Marta Pessarrodona i Doris Lessing al barri gòtic, 1983. Foto de Pepe Encinas
En realitat, fa gairebé tres anys que la dona que emprava el pseudònim Doris Lessing havia mort. I parlo de pseudònim perquè, segons Foix, el nom d’un escriptor és el seu pseudònim. I hi estic d’acord. Un ictus la va deixar sense saber que era una escriptora. Menys encara que era una Premi Nobel de Literatura. Per tant, aquestes cròniques que ens acaben de parlar del fet que va escriure fins al darrer moment són falses.
La Doris May Tayler que hi havia rere l’autora Doris Lessing, sí que va morir a la matinada del 17 de novembre d’aquest any. Cal dir que va ser una autora a la qual les dones, en especial, li devem molt. Al costat de A Room of One’s Own (1929) de Virginia Woolf, Le Deuxième sexe (1949) de Simone de Beauvoir, s’hi arrenglera el seu The Golden Notebook (1962). Una obra que, fins i tot en llengua castellana, ens va arribar tard, als anys setanta del segle passat, després de la mort del Defuntiño, que diuen a Galícia. Per a mi, va ser l’ocasió de conèixer-la personalment durant tot un dia i a Londres, on vivia en un apartament més humil que el de Maria Aurèlia Capmany, abans de la seva etapa municipal.
En aquella primera trobada, que anys abans m’havia facilitat Dora Russell, una també donassa britànica, ja vaig gaudir de la Doris Lessing quintaessenciada. Per més que l’editorial—Noguer—pagaria el nostre dinar, vam haver de fer-ho, ella al volant, en un senzill restaurant indi del seu barri, Hampstead. Això sí, amb l’obligació de donar una bona propina al cambrer, perquè tenia encara la família a l’Índia! Amb els anys, la cosa seguiria al parc de Hampstead, en un berenar en el qual ella comprava, gairebé, tots els pastissos de la cafeteria per donar-los als animalons d’una reserva que hi ha allí.
A casa seva, sorgia l’escriptora gran cuinera i generosa en parties en les quals hi havia el who’s who de la literatura anglesa del moment. A la festa pel seu setantè aniversari, però, la invitació va ser més restringida. Tan sols els seu fill petit, Peter (que ha mort fa uns dies), uns poc amics londinencs, no necessàriament escriptors, Lisa Alther, una notable narradora nord-americana i la senyora dels gatets del barri. Una anciana que recollia gats abandonats i que, imagino, ella subvencionada. I jo mateixa, és clar.
En aquest ordre de coses, quan li regalava un llibre meu, m’obligava a una endreça. No pas perquè ella el llegiria (desconeixia la llengua catalana), ans perquè el regalaria a la biblioteca del seu barri, per si hi havia estudiants de la nostra llengua.
Al 1983 vaig passejar amb ella pel Barri Gòtic barceloní. Al 1999 vaig ser la seva glossadora quan li lliuraven el Premi Internacional Catalunya al Palau de la Generalitat. Al 2001 la Fundación Premio Príncipe de Asturias em va convidar a acompanyar-la a Oviedo, per al lliurament del premi del mateix nom. Al 2007 vaig respondre a tantes entrevistes espanyoles que li vaig dir a ella que semblava que la receptora del premi fos jo. Ella em va assegurar que també jo l’havia rebut. Avui el vull compartir amb totes les meves eventuals lectores. Que consti.
Fa anys que crec amb aquell poema d’Auden a la mort de Yeats. Diu: “He was his admirers“. Sí, ara mateix, ella ja viu sols en els/les que l’admirem. I, en el meu cas, sempre hi viurà.
Marta Pessarrodona i Doris Lessing al barri gòtic, 1983. Foto de Pepe Encinas
