Opinió: Memòria

Guardianes de la memòria

Per Carmen Huertas Vega*

José Ma García-Consuegra Flores, mestre gironí, abans arqueòleg a Catalunya i ara professor d’història en un institut granadí d’alumnat humil, educa els nois i noies en la investigació de la memòria recent del país perquè aprenguin a pensar, tenir esperit crític i ser bons ciutadans i ciutadanes. El seu mètode: instar a que facin entrevistes a les seves àvies, acudeixin a exposicions i xerrades, vegin pel·lícules i llegeixin llibres (ha aconseguit disposar d’una bona biblioteca en el seu centre, moltes vegades regalant ell els seus llibres), consultin arxius, visitin fosses, entrevistin experts, intercanviïn textos amb altres instituts, i que exposin a classe les seves investigacions i, finalment, que redactin articles sobre allò après. Aquests articles es publiquen en un xat de l’Institut per a l’alumnat i les seves famílies.

La majoria de totes aquestes experiències les realitzen generalment les noies, que es defineixen feministes, noies que es mostren com a persones rebels, disposades a canviar les pròpies realitats i les dels seus pobles. Vet aquí l’article d’una d’elles, de 17 anys…

Guardianes de la memòria

Aquesta reflexió està dedicada a les oblidades, les humiliades, les represaliades, les que durant la Guerra Civil Espanyola es van quedar i van ser testimonis, i sobretot víctimes en primera persona del terror. A elles, les guardianes de la memòria, perquè en la seva paraula perviu la por i en els records no hi ha lloc per a l’oblit.

El documental de Francisco Artacho titulat Guardianes de la memòria que vam poder veure com una de les activitats inicials de classe en la matèria d’Història d’Espanya, explica la història d’un petit poble de Còrdova, Benamejí, però també és la història de tots aquells llocs on durant la guerra no hi va haver guerra perquè ràpidament va triomfar el cop contra la República i el seu sistema democràtic, però sí que hi va haver mort. És curiós que quan se’ls ha preguntat, la majoria dels homes de Benamejí asseguren que no hi va haver guerra, sense aprofundir més en el tema ni proporcionar més dades. Per què? Potser per la por, perquè estan acostumats a donar aquesta resposta, o simplement perquè molts no eren allà sinó al front o havien fugit. La veritat és que aquesta resposta és totalment encertada: a Benamejí no hi va haver guerra, igual que en gran part d’Andalusia. No hi va haver front, ni dos bàndols armats lluitant entre ells. En aquests llocs només hi va haver dolor causat per persones impulsades per l’odi i l’orgull, moltes de les quals, a més, ciutadans del mateix municipi. De fet, es calcula que hi va haver més dels 140.000 persones desaparegudes forçades a Espanya durant la repressió franquista, 50.000 van ser d’Andalusia, cosa que vol dir que, efectivament, no hi va haver guerra, hi va haver genocidi per causes ideològiques.

Tots del poble… i els que mataven… També eren del poble!
[Testimoni de Carmen Moreno]

Tot i això la reacció de les dones entrevistades ha estat molt diferent de la dels homes als quals Francisco Artacho, el director del documental, havia preguntat. Perquè durant la guerra les dones es van quedar i van veure i van patir coses indescriptibles. M’han impactat molt els seus testimonis, la seva decisió en parlar, el dolor a la seva mirada, la resta de por que encara roman i les cicatrius produïdes per anys de patiment inefable. Gràcies a aquestes dones podem conèixer una petita part del que tantes persones van passar. I dic una petita part perquè només elles poden saber de debò el que van viure, nosaltres només ens hi podem acostar. Una d’aquestes dones, en explicar la seva història, ha dit alguna cosa que m’ha fet reflexionar i ho ha dit com si estigués pensant en veu alta, com si ho digués per a ella mateixa: és bonic això de poder-se expressar. Com hem pogut arribar a aquest nivell d’inhumanitat? Com pot estar una persona tan agraïda per alguna cosa que hauria de ser i haver estat sempre un dret innegable? Això és fruit d’anys de silenci i por, de la repressió que van passar però també de tots els anys posteriors a la dictadura en què han estat callades, pel terror que les escoltin, que es repeteixi el que van viure o per no voler implicar la seva família.

Durant la guerra van ser les dones les qui van sostenir la vida, vivint únicament per a la supervivència de la seva família. Nenes que des de molt poca edat ja feien feines pròpies d’una persona adulta, que cuidaven a les i als més petits de la familia quan eren elles les que necessitaven ser cuidades. Aquests nens i nenes van perdre la seva infància i d’un dia per l’altre es van haver de fer responsables d’assumptes que cap canalla hauria d’assumir mai.

Que varem passar-ho molt malament! Massa!
[Testimoni de Josefa]

A més, les dones van haver d’enfrontar-se a la humiliació constant dels membres de la Falange, de l’Església i la Guàrdia Civil durant dècades, obligant-les a quedar-se a casa, encara que sí que les treien per rapar-les i passejar-les pel carrer perquè tothom les veiés i així ridiculitzar-les i deshumanitzar-les, i ja sabem que tot el que no és considerat humà en el sentit moral i cívic, és quelcom repulsiu i menyspreable. Si deien que havien matat el pare, el germà o el marit eren marginades i acusades per ser filles, germanes o esposes d’un roig. O simplement ho eren per haver parit un roig. Per aquestes raons es veien obligades a amagar la veritat i fins i tot a donar falsos testimonis de defunció, simplement perquè la seva mainada pogués menjar una vegada al dia.

Això ho vaig veure jo, i no em poden dir que és mentida.
[Testimoni de Ana Maria]

Són horribles les coses que aquestes dones expliquen, el que van veure, van suportar i van haver de callar, representacions de la maldat a què pot arribar el gènere humà: mares veient morir els seus nadons a la falda, mainada veient morir les seves mares, amistats que han de deixar de ser-ho perquè un d’ells és fill d’un roigl, persones del poble, de tota la vida, matant als seus veins de sempre.

D’altra banda, una cosa que caracteritza tota dictadura és el seu esforç per esborrar tota empremta de repressió. En el cas del franquisme es van encarregar de convertir els assassinats i executats en desapareguts. A Benamejí s’explica que hi va haver un llibre, una llista de les víctimes d’aquesta brutal repressió que va escriure l’avi de l’autor del documental. No obstant, sospitosament, ningú no ha aconseguit trobar-lo mai. I és que d’això es tracta, d’esborrar la memòria, d’obligar a oblidar. Allò que no es recorda és mort, i la mort no només és individual, la mort també és un fet comunitari. Van desaparèixer tots els documents d’aquest tipus perquè si no hi és, no ha passat. Malauradament la memòria és selectiva i la història la explica qui ha vençut.

El que passa és que per més que s’oculti o es destrueixi qualsevol document, les víctimes no es poden esborrar de la memòria familiar perquè no se’n pot esborrar el record. No és possible destruir ni cremar la memòria de dones com Josefa, Dolores o Ana María; no és possible tancar per força les seves cicatrius; no és possible reinventar la seva història, ni allò que van veure, ni allò que van patir. Els seus records perviuen i mai ningú els hi podrà arrabassar. I en això consisteix la força de la memòria, en almenys intentar i ajudar que reobrin a poc a poc aquestes ferides mal curades i mal cosides perquè puguin curar-se i cicatritzar decentment i dignament. Unes ferides que durant tant de temps han estat falsament tapades per la por i el silenci. Ens poden intentar condemnar a l’oblit, però la memòria és una cosa pròpia de cada persona i conjuntament podem reconformar una memòria col·lectiva difícil de vèncer.

Per les víctimes, per les persones represaliades, pels desapareguts i desaparegudes, pe r les persones silenciades, i les oblidades. Per elles i ells que tots i totes siguem “Guardians de la memòria”.