Memòria històrica, Opinió: Memòria

La Història s’escriu en femení

Història, memòria, dignitat, llibertat, igualtat, justícia i revolució s’escriuen en femení

Escrit per José María García-Consuegra Flores*. Publicat a l’IDEAL en clase

Un dels propòsits i objectius que projectem i fomentem en la matèria de Geografia i Història, ja abans que s’establís per llei (perquè si no és per la força “suggestiva” de la imposició legal no es fa, encara que “es compti que es farà” acaba sent, com sempre, per afany i compromís personal), és el de fer visible la figura de la dona com a subjecte històric actiu que és, ha estat i continuarà sent, recuperant-la de l’obscur rebost de l’oblit al qual ha estat condemnada i defenestrada des del principi dels temps, més enllà de l’injust paper secundari i passiu que se li ha atorgat de mare, esposa i encarregada de “les seves feines” domèstiques.

Un paper que no fa justícia al veritable rol que la dona ha tingut en totes les societats històriques i prehistòriques. Un rol molt més actiu, decidit, innovador, determinant i protagonista en els processos socials, econòmics, culturals i, en definitiva, històrics, que des de sempre se’ns han donat a conèixer. La dona, doncs, ha quedat eclipsada per l’omnipresent androcentrisme.

No és casualitat que les principals rebel·lions i revolucions fetes “des de baix”, les més reivindicatives i socialment transformadores, hagin estat liderades i protagonitzades per dones, tal com s’està començant a evidenciar darrerament amb només gratar una mica. Així, per exemple, investigacions recents posen de manifest que en època prehistòrica les dones eren grans caçadores, a més de ser, en molts casos, les autores de les pintures rupestres. Es confirma que el rol de la dona no era el de “les feines de casa”, sinó que va molt més enllà en el desenvolupament socioeconòmic de les comunitats prehistòriques.

Imatge del Doodle en commemoració del 139è aniversari del descobriment de les pintures d’Altamira.

Però sense anar gaire enrere en el temps, són clars exemples els casos de la Revolució Francesa, les demandes obreres en el procés industrialitzador dels segles XIX i XX, les revolucions de 1848, la Comuna de París de 1871, les revolucions de 1905 i 1917 a Rússia, o les més properes de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 (i la oblidada de Màlaga per ser “menys tràgiques” o per qüestions d’interessos polítics), les vagues per l’encariment de la vida i la inflació de 1918 a totes les ciutats espanyoles, la vaga de La Canadenca a la Barcelona de 1919 (que va aconseguir establir la jornada laboral de 8 hores per primera vegada a Espanya, sent el segon país europeu a fer-ho després d’Irlanda), o la lluita contra el feixisme i el totalitarisme durant la Guerra d’Espanya (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial, entre d’altres. En tots aquests fets i processos històrics, l’element femení va ser clau i necessari davant les insostenibles situacions d’injustícia social i econòmica contra les quals protestaven i es rebel·laven.

Il·lustració de la Marxa d’octubre sobre Versalles (1789), protagonitzada per les dones sans-culottes.

Així de clar parlaven Amalia Alegre i Amparo Montoliu, portaveus de les reivindicacions davant l’augment dels preus de productes tan bàsics com el carbó, l’oli, la carn o el peix el 1918:

Tenim fam, no hi ha carbó, no ens podem vestir ni calçar. Els nostres fills passen fred i no tenen l’alimentació necessària. Pot continuar així? Avui hem estat unes quantes dones del barri de les Drassanes, demà serà tot el barri, després totes les dones de Barcelona, i si no n’hi ha prou i les nostres reclamacions no són ateses, proposarem el tancament de fàbriques i acudirem a demanar solidaritat, no només a les dones de Barcelona, sinó a tots els elements que integren les societats i la vida dels quals en les circumstàncies actuals és impossible.

En aquest sentit, un exemple clar i recent (encara que silenciat) el trobem en la lluita que duen a terme les dones kurdes de la regió de Rojava des de fa ja un temps davant el radicalisme islàmic, les quals han aconseguit resistir els atacs del jihadisme radical i establir les seves pròpies institucions de govern autònomes, a través de les quals impulsen la igualtat i l’empoderament femení davant el masclisme i el tribalisme islàmic ortodox.

Dones kurdes del YPJ (Unitats de Protecció de la Dona) després de la presa de Kobane.

Tots i cadascun d’aquests fets i processos històrics han donat lloc a una sèrie de canvis polític-socials de gran rellevància, no només per a les dones, sinó per al conjunt de la societat en general, darrere dels quals, i encapçalats per una decidida i eficaç mobilització i organització femenina, hi ha les demandes per l’emancipació, l’empoderament i la visibilitat de la dona, tant en l’àmbit social com en l’econòmic, el polític i el cultural, ja des del segle XIX (feines domèstiques, avortament, drets i igualtat laboral, prostitució, amor lliure, família, dret a vot, etc.), fartes com estaven (i estan!) de la seva paciència penelòpica i resignació.

Era tal la força d’aquestes demandes que van conformar un dels pilars fonamentals de la ideologia socialista, i especialment de l’anarquista. Així s’expressava l’anarquista Enric Rueda en el Comitè Regional celebrat el 3 de juliol de 1918 en aquella “rosa de foc” que era la Barcelona del primer terç del segle XX:

Tractaré un dels temes més interessants, el que fa referència a l’organització de la dona. Ha acordat el Congrés, per dignificar-la i dignificar-se […], donar a la dona la intervenció necessària en les seves juntes directives i en les seves comissions de propaganda i defensa. Això és molt just, companys, perquè la dona ha de tenir els mateixos drets que l’home. Ha demostrat plenament el seu dret a intervenir en les lluites socials […]. Us diem que sou iguals, que teniu els mateixos drets, que teniu les mateixes necessitats.
Marina Ginestà, miliciana antifeixista a la terrassa de l’Hotel Colón de Barcelona el juliol de 1936, abans que oficialment s’apartés les dones del front de guerra per relegar-les a un segon pla merament assistencial.

En aquest sentit, la història de l’Estat espanyol està plena d’exemples pioners de figures femenines de primer ordre en l’àmbit de les reivindicacions feministes, des de les poetes andalusines Wallada (filla del califa cordovès Muhammad II) o Hafsa bint al-Hayy al-Rumaikiyya (noble granadina del segle XII), entre d’altres, que reivindicaven amb els seus poemes eròtic-satírics la llibertat i l’empoderament sexual de la dona en un al-Àndalus debatut entre l’hedonisme andalusí i la estricta ortodòxia islàmica imperant durant els governs almoràvit i almohade. En aquest cas concret, doblement defenestrades per aquesta nostra historiografia pàtria: per dones i per musulmanes. A més, i aprofitant que el Cubillas passa per Iznalloz, reivindicarem el que deia Gloria Fuertes amb la seva gran lucidesa en el joc de paraules segons el qual la poesia és femenina: la dona és poeta! L’home… que sigui poeto. I és que, com deia l’historiador Pierre Vilar, la terminologia no és innocent.

Casos més coneguts (encara que força oblidats) els trobem en el període dels segles XIX i XX, amb figures tan il·lustres com Mariana Pineda (la “Marianita” de Federico García Lorca), Concepción Arenal, les colossals Emilia Pardo Bazán i Carmen de Burgos, Teresa Claramunt, Francesca Bonnemaison, Carlota O’Neill, Carme Karr o Rosalía de Castro. O granadines il·lustres i desconegudes com Agustina González López (la “sabatera de les estrelles”) o Carmen Rodríguez Parra, “Madre Carmela”; fins a arribar a la científica recentment traspassada Margarita Salas, passant per Federica Montseny (la dona que parlava i deixava els homes sense paraules, i que va ser la primera dona ministra d’un govern democràtic a Espanya, el 1937), o María Blanchard (la gran dama del Cubisme, que va quedar totalment eclipsada per l’ombra de Picasso i Juan Gris).

O les anomenades “Sinsombrero”, grup de dones artistes, pintores i escriptores de primer ordre eclipsades per la igualment extraordinària Generació del 27 de García Lorca, Buñuel, Dalí o Altolaguirre, els quals, també és just dir-ho, eren els principals admiradors i reivindicadors de l’obra d’artistes “sense barret” com Maruja Mallo, María Zambrano, Ernestina Champourcin, Concha Méndez, Margarita Manso o Ángeles Santos Torroella.

**“Tertúlia” (1929), d’Ángeles Santos Torroella (Museu Reina Sofía).**

I no menys rellevant va ser el paper de les dones en la lluita contra el feixisme i la posterior resistència activa i passiva davant la repressió franquista. Primer, de la mà de les múltiples unions, lligues i associacions de dones antifeixistes que es van constituir a totes i cadascuna de les ciutats i pobles, i posteriorment prenent les armes i no dubtant a enfrontar-se als militars i als sectors reaccionaris el juliol de 1936. El protagonisme i el paper actiu de les dones en el fracàs del cop d’Estat i el posterior enfrontament en primera línia de combat va ser remarcable, fruit d’un procés de conscienciació, compromís, emancipació i empoderament femení i feminista davant el masclisme estructural que, com l’aluminosi, estava instal·lat (i continua instal·lat) en totes les estructures de l’Estat i de la societat espanyola, i que començava a veure’s amenaçat per l’auge d’estratègies i organitzacions femenines proletàries i feministes sorgides durant el període de la II República.

Va ser tal aquesta mobilització i determinació en la lluita i defensa de les llibertats, l’emancipació i l’empoderament de la dona, que aquesta va començar a actuar com “un subjecte polític autònom” en el conflicte bèl·lic, i aquell masclisme estructural es va veure amenaçat i superat. Gran part dels homes i de les autoritats militars i governamentals van veure les dones combatents com a rivals, objectes de desig i d’assetjament, com a “belleses pertorbadores”.

És per això que finalment, a la tardor de 1936, es va obligar la dona a passar a la rereguarda, realitzant tasques d’assistència més “pròpies” del seu gènere. En aquest aspecte, republicans i franquistes no van diferir gaire pel que fa al paper de la dona en el conflicte, el qual era considerat “una qüestió d’homes”. És ben il·lustrativa la proclama de la revista comunista Mundo Obrero quan el 8 de novembre de 1936 proclamava: A la rereguarda, totes les dones a treballar, aquest és el vostre lloc. A seguir-lo i SALUT! Ja ho veieu, ser d’esquerres no eximeix de ser masclista, com ens ho demostren massa exemples encara avui dia. Molts masclistes dolents…

Clars exemples d’aquestes resistències femenines i feministes van ser la Comissió Femenina del PCE, l’Agrupació de Dones Antifeixistes (AMA), la Unió de Dones de Catalunya (UDC), el Secretariat Femení del Partit Obrer d’Unificació Marxista (SFPOUM) o Mujeres Libres. Totes elles sorgides de l’Organització de Dones contra la Guerra i el Feixisme, l’organització embrionària de dones antifeixistes creada el 1933 sota el patrocini del PCE i impulsada per Dolores Ibárruri, “La Pasionaria”, que va arribar a vincular-se a la Tercera Internacional Comunista el 1934.

En aquest sentit, la comarca on l’alumnat de l’IES Montes Orientales desenvolupa el seu projecte de memòria històrica i democràtica no va quedar al marge d’aquests moviments, com ho demostra la constatació d’aquest tipus d’organitzacions a Colomera i Iznalloz, per exemple.

Taula elaborada per l’alumnat del projecte de Memòria Democràtica dels Montes Orientales sobre les 13 dones de la Lliga de Dones Antifeixistes de Colomera.

Va ser tan profund el procés d’empoderament que la dona va esdevenir la víctima persistent de la repressió franquista, tant de manera activa (tortures, execucions, rapats) com de manera “passiva” (deshumanització, exclusió social i laboral i l’anomenada “mort civil”). Només aquests aspectes ja donarien per a moltes pàgines. Tot i així, i malgrat ser les principals víctimes i patidores —perquè van ser elles les que es van quedar, les que van haver de cuidar fills i gent gran, mendicar caritat, menjar i feina, i patir violència sexual i sexuada—, ho van ser per dones i per “roges”.

Dones rapades i vexades pels feixistes al front de Colomera. Publicat al diari malagueny El Popular (29 d’octubre de 1936).

Però durant el franquisme el paper de la dona no va ser gens passiu ni submís. Va ser l’element principal i fonamental de la resistència i la lluita activa contra el feixisme, realitzant múltiples tasques de suport, alimentació, sabotatge, sanitàries i de col·laboració. Un paper i unes actuacions que, ja en el tardofranquisme i en el període de la Transició, es van accentuar i fer més actives i evidents, essent les dones, de nou, el motor i les capdavanteres de la lluita contra la dictadura i de les reivindicacions socials, protagonitzant, coordinant i organitzant els moviments i reivindicacions veïnals, parroquials, obreres i estudiantils. (2)

Això sí, de nou doblement ocultades i silenciades pel patriarcat i per les elits polítiques, ja que és sabut per tothom que la Democràcia ens la van portar els homes, i més concretament el monarca i els polítics en una abraçada fraternal de Vergara per instaurar una democràcia pactada, per i per als “de dalt”, per acontentar els “de baix”. Una altra vegada allò de “tot pel poble, però sense el poble”.

Van ser les dones les que van sostenir les vagues obreres del tardofranquisme; les que es van tancar en parròquies amb els seus fills durant dies en protesta pels acomiadaments dels seus marits a les fàbriques; les que feien d’enllaç perquè es poguessin dur a terme les reunions clandestines d’oposició al règim moribund, amb el risc de ser titllades de prostitutes; les de la solidaritat i la sororitat amb companys i companyes a l’atur i exclosos; les que van tallar avingudes i carrers amb els seus cossos i les que van “segrestar” autobusos per exigir a les autoritats sanejament, educació, enllumenat i transport públic als barris perifèrics de les grans ciutats durant els anys setanta (i fins i tot vuitanta).

Van ser elles, però no hi consten. I clars exemples d’això els tenim a les figures de les granadines Maruja Ruiz Martos (entre moltes altres coses, va ser la pionera a “segrestar” un autobús urbà per exigir que arribés fins a la barriada de Torre Baró (3), i Montse Fernández Garrido (néta, a més, de “Ollafría”, el famós maquis de les Muntanyes Orientals, la qual ha passat de néixer i créixer en un barri de barraques a ser professora de la Universitat de Barcelona, recentment premiada pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada per la seva “per desenvolupar la seva carrera professional posant el foc d’una manera pionera. (4)

A aquest objectiu, entre molts d’altres, respon el nostre projecte de memòria que plantegem en la matèria d’Història, i que consisteix en l’elaboració de petits treballs de recerca realitzats de manera voluntària per l’alumnat, a través dels quals poder conèixer i donar la visibilitat que mereixen les dones, protagonistes silents i silenciades de manera sistemàtica, ja que fins fa ben poc, com qui diu, la Història no només l’han escrita els vencedors, sinó que, evidentment, aquests eren homes.

D’altra banda, aquestes petites investigacions es desenvolupen seguint el mètode científic de la recerca històrica, basat en la cerca, el contrast i la divulgació tant de les fonts com de les dades i informacions obtingudes, a partir de les quals s’elabora un discurs propi, crític i rigorós que, si escau, s’exposa oralment a la resta de companyes i companys i posteriorment es publica i es difon pels diferents canals de divulgació del centre educatiu i de la nostra biblioteca (5). I el perfil del Projecte de Memòria (6) perquè el coneixement i el progrés no ho són com a tals si no es divulguen i arriben a tothom, repercutint i interpel·lant la comunitat en què ens inserim.

D’aquesta manera s’arriba a un dels pilars principals de la ciència històrica que tan bé va exposar en el seu moment l’historiador Josep Fontana: conèixer el nostre passat per comprendre millor el nostre present i lluitar per un futur millor… i millorable. Això sí, sempre de la mà de les dones, perquè el futur serà de les dones o no serà. Perquè, si no percebem que les dones són i formen part essencial de les estructures estatals i socials, el que cal redefinir és el poder i la societat, no la dona, com encertadament va dir Mary Beard, Premi Princesa d’Astúries el 2016.