Fa uns dies escoltava a la ràdio en un programa d’àmbit nacional, que conèixer a gent influent als àmbits polítics i econòmics era una de les poques formes d’escalar socialment. Conèixer, tindre gent coneguda que et poden fer una empenta en un moment donat per a millorar social i econòmicament. O cosa equivalent, l’enxufisme de tota la vida i que tant va potenciar el règim del dictador per tal d’anar eliminant a tota la gent que creia i defensava la legalitat de la Segona República.
I tot venia a conseqüència del casament de l’alcalde de Madrid amb una familiar llunyana del rei emèrit fugit a Dubai i de tots els personatges que hi van acudir i gaudir d’aquest acte social (i almenys per a mi coentíssim).
La dreta que ensenya els queixals
I tots aquests fastes i altres arreu del món, com per exemple la Fira d’abril a Sevilla, per no eixir de l’Estat Espanyol, s’estan donant mentre a Gaza s’està portant a terme un genocidi per part d’Israel. Són ja més de trenta-una mil persones assassinades. Més de tretze mil d’elles, criatures. Però sembla que no passe res, que visquem a un festival del consum permanent on res que no siga això mateix, comprar i consumir com a sinònim de vida, poguera tindre importància.
A Ucraïna continua una guerra entre l’OTAN i Rússia que estem pagant entre totes i tots, però que cada dia sembla més oblidada i llunyana perquè la de Gaza li ha guanyat la partida mediàtica. I d’altres com la de Iemen o altres com la del Txad, Somàlia, Burkina Fasso o el Congo, que s’estan donant al continent africà, ja ni en parlem. I molt menys de la seua falta de repercussió no sols mediàtica, també en allò que tocaria d’ajuda humanitària internacional i/o per part de l’ONU.
I no deixe de preguntar-me quin món deixarem a la gent que ve darrere. I la resposta sempre em fa por, perquè serà un món, una terra i uns oceans prou pitjors dels que nosaltres, la generació dels baby boomers ens vam trobar. I em fa por i, alhora em provoca molta tristesa perquè comprove com valors com la solidaritat internacional entre pobles està a poc a poc desapareixent. I no sols em referisc a l’ajuda humanitària internacional, també a l’explotació extractivista que s’està fent a tots els nivells als països i territoris més empobrits per part del que tenen més riquesa o, cosa que és el mateix, més cobdícia.
I s’explota de manera extractiva tot. Terres, persones per a la tracta i la prostitució, rius, aire… Tot s’hi val per tal d’acontentar-nos a la gent de l’anomenat primer món amb un nou mòbil, un cotxe nou o més roba o calcer. I així estem educant a les generacions que venen darrere. Una educació basada en el “tant hi tens, tant hi vals”. Així de dur.
Mentrestant, tots els dies veiem, llegim o sentim a dir que hi ha gent que mor de fam perquè Israel no deixa entrar ajuda humanitària a Gaza o, si ens preocupa un poc el món en el qual visquem, indagarem sobre altres guerres al món i descobrirem com, malauradament en totes elles es repeteixen les mateixes calamitats de desigualtats socials, violacions de dones i criatures com a forma d’humiliació, mort i fam. Són denominadors comuns en totes elles.
Però nosaltres, des del nostre còmode sofà i mirant des de la finestra al món en què s’ha convertit la televisió mirarem sense veure o sentirem sense escoltar, perquè la indolència s’ha apoderat de les nostres vides més o menys acomodades i ens donarà, una vegada més, igual el que passe a altre lloc del món, al carrer del costat o al poble veí.
I aquesta indolència s’està convertint en un càncer social i generalitzat que ens està emmalaltint social i individualment. Cada dia veiem més gent amb ansietat i amb problemes de salut mental perquè ens hem convertit en una societat malalta i insolidària que ja no mira per res que no siga el propi benestar.
Afortunadament, alguna gent encara creiem que valors com la igualtat, la sororitat i la fraternitat i, en essència, en els valors de les persones com a única forma de motor de canvi per millorar, tot i que siga un poc, el món en el qual visquem.
