(foto radio sabadell)
OPINIÓ
Qui som? Maria-Mercè Marçal es va definir com a dona, de classe baixa i nació oprimida. Una manera de dir-se feminista, obrera i catalanista. Una altra o un altre es pot dir animalista, humanista i que llur pàtria és el Mediterrani.
Avui la identitat no és fruit només de la vivència del nostre petit poble i paisatge.
Ja no som homes i dones caminant entre telers que, com els nostres avis o pares, treballaven 16 hores a la fàbrica i tenien un sol vestit per als diumenges. Persones que, com a molt, anaven a Barcelona de viatge de nuvis i a la Rambla o al teatre algun diumenge. Persones no només d’heterosexualitat obligatòria, que diria Adrienne Rich, sinó també d’identitat obligatòria. Ser, fer-se, crear-se, trobar-se, esdevenir, construir… era impensable en un món de perspectives ben tancades.
Avui ja som qui volem ser. O això creiem. Internet, la globalitat i la desaparició a la xarxa de l’espai i el temps (tot succeeix ara i tot succeeix aquí) han fet que puguem ser com vulguem.
Podem triar la nostra identitat a la carta! Ser gòtics o ecopijos, omplir-nos el cos de tatuatges, triar de quina tribu urbana ser, la nostra ideologia i el moviment social al qual pertànyer.
Per això, joves catalans poden triar ser “biebers”, és a dir, ídols d’un cantant canadenc que es diu Justin Bieber i acampar durant setmanes al carrer. Triem les nostra identitat i ens fem, voluntàriament, devots de religions paganes. També tenim una identitat política a la carta: votem diferent, amb el mateix deix d’indiferència, en funció de cada convocatòria.
Però som tan lliures de ser qui volem ser? Internet analitza contínuament la nostra petjada digital, estableix el nostre perfil i ho sap pràcticament tot de nosaltres: els nostres hàbits de consum són analitzats contínuament per les multinacionals. Qui som, què preferim, es pot establir amb els nostres M’agrada del Facebook. I això fa que rebem un món, a través de la xarxa, perfectament a la mida dels nostres interessos.
Maria-Mercè Marçal, al Facebook i, per Internet, al Google, rebria un món catalanista, feminista i obrer. Per tant, no tindria una finestra oberta al món sinó al seu món. La xarxa és, doncs, un mirall de la nostra identitat. Una identitat que sembla que sigui pròpia, autònoma i fruit d’una ciutadania emancipada, però que sobretot en comptes de fer de nosaltres ciutadans amb criteri i intel·ligència crítica, ens fa consumistes. No importa qui siguis, el món té productes per a tu, pensats a mida!
Hi ha una paraula clau a l’hora de pensar el nostre present: la paradoxa.
Semblem més lliures que mai i a la vegada patim uns sistemes de control d’una exhaustivitat absoluta: el que publiquem a Internet ja no ho recuperarem mai, sigui un comentari desafortunat o una foto dels nostres fills i filles.
I en aquest món d’identitats a la carta, té sentit el nacionalisme, un corrent del pensament del segle XVIII?
No hi ha dubte que, a diferència de les polítiques tradicionals i la crisi de les institucions, que ens porten massivament a la indiferència i passivitat, el corrent independentista és un moviment fort i transversal capaç d’aglutinar il·lusions i esperances. El necessitàvem.
Hi hem de treballar en positiu, des del respecte, la democràcia i el diàleg. Treballar per un referèndum i acceptar la decisió del poble, sigui quina sigui. Som catalanes, catalans emprenyats, però no fanàtics.Els fanàtics d’aquí –que n’hi ha– juntament amb els d’allà, podrien crear un conflicte armat. Internet permet un nivell d’exaltació i insults impossible de pensar en altres àmbits.
I necessitem benestar social ara i aquí. No podem viure en un país independent, futur i utòpic que resoldrà els problemes en el futur però que deixa, avui, la gent a la intempèrie.
I necessitem creure en les nostres institucions, perquè no crec que un govern incapaç de posar-se d’acord per treballar contra la crisi pugui portar-nos per un camí on hi ha l’endemà, com diria Isona Passola.
