Als últims anys sembla que la inclusió està de moda i apareix per tot arreu, però a mi em desperta dubtes. I que conste que tindre dubtes no vol que no compartisca la seua necessitat i urgència, però tinc dubtes en la forma en què s’està fent servir aquesta expressió.
Per exemple, quan a les escoles i instituts fa uns anys es buscava la inclusió a les aules, el que s’estava pretenent era que les xiquetes i xiquets nouvinguts d’altres llocs pogueren fer una transició cultural sense massa problemes i des de la mateixa escola, on se’ls ensenyava tant la llengua com les tradicions. També, i com no pot ser d’altra manera, se’ls demanava que compartiren les seues tradicions, sobretot les gastronòmiques, tot cal dir-ho, amb la població que els rebia.
Igualment, es pot entendre que a la inclusió caben persones amb discapacitat. I, si discapacitat, que és com una gran part del col·lectiu reclama que se’ls anomeni i no anar amb eufemismes neoliberals. Discapacitats que poden ser intel·lectuals, motores, visuals, auditives, etc.
Una vegada definit més o menys el marc inicial, passem a veure què ha ocorregut amb aquest discurs inclusiu.
I el que ha passat és que un col·lectiu molt minoritari, enlairat per un Ministeri d’Igualtat amb un equip amb idees de pseudo esquerra neoliberal i un desmesurat afany de protagonisme, s’han entestat a crear lleis que donen tots els drets a aquest col·lectiu. La qual cosa està molt bé. Però aquestes lleis estan basades en desitjos. I els desitjos, són això, desitjos. Almenys així hauria de ser. I, per aquest “colador” se’ns ha creuat la inclusió.
A hores d’ara, quan es parla d’inclusió sembla que directament es pensa en persones no binàries, persones trans, o persones del col·lectiu que ja sembla un abecedari, deixant de costat a totes aquelles que eren, a priori, les destinatàries reals d’aquestes polítiques.
Així, el que inicialment volia ser llenguatge inclusiu i buscava nomenar a dones i a homes de forma equitativa, amb totes aquestes polítiques neoliberals s’ha derivat en anomenar, també i amb pronoms, a totes les persones d’aquest col·lectiu. D’aquesta manera, han tornat a quedar relegades al silenci persones nouvingudes, amb discapacitats, etc. i que, en realitat, eren les inicials destinatàries de les polítiques inclusives. I, d’aquesta manera tan absurda, de vegades funciona el món.
Confondre sexe amb gènere, orientació amb identitat i altres conceptes que s’han anat manipulant de forma interessada, ha tingut com a conseqüència aquest embolic actual on els límits es desdibuixen i les paraules perden el seu sentit original. I, d’aquesta manera, cada dia hi ha més gent que no sap com definir què és ser dona, mentre tot el món té intacte al seu cervell el que significa ser home. Una nova trampa del patriarcat per tal de reinventar-se i mantindre el seu estatus intacte. Amb formes més modernes i aparentment revolucionàries, això sí, però amb la mateixa força opressora de sempre.
Així, el que buscava ser socialment avançat i integrador de minories desafavorides, s’ha convertit en una trampa que ha actuat com un colador per a l’entrada de noves i pseudo progressistes formes d’opressió per a dones i xiquetes. Més subtils, això sí, però igualment nocives. Perquè en aquests moments també permeten la invasió d’espais fins ara protegits com mòduls a les presons i banys específics per a les dones i que ara poden ser utilitzats per homes que “se senten” dones, però que en realitat i biològicament no ho són. I, taxan!… ací tenim la inclusió.
Per acabar, vull deixar ben clar tot el meu respecte i admiració a les persones del col·lectiu LGB i a les seues lluites per una societat lliure de prejudicis basats en l’orientació (que no identitat) sexual de cada persona.
