La Basi va conèixer be la colònia Pons però també va fer amigues a altres colònies tèxtils de Catalunya.
Ella és qui ens explica molts detalls del paper que van jugar les dones en la industrialització de Catalunya amb les colònies, especialment les tèxtils relatats en aquest volum que s’ha presentat.
Tota aquesta informació ha estat recollida en el llibre, “Les colònies industrials de la conca del Llobregat. 150 anys d’història“, de la Rosa Serra i l’Albert Balcells que ha estat editat per la Diputació de Barcelona. Les dones feien moltes hores cada dia i a més tiraven endavant la família. Ho feien d’una manera discreta, anònima callada, però cabdal. Els amos de les colònies eren sempre homes. En la història només hi ha hagut a Catalunya una colònia tèxtil, la colònia Bassacs, a Gironella, el Berguedà de la qual n’era propietària i fundadora una dona, Raimunda Bassacs i Fornells (1818-1883). Ella fou una emprenedora i industrial del tèxtil, sòcia de l’empresa a parts iguals amb el seu marit Joan Teixidor i Ballús. La Raimunda va ser una dona molt activa que va deixar empremta. El seu caràcter fort, la seva empenta la van portar a manar molt. La colònia es coneixia com a cal Bassacs en reconeixement al seu lideratge. Ella dirigia la fàbrica de la manera que ho feien els homes del seu temps, com un home sense diferències ni matisos.
El Balanç positiu a la vida de la Basi
La Basi té molts, molts records acumulats. I ens diu que està segura que el paper de les dones era troncal a les 63 colònies de la conca del Llobregat (Llobregat, Cardener, Calders i Anoia), la majoria tèxtils, però també mineres, agrícoles i cimenteres analitzades en el llibre que es va presentar.
Abans d’acomiadar-nos ens explica que els seus quatre fills, tots nois, viuen fora de la colònia. Ella volia ser infermera i es va quedar al tèxtil. Té dos fills que són infermers, un treballa al Clínic i l’altra a la presó de Mas d’Enric, al municipi del Catllar, a la comarca del Tarragonès. “El meu fill, explica cofoia la Basi, que coneix a la presidenta del Parlament Carme Forcadell que està internada en aquell centre penitenciari. Sempre em diu que es molt bona persona i amb fortes conviccions democràtiques”. La Basi es pregunta si els seus fills haurien pogut estudiar si no haguessin viscut a la colònia i no troba cap resposta. Però en tot cas està molt satisfeta d’haver-los pogut donar estudis i que cadascun d’ells puguin endavant la seva família.
Escola del Manager de la colònia Pons @foto arxiu Rosa Serra
La colònia Pons
Va ser fundada el 1875 per la família manresana Pons, i és probablement la colònia tèxtil més interessant de Catalunya des del punt de vista monumental.
Hi destaquen dues torres, el xalet del director, una magnífica església neogòtica, la casa-convent de les monges, i un conjunt notable de jardins i bosc, a més dels característics habitatges plurifamiliars.
La colònia fou construïda entre 1875 i 1920, els anys de màxim creixement econòmic i d’especial protagonisme polític i econòmic dels seus propietaris. Lluís G. Pons i Enrich, industrial i polític, fou un dels màxims defensors del paternalisme industrial.
La fàbrica, dedicada a la producció de filats i teixits de cotó, amplià la seva producció amb la confecció de tovalloles als anys seixanta, esdevenint la principal activitat fins al seu tancament l’any 1992.
Dones rentant roba a la vora el riu @foto arxiu Rosa Serra
Operaris Fàbrica dels Srs Prat Germans. Puig-Reig 1906 @foto arxiu Rosa Serra
Altres colònies a Catalunya
A més de les colònies de la conca del Llobregat n’hi havia tres més a la conca dels rius Ter-Fresser i algunes altres escampades per tot Catalunya com les del Canal de Pinyana, a Lleida, la química de Flix, a l’Ebre, la cimentera de Vallcarca, o les agrícoles de Raimat, per exemple. El llibre n’explica aproximadament unes 110 que s’han pogut identificar.
En el llibre, editat per la Diputació de Barcelona, es parla de quatre o cinc generacions de persones que van viure en aquests nuclis industrials. Als anys seixanta, abans de l’arribada de la crisi, algunes van arribar a tenir més de mil treballadors i treballadores, encara que potser no tots ni totes vivien a la colònia.
En el cas de les colònies mineres, la mobilitat era molt gran. Primer hi arribaven els homes i quan trobaven feina i pis, portaven la família, procedents de zones mineres com Astúries, Terol, Almeria, Murcia… A les colònies tèxtils les famílies eren catalanes majoritàriament fins els anys 40-50 del s. XX, que van començar a arribar treballadors d’altres punts de l’Estat.
Maria Margó, teixidora colònia Güell (@foto arxiu Rosa Serra)
Propostes museístics de les colònies
La crisi dels anys 1980 del segle passat van posar fi a un model de colònia i a una indústria tèxtil de llarga trajectòria familiar. La majoria van tancar encara que algunes van recuperar l’activitat manufacturera amb petits tallers o ocupant algunes naus de les antigues colònies, més mecanitzades i digitalitzades. “Les colònies que van fer aquesta transformació s’han salvat “, diu la historiadora i coautora del Llibre, Rosa Serra.
L’autora afegeix que “els veritables protagonistes d’aquells anys van ser els treballadors i treballadores anònims, que amb el seu esforç volien que les generacions següents tinguessin un estatus més benestant que el que ells havien tingut”.
Hi ha exemples de colònies que només conserven l’espai industrial, com la Sedó i algunes gràcies al suport de la Diputació. La història de les colònies no s’ha acabat, perquè moltes continuen lligades al territori, generant prosperitat a través d’altres activitats turístiques.
Una gran part de les més de 400 fotografies del llibre procedeixen d’arxius però també de col·laboracions de gent de les colònies, especialment de moltes dones que han explicat històries i fins i tot la seva pròpia història als autors del llibre. S’hi presenten propostes museístiques que permeten que la gent les pugui visitar. En són exemples el Museu de les Mines de Cercs, la colònia minera de Sant Corneli, amb una mitjana de 25.000 habitants l’any, o la colònia Güell que amb una mitjana de 70.000 visites l’any permeten visitar una part de l’obra de Gaudí.
