Escrit per Merce Otero Vidal
Les exposicions del CCCB resulten molt interessants i no cal dir que el públic les segueix amb entusiasme. Així va ser en el cas de l’anterior dedicada a la intel·ligència artificial i això és el que està passant ara amb Subúrbia. La construcció del somni americà. No és d’estranyar aquest interès generalitzat perquè ja fa molt i massa temps que estem, en molts sentits, en l’òrbita dels Estats Units.
L’exposició molt completa i ben documentada tracta com diu el títol de la forma que pren el somni americà sobretot al final de la Segona Guerra Mundial quan tornen els veterans de la guerra, però comença buscant els antecedents en les formes dels barris residencials del segle XIX i amb la importància dels desplaçaments en ferrocarril i sobretot en cotxe.
Al llarg de l’exposició es fa un exhaustiu relat del context econòmic, polític i social que promou aquesta forma de vida idealitzada de la casa unifamiliar amb jardí i piscina a les afores de les ciutats arreu dels Estats Units per a viure idíl·licament i com es converteix en un malson sobretot per a les dones.
Nosaltres ens hem afartat de veure en els mitjans de comunicació sobretot de cinema i publicitat aquestes grans cases amb els seus garatges imprescindibles on les famílies tenen més d’un cotxe per a desplaçar-se a comprar o entretenir-se. Es tracta de famílies tradicionals que a més es relacionen amb les del veïnat que són semblants per no dir igual que elles.
Aquest desig d’un lloc tranquil i segur, a prop de la natura comporta un model urbanístic amb importants aspectes contradictoris com és la segregació social, ètnica i de gènere que deriven en la paranoia de la seguretat i en el consum insostenible d’energies.
Sobre la seguretat, crida molt l’atenció l’acumulació d’armes que arriben a tenir algunes de les famílies i els refugis que construeixen per por als desastres de tota mena. Per una altra banda, també impressiona un vídeo fet d’una selecció d’escenes de pel·lícules on surten dones soles esporuguides en aquestes cases aïllades.
No per vist i sabut deixa de causar menys impacte veure exposat tot el material documental històric, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians que recullen tots els diversos aspectes d’aquest model urbanístic tan arrelat al món occidental i que, de retruc, ens porten a plantejar-nos com vivim i com volem viure.
Malgrat que l’exposició sembla que mostra exclusivament el model estatunidenc també hi ha una part dedicada a les urbanitzacions al voltant de Barcelona i Madrid. A Catalunya és interessant recordar que “la caseta i l’hortet” va ser una expressió popularitzada per Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República, que formava part del seu projecte polític perquè tothom pogués gaudir d’una casa i un petit terreny en propietat, com a mostra del benestar i progrés. Avui les urbanitzacions no tenen res a veure amb aquell ideal i la seva deriva sociològica és objecte d’anàlisi i estudi.
I el que cal destacar des del punt de vista feminista és el reconeixement que a l’exposició, mitjançant la reproducció d’una entrevista, es fa a Betty Friedan (1921-2006), l’autora de Mística de la feminitat, obra de referència del moviment feminista, publicada l’any 1963.
Quan Betty Friedan es va quedar sense feina, va passar un qüestionari a les seves antigues companyes d’estudi i va descobrir que compartia amb la majoria de dones la insatisfacció per la vida que portava. Va realitzar més qüestionaris, va consultar experts i va trigar cinc anys a redactar La mística de la feminitat. En aquesta obra analitzava el paper de les dones de classe mitjana, moltes vivint en urbanitzacions, convertides en mestresses de casa i sense recursos propis, depenent del marit. Exposava que” la mística femenina” és una manera de sotmetre les dones. La seva proposta evident és que les mestresses de casa han de treballar i aconseguir mitjans propis que les portin a la seva independència dels marits i dels fills, sense sentir-se culpables. El llibre va tenir una entusiàstica rebuda i va ser premiat amb el premi Pulitzer i Betty Friedan va continuar escrivint articles i llibres tota la seva vida.
El 1966 va fundar la National Organization for Women (NOW), una organització on es van integrar diversos col·lectius feministes i, per una altra banda, en aspectes concrets, no va estar exempta de crítiques de sectors feministes.
A l’exposició hi ha una part dedicada a les novel·les que tenen una ambientació en les urbanitzacions o que plantegen arguments derivats de les problemàtiques que generen. Hauríem de repassar quins d’aquests llibres tenim a la Biblioteca de Ca la dona. Fent una ràpida ullada, em va semblar que molts no han estat traduïts. Jo, en canvi, recordava Mujeres (The Women’s Room) de Marilyn French (1929 –2009), una escriptora feminista estatunidenca.
Aquesta novel·la, que segur que està a la biblioteca de Ca la dona (Ed. Argos Vergara, Barcelona, 1978) , justament narra la vida d’un grup d’amigues dels anys 1950 i 1960 amb tots els detalls de la seva vida quotidiana a casa, a la universitat i dins del moviment feminista de l’època.
A continuació cito un parell de fragments (segons la traducció d’Iris Menéndez) per veure com descriu Marilyn French les urbanitzacions i les dones que hi viuen.
“Meyerville era una especie de gueto de diversas clases, en un mundo compuesto de pequeños enclaves destinos a aislar clases y colores, ancianos y enfermos, entre sí. Había gran cantidad de idénticas casitas, cada una con refrigerador, horno, lavadora y patio cercado (p. 77).
Con frecuencia se señala que las mujeres de los suburbios, como las de la antigua Grecia, están encerradas en el hogar y durante el día sólo ven niños. Las griegas veían a los esclavos, que podrían haber sido gente interesante. Pero las mujeres de los suburbios se tienen a sí mismas (p. 79).“
Ho deixo aquí, perquè parlar d’urbanitzacions seria també parlar de la crisi de l’habitatge i de la construcció i això ja és una altra cosa més dramàtica i que ens porta més enllà del comentari d’una exposició.
Mercè Otero-Vidal (CDCLD) és professora jubilada i activista feminista
