explotació en destí).
–
Nota:
* Tot i que la llengua catalana no reconeix la paraula “trata”, dona’t que diferents col·lectius a Catalunya l’utilitzen, i per tal de no confondre amb el concepte de “tràfic”, hem deixat la paraula trata en aquest article. Cal entrendre que ens referim a la “trata amb finals d’explotació sexual”. La trata (en anglès “trafficking”) és captació, el transport i la inserció en els llocs de destí per a explotar la persona “tratada”.
