Janette Winterson en el llibre que comentava en l’entrada anterior sobre la Intel·ligència Artificial, per tal de contrarestar tanta intel·ligència, acaba citant la Divina Comèdia de Dant (p. 331):
Al final del tercer llibre, el Paradís, Dant contempla la visió divina. Finalment veu “el que és”. La realitat fonamental. I no és “Déu és lògica”. No és “Déu és pensament”. No és la res cogitans (una cosa que pensa) cartesiana.
És això: “L’amore che move il sole e l’altre stelle”.
“L’amor que mou el sol i les altres estrelles”.
La curiositat m’ha portat a voler localitzar la cita de la Divina Comèdia i aquí ha començat el meu vagareig mental. Resulta que, fins on arriben els meus records de nena de tres anys, la meva àvia, en comptes d‘explicar-me un conte abans d’anar a dormir, agafava el llibre de La Divina Comedia de l’Editorial Maucci (1941) amb il·lustracions de Gustave Doré i me l’obria per les pàgines del Paradís on hi havia uns dibuixos plens d’àngels. Calculo que aquestes imatges em devien impactar i sempre més he conservat el llibre.
I a partir d’aquest record, els àngels han agafat el protagonisme d’aquest text que esteu llegint. A més a més l’altre dia en un aparador del passeig de Gràcia vaig veure una jaqueta amb unes grans ales de lluentons a l’esquena i aleshores també vaig recordar que a l’estiu a la platja havia vist que la jove d’una amiga meva portava dues ales tatuades a l’esquena. Els àngels ja se sap que són uns éssers (ho dic així, tenint en compte el misteri del sexe dels àngels) representats amb ales.
El nom d’Àngel, Àngela, Àngels és prou popular o sigui que parlar dels àngels em sembla que queda justificat.
Segons el catolicisme, si no hi ha hagut canvis d’última hora, els àngels són éssers espirituals, immortals, que tenen personalitat, acompanyen Déu i la seva existència és una veritat de fe. Tenen diferents categories segons les seves tasques o missions, de les quals la bàsica és el ser missatgers entre el cel i la terra (com l’etimologia del seu nom indica) i per això sembla que cada persona té un àngel de la guarda.
Els Arcàngels, Miquel, Gabriel i Rafael són els prínceps dels àngels. Els Principats s’encarreguen de nacions senceres i d’inspirar l’art. Les Potestats s’encarreguen de les ideologies i de qüestions intel·lectuals. Les Virtuts envien la gràcia. Les Dominacions manen sobre els altres àngels. Els Trons tenen l’aparença de rodes d’infinits colors. Els Querubins: són els encarregats dels astres i els Serafins tenen tres parells d’ales i són els àngels que envolten directament Déu i el lloen.
També cal recordar que hi ha els àngels caiguts i condemnats amb Satanàs o Llúcifer
La veritat és que des del segle XIX pràcticament la teologia no parla dels àngels, malgrat que continuen decorant les esglésies i la tradició popular els té ben incorporats, només cal escoltar Antonio Machín reclamant justament la presència d’angelets negres.
També ha estat inspirador per a parlar dels àngels el fet que, a una amiga, li han regalat un penjoll que és un “reclam d’àngels”. Aquesta peça m’ha recordat el sonall que anys enrere es penjava al coll dels nadons. I si seguim la tradició clàssica, arribarem a la bulla que portaven els nens romans. Tots aquests amulets eren i són per a protegir i portar bona sort.
El reclam d’àngels actual m’ha portat a seguir la pista esotèrica dels àngels com a expressió d’experiències i creences que transcendeixen la realitat coneguda pels humans i aleshores se m’ha obert un món a investigar gràcies al treball final de carrera d’Estudis Culturals a la UOC d’Elisa Pons Guasch sobre Els àngels de la “New Age”, datat el gener del 2008. Es tracta d’una mirada des dels Estudis Culturals sobre la literatura didàctica i les cartes oracle que tracten d’ensenyar a comunicar-se amb els àngels.
La meva curiositat em diu que em caldrà fer una lectura acurada d’aquesta troballa en un àmbit sempre interessant i sorprenent.
No m’oblido de la literatura i, repassant els llibres de la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona, trobo el recull de contes de Mercè Rodoreda, Semblava de seda i altres contes (Edicions 62, 1978). Precisament el títol del recull és el de l’últim conte que explica una visita al cementiri amb l’aparició d’un àngel que primer fa por i després resulta acollidor. El conte acaba així:
Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor d’aigua i es veia brillar un fil de no sé què, i l’àngel obria i obria les ales i quan em va tenir ben arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva… no podré entendre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre. Com si no fos enlloc. Empresonada…
Sempre em passa que tinc temptacions que no puc vèncer i, en aquest cas, derivades de la meva formació clàssica, o sigui que m’agrada incorporar la imatge dels àngels que custodien el sarcòfag dels Volumni, una obra etrusca (segona meitat del segle II a.C.) monumental i excepcional a l’hipogeu que es troba a Perusa. L’emoció de la visita que hi vàrem fer ja fa anys perdura i la força i seguretat de les figures són reconfortants.
Acabo tancant el cercle del que sé dels àngels tal com he començat amb un record d’infantesa de quan l’àvia ens resava una petita oració de bona nit que deia:
Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia. No em deixis sola que em perdria
Mercè Otero-Vidal és professora jubilada i activista feminista. CDCLD
