Per María Diáguez Espínola (2n de batxillerat-A. Instituto Montes Orientales de Iznalloz).
La Independent publica un nou article d’una noia de segon de batxillerat de l’Institut Montes Orientales d’Iznalloz (Granada). Fa anys que aquest institut realitza una gran tasca amb el seu alumnat per tal que obtinguin una formació amb sentit crític i solidari, així com el compromís amb la història recent, la societat i el feminisme.
Sent un poble pobre, gaudeix de premis per l’excel·lent educació i formació que rep el seu alumnat en aquest institut. El professor d’història és José Maria García Consuegra Flores, un mestre gironí que ens recordava, en un text recent publicat aquí, que: “Història, memòria, dignitat, llibertat, igualtat, justícia i revolució s’escriuen en femení.” Recordava ell, que les dones, a totes les societats i èpoques, “tingueren un rol actiu, decidit, innovador, decisiu i protagonista en tots els processos socials, culturals i històrics”. I és així com forma el seu alumnat, al coneixement i la transmissió de la història; aquella que no sol sortir als llibres, ni als d’estudi de batxillerat.
La Independent va publicant alguns d’aquests articles ja que potser els alumnes no són conscients de la importància dels seus treballs. Així anem contribuint a la seva difusió i el seu empoderament.
Las Sinsombrero
Quan pensem en la història de la cultura espanyola del segle XX, normalment recordem noms molt coneguts com Federico García Lorca, Alberti o Salvador Dalí, tots ells pertanyents a la famosa Generació del 27. No obstant això, en investigar una mica més sobre aquest període, m’he adonat que aquesta visió està incompleta. Durant molt de temps s’ha parlat gairebé exclusivament dels homes d’aquesta generació, mentre que moltes dones que van formar part d’aquell mateix ambient cultural van quedar pràcticament oblidades. A aquestes dones se les coneix avui com a «Las Sinsombrero».
Personalment, el que més m’impacta d’aquesta història no és només el talent que tenien aquestes dones, sinó el fet que durant dècades gairebé no se’n parlés. Artistes i intel·lectuals com Maruja Mallo, María Zambrano, Rosa Chacel o Concha Méndez van compartir el mateix context cultural que els artistes més coneguts de l’època i van desenvolupar obres molt importants. No obstant això, la seva presència als llibres d’història ha estat molt menor. Això em fa pensar que la història no sempre reflecteix tota la realitat, sinó que moltes vegades depèn de qui la escriu i de quines coses decideix destacar.
El propi nom de «Les Sinsombrero» té un significat molt simbòlic. Es diu que algunes d’aquestes dones es van treure el barret en públic com un gest de rebeldia davant les normes socials de l’època. Pot semblar una cosa petita avui dia, però en aquell moment les dones tenien moltes limitacions socials i culturals. Aquell gest representava la idea de trencar amb l’establert i reclamar més llibertat. Al meu entendre, simbolitza perfectament l’actitud d’aquestes dones, que volien participar activament en la cultura i no es conformaven a acceptar el paper secundari que la societat els assignava.
Un altre aspecte que em fa reflexionar és el context històric en què van viure. Durant la Segona República Espanyola hi va haver un ambient més obert en el qual moltes dones van poder accedir a l’educació i participar en la vida intel·lectual. Però aquesta etapa va ser molt curta, perquè la Guerra Civil Espanyola i la posterior dictadura de Franco van canviar completament la situació. Moltes d’aquestes artistes van haver de marxar a l’exili o van deixar de tenir presència pública. Crec que això també explica per què els seus noms van desaparèixer durant tant de temps de la memòria col·lectiva.
Des del meu punt de vista, el més interessant d’estudiar «Les Sinsombrero» és que ens obliga a replantejar-nos com entenem la història. De vegades donem per fet que el que apareix als llibres és la versió completa del que va passar, però en realitat sempre hi ha històries que queden fora. En aquest cas, les dones van ser un dels grups que més han patit aquesta invisibilitat.
També penso que recuperar aquestes figures és important per a les generacions actuals. Si només coneixem referents masculins en l’art, la literatura o la filosofia, sembla que les dones no han tingut un paper rellevant en aquests àmbits, quan en realitat no és així. Conèixer figures com María Zambrano o Maruja Mallo demostra que sempre hi ha hagut dones creant, pensant i participant en la cultura, encara que no sempre se les hagi reconegut. En el cas granadí, cal destacar noms com Milagro Almenara Pérez, boticària amb el millor expedient de la Facultat de Farmàcia entre 1916 i 1921; Eudoxia Piriz Diego, la primera dona metgessa d’Andalusia; o Agustina González López, escriptora, artista, filòsofa i política que va inspirar «la zapatera» de Federico García Lorca. Totes tres van ser eliminades, no només físicament durant la repressió franquista, sinó igualment de la història, ja que es va esborrar tota la seva feina i els seus assoliments.
A més, des d’una perspectiva més social i política, crec que aquest tema està relacionat amb la idea d’igualtat. Per construir una societat més justa és important reconèixer totes les persones que han contribuït en la història, no només una part d’elles. La cultura i l’educació poden ajudar a canviar aquesta visió i a donar més visibilitat als qui van ser oblidats i, sobre tot, oblidades.
En conclusió, estudiar «Las Sinsombrero» m’ha fet pensar que la història no és quelcom completament tancat, sinó quelcom que es pot revisar i ampliar amb noves investigacions. Durant molt de temps aquestes dones van quedar a l’ombra, però avui sabem que van formar part fonamental de la vida cultural de la seva època. Per això crec que és important seguir recuperant les seves històries, perquè només així podrem entendre el passat d’una forma més completa. Al cap i a la fi, com diu el títol d’aquest treball, la història també s’escriu en femení.
Visita de la col·laboradora de La Independent, Montse Fernàndez Garrido a l’alumnat de l’Instituto Montes Orientales de Iznalloz
