Divendres 29 març 2024

Divendres 29 març 2024

Sara Lovera 55 copia

Compartir

InDones

 

OPINIÓ

L’any 2000, després de cinc anys de la IV Conferència Mundial de la Dona, celebrada a Pequín, Xina, es va fundar l’InD. A iniciativa de les feministes, complint acords d’aquesta conferència i després d’anys d’assaig i error, es va fundar, amb el que fou una llei general reglamentària de l’Article quart constitucional, l’Institut Nacional de les Dones com un organisme descentralitzat, amb patrimoni propi, personalitat jurídica i autonomia.

S’havia arribat a una fita llargament acariciada. Aquest any, però, va triomfar el Partido Ación Nacional a la presidència de la República. Així, sota el mandat del partit oficialment de dreta, caldria impulsar la política de gènere a què obligava la nova llei.

Aquesta llei feia a totes les mexicanes subjectes de drets, igual que a les estrangeres que visquessin en el territori nacional, i les mexicanes a l’estranger, sense importar origen ètnic, edat, estat civil, idioma, cultura, condició social, discapacitat, religió o dogma; que  podrien a partir de llavors participar en els programes, serveis i accions realitzades pel nou organisme.

Molts van ser els seus avatars i situacions. La reivindicació dels drets a la no discriminació, la inclusió i la igualtat, es deia llavors equitat, es va haver d’anar conformant lentament. El 2006 es va decretar la Ley General para la Igualdad entre Hombres y Mujeres i més tard, el 2007 la Ley General  de Acceso de las Mujeres a una Vida sin Violencia. D’aquesta manera, encara que tard, la triada de lleis anava a conformar el marc jurídic fonamental de reconeixement de més de la meitat de la població, per al seu desenvolupament, incorporació en polítiques públiques i sobretot per a fomentar la igualtat que havia quedat inscrita en la Constitució des de 1974.

No va ser una cosa innòcua. En els últims 10 anys altres preceptes legals han generat la base jurídica per a la igualtat d’oportunitats, accions molt diverses per enfrontar la violència contra les dones, la creació d’institucions, programes i accions que avui es desenvolupen, amb diferents processos en pràcticament tota la República.

Aquesta base, però ha estat del tot insuficient per resoldre la discriminació i la violència, degut principalment a l’existència d’una cultura masclista difícil de canviar. Encara hi ha qui pensa que la igualtat entre dones i homes i el dret de les dones a viure sense violència o és una moda, estrangera o és massa per a un sector, així ens anomenen la majoria, que demana massa.

La paritat electoral, de 2014, va arrencar irades crítiques. Va haver-hi necessitat de crear altres disposicions. El tema és que encara 6 de cada 10 mexicanes pateixen violència, són supervivents del maltractament, són objecte de trata i explotació sexual i fins i tot els salaris que es paguen a les dones són inferiors que els que reben els homes. La oprobiosa violència feminicida, cobra la vida i el benestar de milers i milers de dones a tot el territori nacional. És evident que el marc legal no és garantia per accedir a la igualtat de tracte i oportunitats. La violència estructural, com a forma de resolució de conflictes ens depassa i a més encara estem arrossegant la impunitat davant els crims contra les dones.

Els esforços fan aigua. Les lleis són sistemàticament revisades i addicionades o canviades, perquè la realitat supera tota imaginació. No obstant això en paral·lel les dones avancem, de vegades amb immenses dificultats, en la vida social i política. Encara això no és comprès ni acceptat. N’hi ha que se sorprenen de les dades i dels fets.

Hi ha una permanent campanya per equiparar les bases jurídiques en tot el territori. Hi ha entitats del país, que a hores d’ara, conserven en les seves lleis locals o les seves constitucions endarreriment considerable. Malgrat tot i les polítiques, les posades en pràctica, les mal operades, la corrupció, un sistema judicial còmplice de l’opressió i la discriminació. La permanent sospita que les dones valem menys que els homes, és una cosa corrent i suposadament “natural” que està en boca de milions, homes i dones.

Enfrontar això, requerirà, diu el Fòrum de Davos, una llarga espera. Fins el 2234, si només parlem d’igualtat econòmica. De la violència, no hi ha data, hi ha dones atacades, fustigades, assassinades cada dia, sense justícia ni atenció.

Per això crida l’atenció la proposta de la senadora Angélica de la Peña Gómez que ara es reconverteixi l’ Instituto Nacional de las Mujeres, la tasca ha estat inscrita en un llarg camí, deia, i es converteixi en una Secretaria de la Igualdad, com si per art de màgia, això fora a resoldre-ho tot. Aquest tot que ens manté com a ostatges de l’endarreriment i l’estultícia; com si la nomenclatura canviés de soca-rel una forma de pensar i actuar de milions de mexicans i mexicanes que ens segueixen considerant menors, addicionals i molestes per la nostra cridòria, demanda i urgència de ser tractades com a éssers humans.

No tinc la menor idea sobre que es pensa en les altures. Però avui, en aquesta administració, s’ha intentat complir els mandats d’aquesta llei de l’any 2000, que semblava tan inconnexa i sense veritables canvis. Hi ha canvis, en l’administració pública, s’ha exigit la transversalitat per a tots els programes, s’ha involucrat als governs estatals, s’han transferit recursos milionaris, em diran, si però encara insuficients, i jo diria a més desviats per més d’un governador.

En algunes entitats com Guerrero, Michoacán, Chiapas, Zacatecas, Oaxaca i altres hi ha una Secretaria de la Mujer, el seu lloc en el gabinet no garanteix el desig, aquest legítim de tenir justícia i tracte en igualtat, al final tot depèn de voluntats polítiques, recursos i un canvi d’actituds que no aconsegueix arribar. Dependre de l’executiu exclou a la pràctica la participació ciutadana. Una Secretaria afectaria els drets laborals, ara a Inmujeres, les seves treballadores i treballadors tenen IMSS, condicions de treball contractuals; s’opera amb autonomia i no amb l’estatut de l’ISSSTE (Institut de Seguretat i Serveis Socials dels Treballadors de l’Estat) si bé el pressupost depèn del programat per la Federació, la seva autonomia permet fer acords amb organismes internacionals. És una instància normativa que vigila que operi el canvi cultural i els seus consells consultiu i social permeten diàleg amb persones que representen la societat civil. El que priva, però, és el miratge que una secretaria tindrà més poder, s’asseurà amb els altres integrants del gabinet.

Cosa que en la present administració ja es fa, es dialoga amb instàncies com la CONAGO, hi ha llibertat per criticar el poder judicial, es fa una difusió d’accions, postures i crítiques sense passar per l’aparell de comunicació de Lps Pinos, etcètera. A més en aquests temps de constrenyiment, ens estalviaríem un canvi en l’administració pública que ens prendrà molt de temps. Caldria debatre realment si convé o no, en aquesta hora. M’agradaria que les i els legisladors facin millors reformes profundes en el sistema judicial; elaborin el reglament de la Llei d’Igualtat pendent fa 10 anys; pensin com millorar la coordinació entre els sistemes d’igualtat i el de violència; demanin comptes als governs estatals que no compleixen amb les tasques de prevenir, atendre, sancionar i eradicar la violència contra les dones.

 Lamentablement és millor fer iniciatives que semblen noves. Una semblant es va proposar el 2012, sense destí. En fi, deixarem pas al temps, mentrestant l’ Inmujeres ha estat una possibilitat. A América Latina, sense canvis en la vida de les dones, operen 6 Secretaries, a Guatemala i Costa Rica hi ha una conselleria o secretaria sobre les dones depenent de les oficines de les primeres dames, hi ha entitats que encara només tenen departaments, però, en tots els països hi ha lleis semblants a les nostres, polítiques públiques que cal vigilar i monitoritzar, com es diu ara i en alguns d’ells moviments de dones puixants que segueixen prenent els carrers demanant justícia. Cada vegada, com a Mèxic, moltes més dones en la real política fent la seva i manifesten la seva inconformitat per la discriminació, el feminicidi i l’endarreriment de moltes dones.

Temps al temps.

 

 

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Mataró: Taller amb el Colectivo de Mujeres de Matagalpa / La Independent / Notícies gènere

  Aquest mes de febrer Dones Reporteres farà un taller amb el Colectivo de Mujeres...

Catalunya: creada Agència de Comunicació 8M per la vaga feminista / La Independent / Notícies gènere

La Independent s’ha sumat a l’Agència de Comunicació creada expressament per fer el seguiment de...

La canalla que diu la veritat

  Foto:espaciocritico10.wordpress.com   OPINIÓ Fa uns anys va arribar al nostre refugi per a dones...