“Violencia de género y las respuestas de los sistemas penales”, és el darrer llibre que ha publicat Encarna Bodelón, que analitza com diversos sistemes penals han donat o no resposta a la problemàtica de la violència vers les dones. “La intervenció del sistema penal en la qüestió de la violència masclista contra les dones no és nova, tot i que va començant explicant a molts països aquestes violències continuen rebent un tractament que deixa en la impunitat la majoria de les conductes i que reprodueix el sexisme”:
Bodelón professora de Filosofia del Dret de la UAB i directora del grup de recerca sobre justícia i dones Antígona va presentar el llibre al Centre Francesca Bonnemaison, i desprès va tenir lloc una taula alb diverses expertes. Segons l’autora, durant quasi dos-cents anys el missatge del sistema penal vers les dones ha estat molt clar: les violències en l’àmbit de les relaciones de parella estaven justificades o eren un problema menor, un problema de l’àmbit privat on el sistema penal no havia d’intervenir. Però, com a premissa per a un abordatge feminista del tema, ressalta Bodelón, s’ha de partir de que la intervenció de l’Estat a través del dret penal no ressol el conflicte estructural que està en l’origen de les violències masclistes. De fet, la resposta central del feminisme front a les violències masclistes és una resposta política que vol que es produeixin canvis estructurals per tal d’eliminar les causes de les violències masclistes.
“Un dels temes que ens plantegem, doncs, és si el dret penal modern entén quines són les característiques de la violència masclista i les seves particularitats”, continua la directora del grup Antígona.
¿Per què les dones no denuncien?
Segons les dades del Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), al 2012 les denúncies per violència de gènere registrades als jutjats i tribunals de l’Estat van baixar un 4% respecte a l’any anterior i un 10% en els darrers 5 anys. Aquesta pregunta planteja per a la professora Bodelón diversos problemes: “sembla que el problema són les dones, la seva absència de denuncia, el fet a explicar és el comportament de les dones”. En segon lloc, centrar la nostra atenció en les denúncies suposa no visualitzar que poden existir altres formes de lluita o denúncia d’aquestes violències per part de les dones”. Però, segons l’autora del llibre, la pregunta deixa fora una gran qüestió: “¿què passa quan les dones denuncien?”.
Quant a aquest tema, precisament va ser Immaculada Montalbán Huertas, Presidenta de la Comissió d’Igualtat del Consejo del Poder Judicial y del Observatorio de género, present a la taula de presentació, qui va afirmar que el descens en les denúncies “pot ser degut a la precarietat dels treballs de les dones i també dels cònjuges. Però també influeixen molt els missatges socials de les retallades. Hi han poques dades sobre els efectes, però han tancat moltes cases d’acollida, punts de trobada, etc…”
Segons Raquel Eskurriol, de l’associació Tamaia, una altra de les participants a la taula de presentació, “hem de tenir en compte que molt sovint les dones no denuncien per por a que els treguin els fills o per no posar en perill els fills i filles, ja que de vegades les seves parelles es poden venjar a través d’ells”. “Hi ha molta violència de gènere a través dels fills i filles un cop que les parelles s’han separat; de fet, moltes vegades les dones cedeixen a les demandes dels marits maltractadors per por a les seves reaccions violentes i això no s’evita a través de la justícia”, continua Eskurriol; “sobre tot els jutges/jutgesses han de tenir en compte que que les dones denunciïn o no depèn de si es pot garantir després la seva seguretat o no”
Per la seva banda, Mercè Claramunt, presidenta de Dones Juristes, va explicar que les causes per les quals les dones no denuncien són que “els sentiments de culpa de les dones víctimes que s’incrementen quan els sistema judicial entra en lloc; també el tracte sexista i la desconfiança en la justícia, a més de la creixent precarietat de la situació econòmica de les dones i dels missatges descoratjadors de l’entorn”. “Amb tot això en contra, és un miracle que una dona denunciï”, va expressar la jurista.
Tractament penal de la violència de gènere als diversos països
L’estudi presentat al llibre es basa en una gran investigació duta a terme a diversos països, Espanya, Regne Unit, Romania i Itàlia, en el marc del projecte europeu WOSAFEJUS. A l’estudi, es parteix del fet que el desenvolupament dels instruments penals és molt desigual als països estudiats. Es poden distingir tres models; en primer lloc, molts països es troben en una situació de pràctica absència de mesures penals especifiques i de legislació per a garantir els drets de les dones afectades, com és el cas de Romania. En segon lloc, alguns països compten amb mesures especifiques com ara ordres de protecció, tipificacions especifiques i tribunals especialitzats. Aquest seria el cas del Regne Unit i Espanya. En aquest segon cas, els nivells d’impunitat són menors, tot i que això no sempre garanteix la seguretat de les dones. En tercer lloc es trobarien els països com Itàlia, que ha adoptat parcialment mesures com la tipificació específica de la violència habitual en l’àmbit familiar, però que no reconeixen en l’àmbit penal aquesta especificitat.
Bodelón explica que l’estudi mostra una doble imatge de la violència de gènere: per una banda, les entrevistes realitzades a dones a tots els països parlen de llargs processos de violències en les relacions de parella i de violències múltiples (físiques, psíquiques, sexuals, econòmiques). Tanmateix, la forma com és tractat el tema pel sistema penal reprodueix una imatge molt diferent: “es mostra com a violències puntuals, majoritàriament en forma de violència física; violències masclistes greus es converteixen en “conflictes de parell”, “incidents puntuals”, violències banalitzades i situades més a l’univers de la violència interpersonal”. Així, les violències psíquiques desapareixen quasi pràcticament del procés penal i la violència física es fragmenta en casos-episodis. Les raons per a això són diverses; de vegades les dones no relaten tot el procés de violència però també passa que molts sistemes penals no recullen tota la complexitat del procés, perquè no existeixen figures de violència habitual i per la ineficiència de les practiques jurídiques, com una instrucció deficient.
Un exemple d’això és que a l’Estat Espanyol, el maltractament habitual només es troba present a un 4,8% dels expedients estudiats mentre que a la III Macroenquesta sobre la violència contra les dones, realitzada a nivell estatal al 2006 , s’afirma que el 63,8% de les dones que es consideren maltractades confesen que ho són des de fa més de 5 anys.
Precisament, Eskurriol, va confirmar, des de la seva experiència a l’Associació Tamaia, on tracten amb dones que han patit maltractaments, que “és difícil reconèixer legalment els diferents tipus de maltractament més enllà del físic, com ara el psicològic o el sexual”.
Impunitat en la violència masclista en les relacions de parella
La impunitat dels agressors en els casos de violència de gènere és patent en millor o major mesura a tots els països estudiats; així, segons el llibre, a Itàlia, quan l’autor és la parella o ex parella, les violències físiques no es denuncien en el 92,3% dels casos i, d’aquests, només el 27,9% és portat a judici i, d’aquests, només el 8,3% acaba en una condemna de l’agressor.
A Romania, d’acord amb l’”Enquesta sobre violència contra la Dona” (Gallup, 2003), de les dones que van experimentar abús físic a la família, només en el 17% dels casos van anar o trucar la policia. El 95% dels casos no són enviats a judici i, entre aquells que si que són enviats als jutjats municipals, en un 25,3% dels casos la denuncia havia estat enretirada abans de la sentència.
Per la seva banda, a Anglaterra, només 20 de les 50 dones entrevistades a la mostra de casos policials (40%) van arribar a judici i 8 agressors d’aquests casos van resultar condemnats (16% del total).
Però la situació no és gaire més bona en el cas de l’Estat Espanyol; es van examinar els expedients dels jutjats de Barcelona i, del conjunt dels estudiats destaca que només en el 36,1% d’ells acaba amb una condemna del presumpte agressor. En la resta dels casos, un 63,9%, la demanda judicial de la víctima finalitza amb un sobreseïment o amb l’absolució del presumpte agressor. La conclusió, doncs, és que només una tercera part de les dones que inicien un procés obtindran una sentencia de condemna del seu agressor. Però només el 27,4% de les dones que van dir a la Macro enquesta abans citada que havien sofert violència de gènere algun cop a la seva vida havien denunciat a la seva parella o ex parella. “Així que, de totes les dones que pateixen violència a la parella, només el 9,8% obtindran com a resultat una sentencia condemnatòria del seu agressor. Tot i això és una xifra superior a la dels altres països estudiats.
Llums i ombres de la legislació a l’Estat Espanyol
En aquest sentit, però, Immaculada Montalbán, va ressaltar l’aposta important de la justícia espanyola “perquè es dona una resposta bastant ràpida de la judicatura davant de les ordres d’allunyament, per exemple, i, sobre tot, hi ha més sensibilitat, tot i que hem de continuar treballant per la formació dels jutges i jutgesses”. Sobre aquest tema, la Mercè Claramunt és taxant: “La formació en violència de gènere hauria de ser obligatòria per a tots els operadors judicials”
Tanmateix, un tema preocupant per a la Presidenta de l’Observatori de Gènere del Consejo del Poder Judicial , és que “es vol eliminar el concepte de violència de gènere del Codi penal i tornar a introduir el terme de violència familiar, i això significaria anar cap a enrere”.
Mercè Claramunt, per la seva banda, va mostrar la seva preocupació per a les critiques a la Llei estatal contra la violència de gener, i es va preguntar “a qui beneficia aquestes critiques? a les dones víctimes segur que no”. “Hi ha critiques que si que s’han de fer com quan es tergiversa la seva aplicació o el fet que la llei no resol els problemes estructurals que causa la violència masclista”, especifica la presidenta de Dones Juristes.
En aquest sentit, “hi han articles que no s’apliquen bé, com ara l’Article 66 “De la mesura de suspensió del règim de visites” que no s’aplica, ja que , com hem vist recentment, hi ha molts casos de pares maltractadors que aconsegueixen un règim de visites amb els seus fills o filles”, explica Claramunt.
Tot plegat, tot i la legislació específica, amb totes aquestes circumstàncies i dificultats “no resulta sorprenent que moltes dones decideixin activar mecanismes per a frenar la intervenció penal, més aviat el fet extraordinari és que algunes dones, especialment en els països amb més altes taxes d’impunitat, trobin un espai per a mantenir la seva denuncia de la violència,”, conclou Bodelón.
