OPINIÓ
Podríem pensar que les institucions hi són per defensar els interessos del conjunt de la ciutadania. Podríem pensar-ho si tinguéssim la ingenuïtat de no saber el que passa cada dia en elles i per elles.
En una setmana, en una sola setmana, he vist amb estupefacció lamentables exemples de com funcionen les coses dels diners públics quan de dones es tracta. I vaig a comenta-ho.
El cas de Susana Guerrero és molt conegut però no per això queda invalidat com a exemple d’aquest tipus de violències. Susana amagà la seva filla per no lliurar-la al seu pare que està condemnat per violència masclista i imputat per abusos sexuals. Tot i així des de l’Audiència de Toledo, i sabent que aquest energumen perjudicarà a aquesta nena de deu anys, no s’atén la petició de la mare de no lliurar la seva filla.
Com tothom sap no sóc jurista, ni entenc massa de lleis, però el que sí entenc és la interpretació patriarcal que s’està fent d’aquestes lleis sense tenir en compte el bé d’aquesta menor. I per molt que m’ho expliquin no li trobo cap sentit a res que no sigui deixar la nena que creixi segura. Una cosa que al costat d’aquest tipus maltractador segurament no passarà.
La institució, un cop més, es posa de part del patriarcat més ferotge que sens dubte acabarà danyant la nena que té dret a viure segura i créixer en pau. Però, almenys de moment, l’estan obligant a viure el seu particular calvari amb la seva mare coratge, Susana.
Un altre exemple de com van les coses va ser la resposta de Gabriela Bravo, Consellera de Justícia, Administració Pública i Reformes Democràtiques de la Generalitat Valenciana a aquesta pregunta parlamentària:
“Per què no ha inclòs a cap dona a la Comissió per a l’Estudi de la Reforma de la Funció Pública Valenciana, que ja s’ha constituït sota la seva presidència?”
La resposta de la Consellera a algunes ens va deixar omnibulades per què es va quedar tan ampla en respondre literalment el següent:
“Sóc la primera a lamentar la nul·la presència de dones en la comissió tècnica que ens assessora en la reforma de la llei de gestió d’ordenació de la funció pública valenciana.
El motiu és que el dret administratiu és un camp científic en què la presència de la dona és escassa i poc rellevant. A l’hora de dissenyar aquesta comissió hem valorat el currículum de tots els candidats, la qualitat de la seva formació, els seus coneixements, la seva experiència, i tot això ha estat matèria d’estudi i ha estat, en fi …, partint d’això hem conclòs que les persones triades eren les més apropiades per aquesta comissió tècnica específica”.
I es va quedar tan ampla. I és que segons sembla per a aquesta senyora que va ser presidenta de la Unió Progressista de Fiscals i vocal i portaveu del Consell General del Poder Judicial abans de formar part del Govern Valencià, les dones com científiques de dret administratiu no sabem, no hi som, ni se’ns hi espera ja no només en territori autonòmic, sinó tampoc en l’àmbit estatal. Com he dit, omnibolades estem moltes en assabentar-nos de la resposta.
I sabem que tenim dret a tenir dies dolents i respostes inadequades en algun moment de les nostres vides però, crec que en aquest cas a la consellera li va fallar el subconscient i en la seva resposta va aflorar la tan temuda idea del “sóc aquí pels meus propis mèrits” sense valorar l’esforç de tantes i tantes dones, en aquest cas juristes que van lluitar i ho segueixen fent perquè unes quantes estiguin on són. Però, pel que es veu a algunes se’ls oblida que es deuen no només a la ciutadania sinó a l’esforç de moltes altres que actuen de vegades en silenci i altres vegades alçant la veu.
La resposta de la consellera va ser una bufetada en tota regla no només a totes les dones juristes sinó també a totes les empleades públiques de la Generalitat Valenciana (entre les que m’hi trobo) ja que tinc dubtes sobre si les nostres necessitats i problemes específics com a empleades públiques estaran salvaguardats en la pretesa reforma.
Dos clars exemples de com la violència patriarcal se’ns cola en les institucions siguin del signe polític que siguin. I tot això sense parlar del suport polític i fins i tot econòmic que s’està donant al congrés internacional de SAP i custòdia compartida de Lleó i al congrés de custòdia compartida d’Alacant, que aquests esdeveniments mereixerien article a part.
I és que com ja he dit en algunes ocasions el patriarcat sap canviar i sap camuflar-se per mantenir els seus privilegis.
I per això s’aprofita de les mateixes dones per retroalimentar-se fent-nos creure que som als espais de poder per nosaltres mateixes, que hem estat “elegides” i per això els devem homenatge. Hem d’acatar les seves imposicions que, al seu torn, imposen un determinat ordre simbòlic de la societat que implica un espai de violència institucional per a les dones i les nenes tal i com acabem de veure.
Poc li importa el dolor o la frustració que les seves decisions puguin generar en les dones o en les nenes.
L’important és mantenir-se. I si per això s’han d’inventar una síndrome que provoqui més dolor a les dones i a les seves criatures, no només s’ho inventen, sinó que ho fomenten per jutjats i tribunals i l’alimenten amb congressos pagats per diners públics.
I si per subsistir ha de “colar” a les seves files i en els seus espais a algunes dones, ja ho fa però les alliçona perquè el segueixin servint als seus propis interessos.
Però això sí, en la seva actual i ferotge ofensiva neoliberal, no deixarà de sembrar diferències entre nosaltres perquè ens mantinguem “entretingudes” entre nosaltres, en si som d’aquest o un altre color, en si hem d’estar o no en alguns espais, és si som homo o heterosexuals i quines són les prioritats en cada cas, en si hem de militar en organitzacions mixtes o només de dones, en quins són o han de ser els objectius del o dels feminismes, en si hi ha una o diverses corrents, en si … bla, bla, bla, bla. I en això estem mentre, ens segueixen assassinant, violant, retallant drets i diners per prevenir aquestes agressions. Però això sí, cada vegada que denunciem aquestes coses resulta que som feministes radicals o feminazis o exigents per demanar una democràcia paritària i igualitària.
Som males companyes de files d’organitzacions quan exigim ser escoltades i ser partíceps en plenitud de condicions en les organitzacions o fins i tot el que és pitjor, haver de sentir que “la societat, l’organització o l’espai que sigui, no està preparat per ser governat o dirigit per una dona “. O com el que em va passar personalment quan algú em va dir en el seu moment que no em va votar quan em vaig presentar com a candidata a l’Alcaldia del meu poble perquè era “massa feminista”. Cal fastiguejar!I les dolentes, feminazis o exigents som nosaltres !
El grau de violències patriarcals és de tal envergadura i el tenim tan interioritzat que de vegades quan em poso a analitzar-ho em salten totes les alarmes. Però hi són. Formen part de l’estructura social i institucional i el patriarcat ho sap i se sap segur en aquest ordre de coses perquè es retroalimenta d’ell.
Però en aquests moments em vénen a la ment molts noms de dones que formen part d’organitzacions i institucions que no dubten a anteposar la seva condició de lluitadores i feministes a la seua condició de part d’aquestes organitzacions i institucions. I això em reconforta. Elles saben qui són i els esquinçalls de pell que es deixen cada dia per ser coherents.
Per a elles, per a totes elles que afortunadament són moltes, la meva admiració i el meu respecte.
I els meus ànims per a les que vénen darrere, ja que algunes vénen amb pas ferm i segur.
Estic segura que juntes i sóroriques podrem plantar-li cara al patriarcat assassí.
