No hay traducción disponible
OPINIÓ
Aquest 25 de novembre, hem eixit de nou als carrers per a mostrar el rebuig al terrorisme masclista.
Pancartes i cartells ens han recordat la barbàrie dels assassinats de dones i menors a les mans d’homes, delinqüents masclistes que les van usar com si foren de la seua propietat. Una propietat que mai no han estimat i sobre la qual exerceixen una violència brutal.
Cal recordar que la violència masclista segueix sent la primera causa de mort prematura de les dones. A tot el món, segons l’ONU, les dones en el tram d’edat entre 15 i 44 anys moren per les agressions masclistes, per davant de les que ho fan pels accidents de trànsit, les guerres o el càncer.
A l’estat espanyol el terrorisme masclista causa més morts que uns altres. Més de vuit-centes víctimes en tretze anys. I açò només relatiu a les dones assassinades per les seues parelles o exparelles. Fora de les estadístiques queden totes les altres, encara que totes han estat assassinades pel fet de ser dones. Com Josefa, 80 anys, la primera assassinada el gener a Barcelona. Va morir d’un infart al geriàtric dies després d’haver patit una agressió sexual per part d’un celador del centre. Hi hagueren més dones agredides, ella no va superar-ho.
Segons les nostres dades, fins hui són 85 les assassinades a l’estat espanyol, 8 al País Valencià ( intersindical.org ).
Les violències contra les dones, no només no cessen, sinó que cada vegada són més cruentes i comencen a edats més primerenques. Com la violència sexual que patim i per la qual -a més- som criminalitzades com si la culpa haguera estat nostra. No, nostre és el dret a eixir al carrer sense por, a l’hora que vulguem i vestides com ens vinga de gust.
Ha estat un any de mobilitzacions convocades pels moviments feministes. Començarem amb el 7 de novembre en la Marxa estatal contra les violències masclistes, que va ser capaç de traure als carrers més de mig milió de persones. Després han vingut les manifestacions mutitudinàries també a Euskadi, a Pamplona, a Tarragona. Dates i cites que ens han unit a tots els diferents feminismes en un crit en comú contra aquesta barbàrie.
Volem fer soroll, estem fartes de minuts de silenci. I volem deixar de pensar en víctimes i fer-lo en dones lliures, empoderades i capaces de fer front a les agressions masclistes.
Tanmateix el rebuig social i les mobilitzacions, si aquestes violències contra les dones ocupen més espai en els informatius no és deu a la conscienciació social, sinó a l’escalada d’aquesta barbàrie que és comet dia a dia contra més de la meitat de la població.
Aquesta violència estructural està profundament arrelada en la societat patriarcal i és el fonament de les relacions de poder de l’home cap a la dona, present a tot el món. La diferència entre uns i uns altres països està en l’interès dels governs en la lluita contra ella o en la seua permissivitat i falta de polítiques d’igualtat.
Hem d’estar vigilants i denunciar tota discriminació laboral o econòmica per ser dones o la feminització de la pobresa. Reivindicar que la salut de les dones siga tractada amb perspectiva de gènere, que es promoguen polítiques de promoció de la salut des de diversos enfocaments, la necessitat de prendre mesures legislatives, fiscals, i canvis organitzatius que donen la resposta adequada a les dones.
La història del feminisme és la lluita de les dones per a la concessió o recuperació de drets, arrabatats pel patriarcat. Lluny de doblegar-nos, ens hem unit per lluitar pels nostres drets i ens hem mobilitzat i alçat per dir: “Ja n’hi ha prou”.
Però el patriarcat segueix intentant mantindre la seua hegemonia i poder. De fet, tant és així, que ha obert nous fronts de contesa que busquen l’enfrontament entre els grups de dones, com ara, la regulació de la prostitució -i no la seua abolició- o la maternitat subrogada, més coneguda com els «ventres de lloguer».
Els moviments feministes, i les dones en general, hem d’estar atentes i tindre present allò que ens uneix: la lluita contra el patriarcat, el masclisme i la cerca de la igualtat, sense oblidar que encara tenim molt de camí per recórrer. No hem d’abaixar la guàrdia davant els feminicidis, les agressions sexuals, les discriminacions i invisibilitzacions i una llarga llista de violències masclistes.
Exigim dels governs que les violències contra les dones siguen considerades una qüestió d’Estat, amb mesures urgents, amb pressupost escaient. Poc esperem del reccent «pacte d’estat» si Mariano Rajoy ens diu que hi ha eixida al «nostre» problema. No és un problema de les dones, en tot cas ho seria dels agressors. És un problema greu de la societat que els governs tenen l’obligació de combatre, d’eradicar. El dret a una vida lliure de violències és nostre i ningú ens ho garanteix.
Si el nostre lema d’enguany per a la campanya del 25 de novembre és Vives, lliures i empoderades, potser l’única forma d’aconseguir-ho siga -en paraules de Rosa Cobo Bedia– aprenent a defensar-nos:”… les dones seguim sent objecte de la violència masculina. Per això crec que de moment l’única solució és l’autodefensa feminista. Hem d’estendre la cultura de l’autodefensa entre dones i adolescents, fer tallers, impartir xerrades, inundar les xarxes socials i difondre la idea que només nosaltres podrem fer-nos càrrec de la nostra seguretat, ja que l’estat i la societat han abdicat de garantir una vida lliure de violència per totes nosaltres”.
