Els anys noranta a Cuba “van ser temps d’apertures, de ruptures i de daltabaixos” com assenyala Mirta Yáñez, periodista, ex professora i una de les escriptores més reconegudes de l’illa. Ella manté que “per molt que la llei insisteixi en la igualtat” en aquells anys existia una “total absència de dones escriptores” o eren “invisibilitzades” en revistes, jurats o premis literaris i esdeveniments internacionals.
Però va ser tal el “boom” de les narradores que van eclosionar amb la dura realitat de la dècada dels 90, que els “misògins literaris” que Yáñez apuntava “ja no poden obviar la presència d’escriptores en la literatura cubana”.
Periodistes i historiadores, a més de doctores enviades a l’Àfrica en missions internacionals sanitàries, s’han redescobert narrant les seves pròpies vivències o les de persones properes, arran del “desconcert davant el que passava a Cuba” i també “l’horror de la subsistencia”. Així ho expressa María Elena Llana, periodista i corresponsal a la Xina en els 90, ara també escriptora, en el magnífic llibre d’entrevistes Paraules sense vel de la periodista Helen Hernández Hormilla, que recull declaracions i contes o narracions de 10 importants escriptores de l’illa.
Alguns llibres de les narradores escollides per Hernández Hormilla
“Boom” de narradores després de la crisi dels 90
“Aquella etapa va ser el final de les utopies; tot es va ensorrar”, afirma María Elena Llana i com “el periodisme és immediatesa i el que no es diu quan passa és una altra cosa”, anys més tard han aparegut a Cuba testimonis de multitud de dones relatant històries pròpies i alienes. És com un “boom” de narradores, que van emergir del ‘naufragi’ després de la tempesta econòmica i social que es va desencadenar a l’illa en la dècada dels noranta.
Marilyn Bobes, historiadora i corresponsal de l’agència Premsa Llatina fins als 90, explica que tot el que ella va escriure en aquesta etapa “va ser a partir no de la raó, sinó de l’emotivitat”. Per als seus temes “el context va ser fonamental”, sobretot, perquè “la dona va ser una de les que més va veure alterada la seva vida durant el Período Especial” de Cuba.
Per a ella, “la crisi va ser determinant”, però també va significar “una maduració de les dones, que van aconseguir moltes coses. Per exemple, des del punt de vista sexual l’alliberament ha estat gran”. Bobes revela que “m’he casat quatre vegades i m’he adonat que el matrimoni no és per a mi”, alhora que critica la moral social i denuncia que “no em sembla bé considerar a una dona triomfadora només quan té un matrimoni, quan té fills … és l’esquema de dona realitzada que ve dels anys cinquanta”.
Una “espècie de catarsi necessària”
La doctora internacionalista a l’Àfrica, Laidi Fernández de Juan parla dels 90 com “aquell període desastrós, que no sé a qui se li va acudir nomenar especial”. Per a ella l’escriptura es va convertir en una “arma de denuncia” perquè hi va haver una “espècie de catarsi necessària2. Nosaltres “varem patir doblement en els noranta” … perquè “la dona era qui havia de posar el plat a taula”.
Malgrat que, “la meva condició de dona gairebé sempre sense parella, m’ha comminat a criar els meus fills sola, manifesta Fernández de Joan, “aquella etapa la recordo amb tot l’espant … cada nit em preguntava qué faria amb els meus fills al dia següent; com els hi aconseguiria aliments” es lamenta.
“”Me’n vaig anar a Etiòpia amb el mur de Berlín intacte i vaig tornar sense ell”, relata la metgessa i docent de Salut a Etiòpia a principis dels noranta, Nancy Alonso. “Vaig sentir el desig de narrar com viviem nosaltres tot allò”… perquè “tot va anar a pitjor. La famosa segona jornada laboral -que mai ha deixat d’existir- es va triplicar “assenyala Alonso, perquè “la dona pateix els problemes de la familia” ja que aquest “és un paper que la societat ens dóna gairebé en exclusiva”. En canvi “encara ens falta més participació en la presa de decisions”. Per què si no, es pregunta Alonso, “no hi ha hagut una ministra de salut, si més del 60% de les treballadores de la salut són dones?”.
El malecon de L’Havana, protagonista en moltes novel.les, sense gent en un dia de pluja
Per Mylene Fernández Pintado, que viu entre l’Havana i Suïssa i “va optar per la literatura mentre estrenava la seva maternitat”, opina que “les dones d’aquesta ciutat (l’Havana) són heroïnes com de quatre o cinc guerres mundials, perquè assumeixen el mateix que suposadament se’ls demana als homes… però després arribes a casa i són teus els nens, la rentadora, la cuina” retreu. “En fi, la Revolució els ha donat moltes possibilitats a les dones, però poca educació als homes perquè s’acabin d’assabentar que tot el que s’ha fet -si ells no posen de la seva part- no arriba a un altre banda”, denuncia.
Mentalitat més pràctica i menys inhibicions
En el Período Especial, Fernández Pintado explica que “les que es van despertar van ser les dones, perquè tenien una mentalitat més pràctica…. Molts homes deien: No, ja t’he donat els diners i no em molestis amb això” perquè “l’economia quotidiana és gairebé completament la seva responsabilitat”. Elles “van ser les que van decidir amb més força sobreviure al naufragi” perquè “tenen menys inhibicions per canviar de vida”. Per a aquesta narradora “les primeres a posar-se la mà al cap i decidir que calia fer alguna cosa per sobreviure van ser les dones”.
Perquè, en efecte, en els 90, Cuba va tenir “una situació summament complexa que la va obligar a reestructurar la seva economia, ens explica a l’Havana, la economista Tania García Lorenzo. “El trencament del CAME (Consell d’Ajuda Mútua Econòmica) va tenir un impacte brutal en l’economia cubana on hi tenia integrada tota la seva dinàmica d’importacions i exportacions, pagaments ajornats… I, quan es desploma el sistema socialista”, prossegueix García Lorenzo, “va ser una dècada molt dura per a aquest poble. Això va obligar a Cuba a redissenyar el seu sistema econòmic, buscar nous mercats per comprar productes i poder produir”, en definitiva,” reestructurar totes les bases d’aquesta cadena productiva; i això porta temps”.
Isabel Moya, directora de la revista Mujeres i de l’Editorial de la Federacio de Mujeres Cubanas
Independents i transgressores de la norma
Isabel Moya, prologuista del llibre Paraules sense vel i directora de la Revista Mujeres explica a La Independent a l’Havana que, en efecte, “els noranta van ser un moment de valoració” de les dones escriptores, perquè “quan arriben les crisis canvien els paradigmes; hi ha un reconeixement d’altres subjectes, altres realitats “i elles van abordar altres temes”: per exemple, el tema de l’amor entre les dones o la violència de gènere”.
Elles, continua Moya “debelan altres construccions de la feminitat, molt transgressores de la norma. Són dones independents que, desafiant l’ideal construït socialment, muden des de la indumentària fins l’amor i la familia”. Es fa visible una “dona sense parella, amb fills o sense fills, o les que assumeixen la maternitat d’una altra manera, que es construeixen sobre si mateixes i no sobre l’altre”, apunta la també directora de l’Editorial de la Mujer de la Federació de Dones Cubanes (FMC).
I llavors “comença el tema de la sororitat i la complicitat entre dones; també es produeix una mirada a l’interior de la seva pròpia soledat perquè la dona es va quedar sola”. I Moya concorda també que “les dones són les supervivents del període especial, gràcies a les seves estratègies de supervivencia”.
“Les dones editores ara manen”
“Són les heroïnes del període especial; també sorgeixen acadèmiques sobre Gènere i aquest és un fet molt important; s’ha avançat molt en aquesta línia: Ja hi ha 30 Càtedres universitàries de Gènere i un boom de treballs sobre polítiques de gènere i feminisme” subratlla Isabel Moya a La Independent.
I sobretot, ens assenyala que “les dones editores ara manen” perquè “proposen el que es publica; Aída Bahr amb la Col·lecció Papallones dedicada a la dona; l’editorial Extramuros manté una línia de literatura eròtica, i altres editorials ja tenen assajos sobre sexualitat o com educar en igualtat a nens i nenes”… Un altre element positiu en el món editorial, segons aquesta comunicadora i professora cubana, “és l’existència, des fa 8 anys, del Premi Especial de la Casa de les Amèriques als estudis sobre Dones”.
A més, en la presidència de l’Institut Cubà del Llibre hi ha una dona Zuleica Romay, que és també la presidenta de la Fira del Llibre. Ella va obtenir el premi extraordinari de Casa de les Amèriques de 2012 pel seu estudi sobre la presència negra a Amèrica i el Carib: Elogi de la altea o les paradoxes de la racialitat.
