El passat dia 7 diversos centenars de milers de persones varem inundar Madrid exigint mesures efectives perquè el terrorisme masclista deixi d’assassinar dones i criatures.
Perquè no podem oblidar que són més de quaranta les dones assassinades des de principis de l’any per terrorisme masclista a mans de les seves parelles o exparelles.
Si a aquesta llista li sumem un altre tipus de víctimes, el nombre es dispara fins a aconseguir un nombre que gairebé duplica l’anterior.
I mentre ens assassinen, el govern calla i mira cap a una altra banda. Ni una paraula de condemna. Només retallades i més retallades en els recursos destinats a la prevenció i la sensibilització d’aquest tipus de terrorisme. Senzillament vergonyós. I dóna encara més angúnia i vergonya saber que fins i tot des d’instàncies internacionals com ONU-Dones estan reclamant al govern més esforços en aquest sentit. De nou queda patent el que ja he afirmat en moltes ocasions: que la vida de les dones no els importa res. I el seu sofriment i el de les seves criatures tampoc.
Si mirem la forma de redactar les notícies, resulta que les dones ens “morim accidentalment” clavant-nos un sense nombre de punyalades, o tirant-nos per les finestres o balcons, o pegant-nos diversos trets per tot el cos. Això, que ens morim. Pronunciar la paraula assassinat, pel que es veu, és massa fort per a la majoria de mitjans de comunicació que, d’aquesta manera s’exculpen de qualsevol responsabilitat que puguin tenir per no donar la notícia. L’absoluta falta de professionalitat en la majoria de mitjans a l’hora de donar aquest tipus de notícies junt a la falta de cobertura mediàtica de la I Marxa Feminista Estatal contra les Violències de Gènere posa en evidència el paper que els mitjans tenen en l’eradicació de aquest tipus de terrorisme que mata bastant més que ETA.
Però al marge d’aquesta actitud masclista i amb un patró clarament patriarcal, les dones que estem compromeses amb la vida de totes les persones (i no només amb la dels homes) no abandonem el nostre interés de fer coses per sensibilitzar i, d’aquesta manera, intentar prevenir en la detecció d’aquest tipus de violències on, el màxim exponent és la mort.
Però entre tots aquests disbarats sobre aquest tema que és crucial per a tantes dones, com deia, són moltes les persones que portades per les seves militàncies i compromisos amb la vida digna i sense violències, segueixen treballant i projectant iniciatives que busquen l’arrel del problema i es s’impliquen en la seva eradicació.
Ho podríem anomenar com a exercicis de bones pràctiques i recorren pobles i ciutats de tot l’Estat Espanyol. Precisament on no governen la gent del partit que porta una gavina en el seu logotip. I hem de recordar que la gavina és un animal carronyer.
Doncs bé, entre aquests exercicis de bones pràctiques ens trobem amb un que s’està duent a terme a la meva ciutat, Ontinyent. Un projecte impulsat des de la Regidoria d’Igualtat i Dona i que porta per nom el que podria ser tota una declaració d’intencions: Proyecto de resolución de conflictos desde la igualdad.
La principal novetat que contempla aquest projecte és que pretén implicar tota la comunitat educativa i a les entitats d’educació social per donar-los eines de reflexió i acció sobre actituds masclistes i discriminatòries, entre d’altres objectius.
Aconseguir formar mares, pares, personal docent de totes les etapes educatives i, a més implicar entitats culturals i socials en la resolució de conflictes és tot un repte. Traslladar a les aules i a les llars l’assertivitat i l’empatia per poder parlar i resoldre les diferències amb la paraula i no a cops de peu o crits és un dels grans objectius.
Desemmascarar el masclisme existent en les aules que és conseqüència directa del patriarcat i corregir les actituds que puguin donar-se i que poden tenir com a conseqüència l’exercici de la violència de gènere en alguna de les seves múltiples formes és fonamental per prevenir agressions, morts i molt sofriment en futur.
Desmuntar els mites com el de l’amor romàntic pot prevenir dependències emocionals que són la porta d’entrada d’alguns tipus de violències masclistes i que poden acabar reproduint patrons de relacions asimètrics i fins i tot violents que s’han de desterrar.
El necessari treball quotidià amb la nostra joventut, però també reconstruint els nostres pròpies creences en una igualtat real i no només aparent que amaga actituds sexistes i discriminatòries, és tot un repte que hem d’assumir cadascú de manera que sapiguem que aquest és el camí per evitar mals majors. Aquest i la condemna explícita i contundent amb cada cas d’assassinat o d’agressió a dones, nenes i nens.
Prestar molta atenció a les noves tecnologies que amaguen nous tipus de violència sexista és una altra de les tasques pendents en una societat altament tecnificada i amb unes potents xarxes socials que actuen, en massa ocasions, com paraigües protectors d’aquestes violències encobertes.
Però sobretot cal posar l’accent en la necessitat del diàleg, l’empatia i l’assertivitat com a fórmules per resoldre les diferències. I això també cal aprendre-ho. I ensenyar-lo, però sobretot practicar-lo.
Aquests exercicis de bones pràctiques sempre són benvinguts a tot arreu i encara que avui he parlat del que em resulta més proper, estic completament segura que en altres llocs s’estaran duent a terme altres experiències amb idèntic objectiu: educar en igualtat per posar fre a aquesta sagnia d’assassinats de dones i criatures.
I sabem que som moltes i que ens enredem per crear xarxes de suport i de reconeixements. Sabem que hi ha molts camins i formes, però l’objectiu final ha de ser el mateix: frenar i eliminar els assassinats masclistes que produeix aquest tipus de terrorisme que no per ser menys nomenat és menys nociu ja que provoca més morts que el terrorisme polític i el religiós.
I també sabem amb qui no podem comptar, ja que així ho han demostrat en aquests últims anys. No podem comptar amb la gent del govern i moltes persones del partit que els sustenta. No podem comptar, tampoc, amb els qui portant faldilles llargues i negres segueixen predicant paciència davant les situacions de violència masclista. Tampoc podem comptar amb massa gent i de tots els nivells culturals que se segueix obstinant en justificar aquestes morts amb mites del tipus, “segur que alguna cosa haurà fet”. Massa terrible com per a ser qualificat.
Des d’aquestes línies vull felicitar explícitament a les autores d’aquest projecte de l’Ajuntament de la meva ciutat, Ontinyent, que han posat tot el seu esforç en posar de manifest que, amb les eines adequades, una societat amb menys violències és possible.
Felicitats companyes per aquest magnífic projecte que esperem que permeti a la nostra joventut afrontar els problemes d’una altra manera i que es redueixin el nombre d’agressions i comportaments sexistes en tots els àmbits.
