La gent que acostuma a anar a les manifestacions de l’11 de setembre dels últims anys té tàctiques pròpies. Per exemple, en aquesta ocasió n’hi ha que no hi pensaven anar però que s’hi han apuntat per fer bulto, perquè les comptessin.
N’hi ha, en canvi, que no s’hi van apuntar tot i que tenien previst anar-hi perquè així les previsions quedessin superades. No sé si això fa que al final els números quadrin.
Cap a la manifestació
La gent que s’ho passa més bé és la que hi va amb moto, banderes diverses al vent, clàxons a tota màquina. Per anar-hi agafo el bus (a veure fins on em duu). A la parada hi ha un grupet heterogeni de gent, dues parelles grans, dues o tres colletes. Em fixo en la botiga pakistanesa que hi ha al davant de la parada, com les tendes xineses, tot un testimoni de la vitalitat de l’independentisme: tota l’entrada és plena d’estelades.
Al bus li costa arribar i va força ple. M’impressiona veure que sóc l’única persona (anciana o no) que entra per una de les dues portes de sortir i no per la reglamentària d’entrar. La gent entra per on toca i paga religiosament (em sap greu, però hi ha massa gent per anar fins a la màquina i renuncio a pagar); hi ha gent que no pot entrar al bus però que no es queixa. No sé si tot això vol dir res.
En la manifestació
M’acosto a la secció feminista. Les sospitoses habituals. Una autèntica gernació sua sota un sol de justícia. Voluntàries i voluntaris ajuden com poden i reparteixen punts; aquest any és un gran cercle que al que més s’assembla és a un ou ferrat, la gent s’hi fa enginyosos barrets per tapar-se el cap. Castelleres i castellers aixequen columnes en una cacofonia de músiques diverses. Com sempre, la gent no sap ben bé què ha de fer, si i quan ha d’aixecar el punt, si ha de cridar o què cantar, fa un cas més que discret als parlaments (no hi ha ningú amb pinta de Corea del Nord). Tothom va una mica a la seva i també, com sempre, no hi ha crits en contra de res. Ni tan sols es comenten atzagaiades com l’última del ministre Margalló.
Samarretes
La gent és realment diversa. D’entrada ideològicament: hi ha independentistes, hi ha sobiranistes, hi ha catalanistes, se sent parlar català i castellà, hi ha gent que hi va perquè sobretot s’estima la llengua…, hi ha gent que no entén que l’11 de setembre es pugui celebrar d’una altra manera que no sigui anant a «la» manifestació; una mica com si fos el dia de Sant Jordi, quan tots els llibres i totes les roses són al carrer. Hi ha gent jove, adolescents, gent gran, criatures…; famílies en divers grau d’estructuració; colles d’institut; de caus; d’associacions; parelles homosexuals i heterosexuals; molts cotxets i força cadires de rodes, algunes crosses. De tot. Hi ha senyores elegantíssimes (i senyors) que ja es veu que és l’únic dia de l’any que es posen una samarreta.
Després de quatre grans 11 de setembre, les samarretes són ben diverses. Com que la d’aquest any és sobretot blanca, força gent va amb un autèntic mostrari de samarretes i camises clares: color de vainilla pàl·lida, blau cel…; se’n veuen moltes de convocatòries anteriors, especialment de la darrera, que també era clareta, i de les del Barça quan el segon uniforme era una senyera. Res més lluny de la uniformitat (continuo sense veure gent de Corea de Nord).
Números postmanifestació
L’ANC parla d’un milió de persones; la Guàrdia Urbana, de vuit-centes mils amb especial èxit a Salt i Berga on, en lògica correspondència amb el que passa quan es vota, l’afluència ha estat espectacular.
Més enllà de les absurdes guerres de números el realment impressionant és que un any més la manifestació ha estat pacífica, alegre, riallera, en cert sentit tranquil·la. Cap incident, ni un vidre trencat.
I una altra vegada s’ha mostrat que Catalunya deu ser un dels únics països del món on la totalitat de la gent que vota una determinada opció (amb els matisos que sigui), va a la manifestació sens falta.
