Una mirada atenta a les situacions que descriuen els mitjans de comunicació audiovisual sobre realitats culturals d’altres països i, per tant, suposadament allunyades dels nostres cànons vitals, polítics i culturals, ens situen sovint en una espècie de mirador que funciona com a mecanisme de superioritat.
Aquest darrers mesos, dues dones (una nena al Pakistan i una jove estudiant a la Índia) han estat objecte de violència extrema pel sol fet de ser dones i mostrar el seu desacatament a les lleis que les discriminen i a les situacions que les limiten.
Les dues han rebut una àmplia cobertura, plena de comentaris d’indignació, per part dels mitjans occidentals, però en cap moment ningú s’ha atrevit a establir un paral·lelisme entre la seva situació d’oberta humiliació social, sexual i cultural i algunes realitats encara existents per a moltes dones dels països d’òrbita occidental, que de la mà de la intransigència econòmica, social, cultural o religiosa viuen situacions de justificació de la violència.
De fet, les informacions han tractat ambdós casos amb molt de detall i amb un gran desplegament d’imatges –on, per cert, hi apareixen molts homes– que es fan ressò del malestar social suscitat entre àmplies capes de la població d’aquests dos països arran dels fets. Rarament, però, aquestes informacions s’han aturat per mostrar la cadena de complicitats, interessos i poders que intervenen –encara de manera manifesta i violenta– en la negació de la llibertat femenina i, en conseqüència, en la justificació de la violència masclista i en l’exercici de la violència contra les dones a través, també, de la violència econòmica.
Informativament, s’ha perdut una oportunitat per a fer pedagogia al respecte i per promoure una comprensió més profunda del conjunt de microsituacions que sovint menystenim i que conflueixen en la justificació enverinada de la violència contra les dones.
