OPINIÓ
Aquest dijous és previst que es debati al congrés dels Diputats el projecte de reforma de les pensions del govern del PP que ja compta amb la oposició frontal de set formacions polítiques representades en aquesta càmera legislativa. Fa ja molts anys que tots els “serveis d’estudis” de les entitats financeres varen començar a emetre informes sobre la inviabilitat del nostre sistema de pensions.
Les seves propostes anaven des de les més radicals que demanaven purament la seva substitució pels mal anomenats Plans de Pensions privats (que no són altra cosa que les llibretes d’estalvi de tota la vida que -arribat a un punt- es pot rescatar el seu capital acumulat, sense més), fins els que propugnaven una simple reforma amb l’únic objectiu de permetre que no s’incrementés la despesa social o–fins i tot-que aquesta es reduís.
Desprestigi intencionat
De llavors ençà, tot han estat proclames per desprestigiar el sistema públic de pensions vaticinant una mena de cataclisme per mor d’una fallida certa. Els seus càlculs, facilitats a la premsa, pronosticaven per l’any 2000 un desajust entre ingressos i despeses del 2 % del PIB, un daltabaix o fallida incompatible amb les directius que l’Europa del capital havia signat a Maastricht. Així ho expliquen 24 economistes de prestigi en un informe anomenat: “En defensa del sistema públic de pensions” fet públic aquest setembre passat on afirmen, entre altres qüestions, que els Pressupostos de la Seguretat Social de l’ esmentat any 2000 enregistraren un superàvit del 0,4 %.
Objectiu: desmantellar el sistema públic de pensions
En realitat, el que pretén el govern del PP amb aquest projecte de reforma de les pensions no té res a veure amb una viabilitat econòmica per garantir suposadament el seu futur, ans el contrari, és un pas de gegant per desmantellar un sistema públic de pensions, les de la Seguretat Social que tan ens ha costat d’assolir, i que és el sostén d’una gran part de les famílies que formen part d’aquesta societat empobrida. No pretenen altra cosa que obrir la porta gran als bancs i entitats financeres per tal que puguin dur a terme l’anhela’t gran negoci -que la seva voracitat infinita i sense entranyes- sempre ha cobejat.
Les pensions, una aposta política dels estats
Ens parlen de la sostenibilitat en terminologia econòmica, quan l’aposta d’un sistema públic de Seguretat Social és –sobretot- un tema de voluntat i compromís polític, així mateix ho consagra la tan esgrimida Constitució en el seu article 41. Ens entren a fons amb el sistema de repartiment que tenim (el de la solidaritat intergeneracional) pel de la capitalització, és a dir, que pretenen tenir coberta la contingència de la vellesa en funció de la quantitat d’estalvi que cadascú hagi pogut estalviar.Això és com condemnar a la ancianitat de la majoria de la població a la pobresa, perquè és sabut que el 60 % de la ciutadania no tenen capacitat d’estalvi (tenen compromesa bona part dels ingressos al pagament a terminis –per exemple hipoteques- i degut al seu precari poder adquisitiu no arriben al dia 25). Dit d’una altra manera, qui s’ho pugui pagar tindrà paga i -qui no pugui- no. Com si la realitat d’atur i precarietat d’aquest país fos cosa d’un altra planeta i el model de societat que se’ns imposa no sigui els de la exclusió de la majoria…
Falses excuses i manipulació
Per altra banda, posar com a excusa de la viabilitat del sistema l’ increment de l’esperança de vida de la gent i la necessitat d’ajustar les mesures per accedir a una pensió no és més que un insult a la intel•ligència, un invent de la més baixa estofa. La proposta de retardar l’edat de jubilació n’és la prova més genuïna: tothom sap com està el mercat de treball i el difícil que és arribar a una edat de jubilació havent sobreviscut els darrers anys de la vida laboral gairebé despenjats del sistema als efectes de cotització equivalent a un salari que cada vegada es veu més enxiquit, o en unes condicions de salut limitades després de tota una vida de treball. No cal ser massa llest per veure que amb l’escandalós nivell d’atur i precarietat salarial del nostre jovent, i de la majoria de les capes treballadores que sustenten la societat, és difícil equilibrar l’aportació solidària entre les generacions, de la mateixa manera que tampoc s’entén que la nostra joventut -amb ganes i necessitat de treballar- hagi d’emigrar i no pugui substituït els qui porten tota una vida de treball i es mereixen una jubilació digna.
Cal buscar diners allà on n’hi ha
Que no em diguin que no hi ha diners, aquesta és una gran fal•làcia, perquè ja s’han encarregat prou d’aprimar les aportacions empresarials que sostenien el gruix dels Pressupostos de la Seguretat Social reconvertint les aportacions col•lectives en individuals, és a dir, substituint les aportacions empresarials de costos socials per les quotes que cada vegada més han d’aportar els treballadors en exclusiva. Cal tenir en compte .a més- que aquesta derivació de costos no s’ha fet pas fent un traspàs de “competències”, sinó carregant aquest cost sobre les espatlles dels treballadors directament que l’ha de costejar del seu salari, alliberant l’empresa de tal responsabilitat… (la descentralització dels antics grans centres de producció en altres empreses, la “falsa figura dels autònoms”, la externalització de serveis atomitzant les grans empreses i d’altres en són un exemple.
La aportació dels Pressupostos gGenerals de l’Estat i l’IPC
S’ha parlat molt del Pacte de Toledo, un document aprovat pel congrés dels Diputats el 6 d’abril de 1995, en el que–entre d’altres mesures-s’obria la porta al finançament de la Seguretat Social a través dels Pressupostos de l’Estat (ja no exclusivament de cotitzacions socials), així com també la necessària actualització del seu valor a partir de l’Increment dels Preus al Consum, un fet que s’ha produït fins avui.
Han lliurat el Fons de Reserva als bancs
Mentrestant, la única cosa que hem vist és que -l’altrament consagrat Fons de Reserva de la Seguretat Social que havia de cobrir èpoques de desajust per raons demogràfiques-, s’ha fet servir per alimentar unes entitats bancàries que no estan mostrant massa solvència (o és que fer servir aquests fons per invertir-los -los en pagaments del Tresor-per poder pagar el deute públic- no és fer contentes les entitats financeres que feia temps el cobejaven?.
NO, diguem no!, les pensions no es toquen
El que el govern del PP pretén, amb la connivència d’una Convergència i Unió que ha estat promulgant aquest model ja des d’abans del Pacte de Toledo, no és altra cosa que un canvi radical de sentit: canviar la naturalesa social del sistema públic de pensions en recursos per engreixar el poder financer, i això no ho hem de permetre mai!. Denunciar-ho ha de ser l’únic crit si, el que volem realment, és garantir el futur de les generacions que venen darrere nostre. Hem de tenir-ho clar.
