jueves 28 marzo 2024

jueves 28 marzo 2024

Compartir

Tots i totes som Badalona: les tres vergonyes de la nena de11 anys violada per menors

No explicaré el tema una altra vegada perquè tothom ho sap: una nena d’11 anys violada en grup per uns joves menors. Una nena que tria el silenci davant del menyspreu d’aquells que tindrien l’obligació d’escoltar-la i denunciar els fets; una nena que opta per mantenir-se callada per no haver de patir la doble vergonya d’haver estat humiliada i no poder dir-ho. Però tot i així arriba una tercera vergonya que la nena ha de suportar: la de veure’s exposada en públic per tots aquells que van veure l’enregistrament, potser amb alegria, sense que ningú denunciés els fets.

Perquè la societat ha decretat que són les víctimes les que han de sentir vergonya d’haver estat objecte de vexació. Sobre elles recau la sospita, sobre elles l’oprobi, sobre elles el dubte de si van consentir, encara que al seu costat intervingués l’esmolada fulla d’una navalla.

Tots som Badalona perquè tots estem representats per aquesta part de la societat que mira sense implicar-se, que s’escandalitza sense moure ni un dit, que acusa sense despentinar-se, i fins i tot que es degota en la humiliació de les nenes i les dones mitjançant l’exposició de les pròpies agressions reals, o les contempla en la intimitat de les pantalles en pàgines de pornografia.

Hauria de fer vergonya als adults, a les famílies, a les instàncies educatives, a la classe política, als mitjans de comunicació que assistim a aquests esdeveniments amb indolència, amb la resignació del que pensa que res no es pot fer, que sempre hi haurà desempallats que agredeixin, assetgin, violin o matin.

La vergonya de la víctima, no dels agressors

Aquests dessalmats que la mateixa societat protegeix sense avergonyir-los per la seva acció, perquè la vergonya, com s’ha dit, li correspon. Per no resistir-se, per haver transigit, per haver anat sola de compres, per mentir els pares, per haver fet ús d’una llibertat que no es pot exercir ni als 11 anys, ni als 18 ni als 50. (Els comentaris a Twitter sobre aquest cas estan plens daquest tipus de retrets).

Les agressions, les violacions, els assetjaments o els assassinats són atemptats contra la llibertat de les dones, siguin joves o velles, d’una ètnia o d’una altra, blanques o negres. Les dones sempre tenim coartada la nostra llibertat, de nit o de dia, a llocs públics o privats; al carrer, al transport públic o en un centre comercial.

Les llargues i farragoses lleis arriben tard

A L’Estat espanyol hi va haver 182.973 denúncies per violència de gènere el 2022. Les violacions van pujar a 1.942 fins al setembre del 2022, cosa que significa que se’n produeixen 7 al dia si es contempla tot l’any, segons dades del Ministeri de l’Interior.

Després podem aprovar llargues i farragoses lleis, com la del Només Sí és Sí, que abunda en la prevenció, formació i sensibilització social, aspectes incerts que es preveu que funcionin a llarg termini i sempre que es posin els mitjans que calguin per finançar-los, cosa que cal veure. Però per a la nena de Badalona arriba tard, igual que arribarà tard per a tantes nenes i dones abans que aquesta llei doni fruits positius. Els negatius ja els hem vist.

Preguntes que exigeixen resposta

I què cal fer ara amb els agressors que ni tan sols són imputables perquè són menors d’edat? Els bons antipunitivistes diran que el que ha fallat és l’educació i remetran a mesures que donaran resultat en el futur. Això és veritat.

Però més enllà dels errors a la família, a l’escola, als mitjans de comunicació, quin correctiu es pot imposar a aquests joves que, no contents amb violar, gaudeixen a més amb la vexació pública del patiment de la víctima?

No mereix aquesta nena reparació? Com se’ls pot fer veure a aquests agressors adolescents el mal causat? Davant qui han de respondre? I tots els que han difós l’enregistrament, quina és la seva responsabilitat? Quines mesures cal adoptar perquè no torni a succeir?

Posem pegats perquè la violència contra les nenes i les dones no sembla importar

No es pot permetre que el cas es resolgui, que la víctima se’n vagi de la ciutat, com tot sembla apuntar. Cal afrontar el problema on s’ha produït i no podem acceptar que sigui la família la que fugi per amagar la seva vergonya, que marxi perquè puguem seguir recreant-nos en la nostra misèria, que surtin de la nostra vista perquè no haguem de sentir-nos culpables d’haver contribuït, amb la nostra passivitat i indolència, a aquesta ignomínia.

Tots son Badalona, demà serà un altre lloc i passat un tercer, perquè la violència contra nenes i dones, en veritat, no sembla importar-li a ningú. Posem pegats, fem una piulada, convoquem un minut de silenci, condemnem el fet, i aquí pau i després glòria.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Juana Gallego

Juana Gallego

Juana Gallego Ayala (Arriate, Málaga) es profesora titular de la Universidad Autónoma de Barcelona desde 1989. El 2001 recibió el Primer Premio del Consell Audiovisual de Catalunya por el trabajo que había dirigido con su equipo de investigación, que se publicó con el título de La prensa por dentro (2002). Entre sus publicaciones destacan Periodismo social (2014); De reinas a ciudadanas. Medios de comunicación ¿motor o rémora para la igualdad (2013); Putas de película. Cien años de prostitución en el cine (2012); Eva devuelve la costilla, (2010); Si te vas te mato. Mujeres que murieron por su libertad, (2009); El sexo de la noticia (2000) o el pionero Mujeres de papel. La prensa femenina en la actualidad (1990). “Many Women, Little Power” en Handbook of Women and Journalism (2013).
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Nawal El Saadawi: la mujer árabe que “corrió con (y contra) los lobos”

    Nawal Saadawi. Facebook.com  EN MEMORIA He conocido un lado de la vida de...

Estat espanyol: postgrau (online o semipresencial) en VIOLÈNCIA DE GÈNERE: PREVENCIÓ, DETECCIÓ I ATENCIÓ

Entre novembre de 2013 i juny de 2014, la FUNDACIÓN PARA LA CONVIVENCIA ASPACIA, IFIS...

Gisella Evangelisti ok

Campo de Moria, Lesbos, a la puerta de Europa. Donde se difumina el sueño de una vida digna.

  OPINIÓN  En parajes asolados por guerras y miseria, aún puede ilusionar la idea de...