Avui a Cuba, la supervivència no és una rutina; és un ofici a temps complet. Enmig d’una crisi econòmica que ha tocat fons, són les dones les que carreguen sobre les espatlles el pes més gran de l’escassetat, conseqüència de l’interminable bloqueig que estan patint des de fa més de 60 anys per part dels Estats Units. Però ja no només ho fan en silenci dins de casa seva. Cada cop són més les cubanes que aixequen la veu, que denuncien a xarxes socials i espais públics la impossibilitat de viure amb un mínim de dignitat, transformant l’esgotament i la desesperació en una protesta ferma i necessària.
Les dones cubanes han esdevingut magues de la quotidianitat. Inventen receptes sense ingredients, remenen roba que que s’ha donat per rebuig, i busquen alternatives a la manca crònica de medicaments, electricitat i aigua corrent. Intenten sobreviure amb els seus fills amb un salari que la inflacció ha convertit en misèria, aguantant cues interminables per aconseguir els mínims diaris per alimentar-los. Tot i això, darrere d’aquesta famosa “resiliència” que moltes vegades s’idealitza romànticament des de fora, el que realment hi ha és un cansament estructural i un desgast físic i mental profund. Així, en aquestes condicions diàries mantenir la dignitat realment és un acte de resistència.
La denúncia com a darrer recurs
El que ha canviat en els darrers temps és el silenci. La desesperació ha vençut la por. Mares, àvies i joves treballadores utilitzen les plataformes digitals per mostrar la seva veritable realitat. Les seves denúncies no les fan des de postures ideològiques, sinó des de les entranyes: és el crit d’una mare que no té llet per al seu nadó, de la filla que veu empitjorar els seus pares ancians sense un hospital que els atengui adequadament, de la professional el sou complet de la qual no arriba ni per comprar un cartró d’ous… Aquestes dones estan visibilitzant que la crisi a Cuba té cara femenina. Són elles les que assumeixen de manera desproporcionada les tasques de cura en un país amb serveis públics col·lapsats, i són elles les que avui exigeixen respostes valentament. Denunciar la manca de condicions mínimes per viure dignament, no és només una queixa, és reclamar justícia, per a elles i per al seu país. Segons elles, aquest llarg bloqueig constitueix un Acte de Guerra Econòmica i un Crim Internacional.
Tot i aquest panorama invisible, la determinació d’aquestes dones brilla amb llum pròpia. No es rendeixen. La seva denúncia és la prova que, encara que els treguin els recursos materials, no els han pogut arrabassar la dignitat ni la capacitat d’indignar-se, ja que “Inventar-se la Vida” és un recordatori al món, que ningú s’hauria de veure obligat a fer miracles diaris per poder, simplement existir.
Diversos organismes internacionals, organitzacions de drets humans i analistes argumenten que les mesures coercitives unilaterals aplicades pel govern dels Estats Units restringeixen de manera perversa l’accés de les poblacions a medicines, aliments, ajuda comunitària i capacitat de progrés. D’acord amb informes del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, aquestes multimilionàries sancions financeres generen un efecte dissuasori on empreses i bancs de tercers països eviten comerciar amb les nacions sancionades per temor a ser penalitzats per EU, aconseguint asfixiar l’economia dels països en bloqueig, perjudicant gravissimament, les condicions de vida de la ciutadania.
D’altra banda, sectors defensors de la política exterior nord-americana i diferents sectors polítics sostenen que les sancions no estan dirigides contra les poblacions, sinó contra els governs i les elits governants per tal de pressionar perquè es realitzin canvis democràtics, combatre la corrupció o respondre a violacions de drets humans, com si no hi haguessin interessos polítics i econòmics imperialistes per part d’EU.
Des d’aquesta postura, utilitzen els marcs legals en l’aplicació de sancions per incloure llicències o exempcions humanitàries específiques a l’entrada d’aliments i subministraments mèdics. Aquestes mesures impliquen cometre delictes de violació de DDHH amb total impunitat, a nivell internacional sense que la justícia els jutgi .
