Com fer que una pel·lícula libanesa antibel·licista dirigida per una dona – I ara on anem? de Nadine Labaki- i no passi pels cinemes sense que ens assabentem? Com transmetre que – sense efectes especials, artistes de moda o pressupostos milionaris- emociona, diverteix i consciència de la importància de la unió i el valor de la vida?
Sembla que en alguns contextos encanten les definicions binàries. El cinema no aconsegueix salvar-se i és molt fàcil escoltar opinions categòriques separant d’una banda el cinema de Hollywood i per l’altra banda (diminut) el cinema de la resta del món, d’una banda el cinema “divertit” i per l’altre el cinema ” social “. Aquest últim representa ser una variant no gaire ben definida on cauen de sobte les pel·lícules amb missatges importants, que en la majoria dels casos resulten tenir pressupostos molt més baixos i ser realitzades gràcies a l’esforç d’anys dels seus realitzadors i realitzadores. Segons la lògica del mercat aquestes últimes pel·lícules tenen molt menys poder per informar el públic interessat simplement de la seva existència.
En sortir de la sala després de veure I ara on anem? de Nadine Labaki (directora de Caramel) vaig confirmar, segons el meu punt de vista i en totes les dimensions possibles, que la seva qualitat cinematogràfica és excel· lent. Però sobretot després d’haver rigut molt, d’haver patit igualment i, el més important, d’haver crescut una mica més com a persona per haver entès millor el costat humà d’un conflicte armat devastador, d’una guerra entre el veïnatge, família o germans i germanes enfrontats per ideologies religioses, no podia deixar de pensar que havíem d’intentar que l’esforç, compromís i talent de la seva directora (una de les poques cineastes del Líban, una de les escasses dones directores del món) havia de ser respectat i sobretot que el missatge que transmet la seva pel·lícula no s’havia de perdre en aquesta massa que anomenem informació pública.
Trobem la resposta en la mateixa pel·lícula: La unió fa la força! Si la pel·lícula proposa que un grup de dones poden ser capaçes de canviar el rumb d’una guerra com no imaginar-nos que les mateixes persones interessades en la pel·lícula poguessin prendre un rol actiu i compartir aquest interès en les seves xarxes?
En la nostra aventura comptem amb el suport inestimable, imprescindible, insuperable de Ciudad de Mujeres, e-mujeres, Sin Género de Dudas, Dones en Xarxa, Fundación Indera, Revista Trabajadora i una gran quantitat de persones que han compartit, comparteixen i animen a compartir la informació de la pel·lícula i la promoció.
Hi ha qui diu que estem veient canviar el món, prefereixo pensar que més aviat estem canviant el món, a cada pas que donem, cada decisió que prenem individualment o en grup ens portarà al món que volem per nosaltres i per a les nostres filles i fills. Aquest missatge hi és a la pel.lícula, però a més és el que molts i moltes de nosaltres creiem. El món de la informació i com arriba a nosaltres també ha canviat i prendre les regnes d’aquest canvi és la nostra responsabilitat. Respectar als i les autores, ajudar-les si ens interessa el seu treball, compartir els missatges que els mitjans generalistes ens escatimen, forma part d’aquesta ciutadania nova responsable del poder que té com a transmissora d’un món millor.
Participar en la difusió d’aquesta pel·lícula, (que a més compta amb la qualificació “Especialment recomanada per a la infància i el foment d’igualtat de gènere”) és molt fàcil, només seguint els passos bàsics de les xarxes socials, fer amistats, compartir el tràiler i deixar-nos un correu electrònic de contacte. Es farà també una pre-estrena gratuïta de la pel·lícula per a 200 persones a Madrid i altres 200 a Barcelona si s’arriba a 2.000 seguidores i seguidors a Facebook. Participeu aquí.
(guionista, directora i actriu)
