La periodista i feminista Rosa Solbes i López ha rebut el Premi Vicent Ventura en la seua catorzena edició. El Premi Vicent Ventura, que la Comissió Organitzadora enguany ha atorgat també a l’activista cultural castellonenc Albert Sánchez-Pantoja, va ser instituït en memòria del periodista, polític i lluitador Vicent Ventura i vol fomentar els valors a persones i colectius que s’hagen distingit per la seua trajectoria cívica, democràtica i de compromís per la llengua i cultura valencianes.
L’activista cívic Albert Sánchez Pantoja i la periodista Rosa Solbes
El lliurament del premi es va celebrar a la Universitat de València el passat 2 de maig –i a Castelló el dia 3- en un acte presidit pels vicerectors de la Universitat de València i la Jaume I de Castelló així com representants de la resta d’organitzacions que van instaurar el premi: La Unió de Periodistes Valencians i els sindicats CCOO, la UGT, el STEPV i la Unió de Llauradors, Ramaders del País Valencià i els amics de Vicent Ventura.
Emilia Bolinches
El jurat del premi Vicent Ventura considera que Rosa Solbes ha mantingut al llarg de la seua trajectòria professional i personal un compromís amb la democràcia, el civisme i la defensa de la llengua i la cultura dels valencians i valencianes. I Emilia Bolinches, periodista i companya de Solbes durant 35 anys en moltes publicacions, i que comparteix eixa decisió explicà els valor que han estat presents en el treball de Rosa Solbes: la defensa dels drets fonamentals especialmente els que fan referència a les llibertats d’informació i d’expressió; la qualitat i honradesa del treball periodístic; el feminisme pel que fa a la igualtat de la dona; l’ús de la llengua catalana a la vida diària i als mitjans de comunicació; i la contribució per aconseguir la difícil vertebració del país.
Rosa Solbes, nascuda a Alacant de familia alacantina, va estudiar periodisme a València i al temps que estudiava ja treballava en “Primera Pagina” y “La Marina” d’Alacant. En 1974 se trasllada a València per incorporar-se a la redacció del semanari Valencia-Fruits on va conéixer Vicent Ventura i es corresponsal dels diaris “La Verdad” d’Alacant i el “Ya” de Madrid. Durant la transició democràtica va viure l’anomenada Batalla de Valencia i escriu al Valencia-Semanal reportatges d’investigació sobre feixistes i blavers, circunstància aquesta que li causarà nombroses denuncies als tribunals però també el premi “LLibertat d’Expressió” atorgat per la Unió de Periodistes del País Valencià de la qual va ser membra fundadora. També en eixe temps s’encarrega de la delegació de les revistes “Tiempo” i “Interviu”, i del diari “El Periódico de Cataluña”. Mes tard forma part de la redacció del “Diario de Valencia” i en tancar dos anys després, treballa en Radiocadena Española on posa en marxa un programa pioner en Espanya “Entre nosotras” en col.laboració amb Emília Bolinches que durarà vora 5 anys i que es va continuar amb “La otra mitad” també fet per les dues i emés per Televisió Española en la Comunidad Valenciana. També en col.laboració, van publicar la columna “Sección feminista” en La Hoja del Lunes en els temps del final del franquisme i altra anomenada “X-X” en la revista SAO durant la transició.
Solbes va ser la directora-fundadora de Radio 9 –la radio autonómica valenciana- i més tard editora dels informatius del Centre Territorial de la TVE a la Comunitat Valenciana al temps que mantenía durant 15 anys la seua columna al diari “El País”. Ha estat presidenta de la Unió de Periodistes Valencians, i actualment és vicepresidenta de la plataforma ”Valencians pel canvi” i membra elegida per les Corts Valencianes del Consell d’Administració de la nova RTVV. Solbes pertany a la xarxa de Periodistes Europèes i a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere. I a més de ser una periodista experimentada que ha treballat en premsa escrita, en radio i en televisió, ha escrit diversos llibres d’investigació periodística-feminista com ara el dedicat a rescatar la figura de la desconeguda María Cambrils o el que recupera a Guillermina Medrano, la primera regidora de l’Ajuntament de València durant la Segona República; també el que investiga el paper de les dones en la política amb el títol de “Dones valencianes: entre el poder i el voler” i el que recull una ampla conversa amb la creadora musical castellonenca Matilde Salvador.
Al seu torn i després de recollir el guardó Rosa Solbes va denunciar el retrocés en molts aspectes de l’àmbit dels drets i les llibertats en el temps que estem vivint. Concretament en l’àmbit comunicatiu va assenyalar que la pretensió d’incloure en la llei d’Enjudiciament Criminal unes clausules que podrien suposar repercusions greus contra els periodistes que informen d’assumptes sotmesos al secret de sumari. I més encara si tenim en compter que en aquest moments hi han vora 2.000 casos de corrupció, molts del quals s’han destapat per treballs periodístics. Va al.ludir a la paradoxa que moltes i molts dels periodistes que han treballat per traure a la llum tanta porquería ara es troven en l’atur per decisions empresarials que castiguen sense justicia ni pietat a qui no ha tingut cap culpa per la mala gestió.
I en eixe punt va fer un recordatori del mestre Vicent Ventura “que va optar per la incòmoda estrategia d’estirar de la corda al máxim en les seues activitats polítiques i en els seus artícles”. ¿Qué hauria dit Vicent Ventura de les noves tecnologíes aplicades al periodisme? es preguntà Solbes contestant amb paraules d’altre mestre de periodistes, Iñaki Gabilondo quan deia que les noves tecnologies “han posat al caire de l’abisme el model de negoci en què el periodisme se sustentava historicament. Aquesta doble sotragada està tenint repercusions econòmiques molt greus… però tot i que això se sap menys, també està afectant la substància mateixa de la comunicació, des del moment en que tota l’energía de les empreses, i quasi tota la creativitat de les seves i dels seus directius, van adreçades obsesivament a intentar quadrar els comptes. Comptant nombres, anunciants, espectadors, lectors, oients; però a penes tenen temps per pensar què cal comptar, i per què, i com”.
I si a Internet s’ofereix gratuitament la informació Ignacio Ramonet ho advertía ja fa més d’una década: “¿por qué razón los dueños de los media van a correr con muchos gastos para obtenerla? Ya no desean pagar mucho por un producto que van a ofrecer gratis o a precio de saldo. Por esta razón se conforman cada vez más con una información devaluada, cuya calidad no ha dejado de degradarse de forma generalizada…”. També destaca Rosa Solbes que moltes empreses periodístiques d’ara són alienes al territori i per tant no tenen cap interés per recolzar una necessitat tan obvia com és l’ús del valencià per part dels mitjans de mases. I té un record pels temps interessants del final de la dictadura en que va ser una etapa de bon periodisme d’investigació i opinió, d’un periodisme crític i relativament lliure on els i les periodistes a més de guanyarse la vida estaven convençuts i convençudes que el seu paper instrumental resultava important però també que la població era la depositaria del dret d’informar, de saber i d’estar informada.
Això que Rosa Solbes confesa ser un privilegi i no una heroicitat, és el que Vicent Ventura va dir amb molta senzillesa en una entrevista a un altre periodista, Adolf Beltran: “algú ho havia de fer”. I Rosa Solbes conclou amb un “rebre el guardó que porta el seu nom, i atorgat per institucions i entitats a les que tant respecte és un honor per a mi”.
