Encara no fa un any vaig viatjar a Tailàndia i a la molt recomanable ciutat de Chiang Mai vaig anar a la que potser és la pagoda més important de la ciutat vella, la Wat Chedi Luang. Entre tot d’elements molt rellevants, el principal i més sagrat és el petit templet que estotja el pilar de la ciutat, el nucli central de l’antic regne de Lanna.
Les dones no hi podem entrar perquè tenim la regla i, per tant, textualment —segons la traducció del cartell tailandès a l’anglès—, d’una banda «humiliaríem» la columna i, de l’altra, la nostra simple presència en corrompria la santedat. Això sí que és poder. Així les gasta el budisme. Els homes hi entren tan panxos, com si res de tot això anés amb ells.
Això em va fer pensar en el magnífic llibre d’Alana S. Portero, “La mala costumbre” (Barcelona: Seix Barral, 2023), que descriu de manera tan amorosa com intensa i meravellosa Madrid. Un botó com a mostra: «Ajena a las monumentalidades, toda la reputación madrileña, toda su belleza, recaía en sus habitantes, que en aquellos años ya votaban mal pero seguían acogiendo bien».
Filla de classe obrera, el seu pare s’esmerçava a inculcar tant a ella com al seu germà la solidaritat obrera, el valor dels piquets, de la paraula «company»; sí, així, només en masculí.
Lo primero que sí entendí fue que un esquirol, esa palabra que escuchaba a menudo y que me intrigaba muchísimo, era alguien que abandona a los suyos y los traiciona por medrar, o, peor aún, por mantener una posición de miseria más o menos segura. Quizás es que el espionaje no se aplicaba al ámbito doméstico o que traicionar a las mujeres no era lo mismo que presentarse como un desgraciado ante los compañeros, que entonces era otra palabra sagrada.
[…] Decían que era un criminal [es refereix a un ferotge i abjecte maltractador]. Les repugnaba pero parecían haber formado en torno a cualquier hombre un piquete que no se podía cruzar.
El fragment és prou expressiu. Pàgines enllà constata de nou que, traint tots aquells valors, els homes es comporten com a esquirols respecte a les dones.
Si con cinco años me preguntaba por qué las mujeres no parecíamos formar parte de «los compañeros», como mujer trans, como maricón en la práctica, lo había asumido con naturalidad.
Segurament recordaran que en una reunió l’abril del 2021, l’esquirol Charles Michel va deixar a l’estacada, és a dir, asseguda al divan, la presidenta de la Comissió Europea i metgessa Ursula von der Leyen. Michel, el seu «company», no va ni piular quan el tirà turc Recep Tayyip Erdogan la va insultar deixant-la sense cadira; cap capacitat de reacció.
Tenim les del jugador del Madrid Daniel Carvajal, que per no voler opinar, Déu-n’hi-do. Demana presumpció d’innocència respecte un abús que tot el món va veure en directe i que el mateix depredador ha reconegut. Ple de confusió, no sap ben bé qui és la víctima: «Y lo que tú consideras víctima, ¿no?, en la pregunta que me estás haciendo, hay estamentos legales que están considerando si realmente Jennifer es víctima de algo que se está tramitando»; en fi. Dubta d’Hermoso perquè no ho ha denunciat (per cert, la futbolista ha formalitzat ja la denúncia a la Fiscalia; que tingui molta sort, la necessitarà en aquest camí enverinat i ple d’obstacles). Com si no l’assistís el dret de no denunciar; com si no hi hagués agressió si no n’hi ha, digui el que digui la futura sentència. És difícil una actitud menys empàtica; més aviat sembla que li facin fàstic les seves companyes.
Arran del cas de l’agressió per part de qui era el seu cap (no oblidem el detall) a la valenta Jennifer Hermoso, hem escoltat declaracions i més declaracions per part d’esquirols de tota mena, color i condició.
Plou sobre mullat. Mirin el vídeo del comunicat sobre l’agressió d’Álvaro Morata i els seus companys de la selecció masculina (tots ells sense excepció sospitosament d’estricta observància heterosexual). Morata no aixeca els ulls del paper en tota l’estona, no se sap si avergonyit pel paper d’estrassa que està fent, o perquè es veu obligat a qüestionar, ni que sigui molt per sobre, l’agressor. No cita Jennifer Hermoso ni un cop.
El nefast començament ja augura que el carro anirà pel pedregar atès que en comptes d’encalçament parla d’«últims esdeveniments» quan diu que: «los jugadores de la Selección queremos subrayar varias cuestiones a propósito de los últimos acontecimientos que han perjudicado a la imagen del fútbol español». Al seu entendre, el perjudicat és el futbol (masculí) i no les jugadores ni Hermoso.
El final és de traca i mocador: «Nos gustaría que, a partir de ahora, nos pudiéramos centrar en cuestiones deportivas ante la relevancia de los retos que tenemos por delante». Deixin de tocar-nos els rubiales, no ens emprenyin més.
Sembla que els repugnin les seves companyes, que més que com companyes les vegin com a rivals, com a enemigues. D’allà on no n’hi ha, no en raja. El mateix menyspreu de tanta premsa, tants clubs, tants jugadors.
De vegades hi ha homes de bona fe (els altres importen tan poc) que es pregunten o pregunten què han de fer per ser homes sense ser masclistes. És fàcil: evitar entrar en qualsevol templet al qual les seves «companyes» de viatge no poden accedir i se n’han de quedar fora. I en anar adaptant aquesta fórmula en conseqüència i successivament.
