Fotografies de Lina Barber.
Rememorant l’1 d’octubre, La Independent publica ara la primera part de la crònica de la Taula Rodona Les feministes dels Països Catalans i les lluites dels moviments d’Alliberament Nacional, celebrada durant les Jornades Feministes en Revolta, en el bloc temàtic: Ni les primeres, ni les úniques, ni les últimes: memòries i genealogies feministes i alliberament nacional (13 de juny de 2026).
Es tracta d’una presentació, quatre ponències, un escrit i diverses intervencions centrades en la reflexió: Quins paral·lelismes hi ha entre dona oprimida / nació oprimida dins del model patriarcal?
Aquesta crònica de La Independent en una primera part recull la introducció de Tona Gusi, i les ponències de: Maria Antònia Font de les Illes Balears i de Núria Cadenes del País Valencià.
En la segona part, que es publicarà en la propera edició hi trobareu un text sobre les ponències de Neus Torbisco i de Carme Teixidó (ANC), així com l’escrit de Maite Barcons Renyer de la Catalunya Nord llegit per Dolors Sabater, i les intervencions de Carme Forcadell i del públic.
La sala plena de gom a gom de dones que sempre estigueren atentes amb mostres d’assentiment i complicitat vers les dones que intervingueren des de la Taula.
Introducció
Tona Gusi va assenyalar uns quants punts de l’article “Dona i Nació: Feminisme i Nacionalisme”, una contextualització de l’escrit Dona i Nació a “Terra de Ningú” realitzat per Maria Olivares i Tona Gusi. L’article original, redactat per Gusi i Maria Mercè Marçal fou compartit, discutit i signat també per ambdues, Olivares i Eulàlia Duran, Carme Massó i Sonsoles Sentís. Destacà els paral·lelismes i les connexions entre l’opressió de la dona i la de la nació en l’experiència directa:
L’origen comú de la triple opressió, la divisa de Maria-Mercè Marçal, que connecta de forma indestriable el fet de ser dona, de classe baixa i de nació oprimida com a tres lluites unificades en un sentiment de revolta.
El paral·lelisme en la cerca d’identitat enfront del genocidi cultural. Les dones en la lluita feminista han de buscar la seva pròpia identitat i combatre un discurs patriarcal imposat que les deforma. La nació oprimida dominada i víctima d’un genocidi cultural i lingüístic per part d’un estat centralista i opressor ha de fer el mateix procés per configurar-se en un futur sense dependències.
La pèrdua de sobirania per assimilació de les dones de la ideologia patriarcal és un fet. En els processos d’assimilació política i cultural de l’Estat, la nació va perdent progressivament la seva identitat. Per a les dones l’opressió nacional no passa de llarg.
La contradicció de la militància (d’allò públic i d’allò privat), mostra com els líders masculins de l’esquerra nacionalista eren molt transformadors en la “vida pública” (lluitant contra l’opressió de la nació), però mantenien una vida personal molt tradicional i conservadora en la “vida privada” (reproduint l’opressió masclista a casa). L’alliberament en el procés d’apoderament personal de les dones (maternitat compartida, noves identitats, viure en comunitat) ha d’avançar com ho ha de fer la independència nacional.
La naturalesa dels nacionalismes, en un paral·lelisme, vindria a ser que de la mateixa manera que el feminisme no és un “masclisme a l’inrevés” (ja que no busca oprimir l’home, sinó alliberar la dona i transformar la societat), el nacionalisme d’una nació oprimida tampoc es pot identificar ni posar al mateix nivell que el nacionalisme opressiu d’un Estat imperialista o centralista. Aquesta es la legitimitat compartida.
La proposta de trencament global sorgeix perquè ambdues opressions neixen del mateix entramat. Les Feministes en Revolta i la revolució feminista ha de sacsejar els fonaments de la societat (socials, econòmics i personals). El trencament amb l’Estat espanyol per assolir l’alliberament nacional ha de comportar un procés de canvi social profund per no acabar construint un “independentisme estatalista, patriarcal i capitalista”.
La Taula Rodona
“El cartell té un planter de ponents de luxe d’arreu dels Països Catalans i la temàtica és apassionant” segons la moderadora i la “confidència” que li feu la IA. I donà la benvinguda a les ponents a fi de compartir les propostes de les seves organització i opinions personals. Llegí també un breu escrit de salutació de la històrica activista feminista independentista, Teresa Lechà.
Maria Antònia Font del Col·lectiu de Dones dels Països Catalans
Aquest col·lectiu feminista s’emmarca en el reconeixement de la genealogia feminista i dels moviments de dones per la independència.
Maria Antònia Font és la presidenta del Col·lectiu de Dones dels Països Catalans. Es defineix com una dona independentista de tota la vida, estudiant de llengua catalana i lluitant per la llengua catalana. “I la llengua m’ha fet arribar aquí on soc”, afirmà.
Un discurs de defensa de la llengua en l’ecofeminisme
“Nosaltres pensam que el model econòmic i social que tenim és molt patriarcal, és capitalista, oprimeix els territoris i oprimeix les dones. Però a més a més, és un model econòmic ecològicament insostenible i socialment injust. Tenim uns Estats que tenen una intenció uniformitzadora tant a nivell nacional com cultural i lingüístic, que és opressora de la nostra identitat nacional, tant que moltes vegades la negam, i se soltaria a dividir, és a dir, es valencians no són catalans, es de Mallorca no són catalans, són mallorquins, etcètera. Als Països Catalans la llengua és allò que ens defineix, ens identifica i ens cohesiona. La desigualtat a l’Estat espanyol comença en la Constitució, quan no reconeix ni les nacions ni les llengües, i ens obliga a conèixer l’espanyol i no ens obliga a conèixer es català”.
Així han trobat “un discurs en l’ecofeminisme que entronca bé en el tema de la llengua, perquè aquesta neix en un territori durant un temps”. Es tracta de la geografia, la història i la terra i l’ecofeminisme té respecte per la terra, les persones, la vida al centre, etcètera, explicà.
La ponent ens introduí després en allò que la marcà des de la primera Joventut: El manifest Als Marges del 1979 («Una llengua, un Estat». Una nació sense Estat o un poble sense llengua no té sentit); El llibre Ecologia lingüística (1998) d’Antoni Artigues i na Rosa Carafat, que en l’apartat «La normalització per la independència» s’hi diu «per la llengua, per la cultura, per la vida de l’ecosistema català, independència de la nació catalana»; I el manifest Koiné (2016), amb Blanca Serra, Margalida Musset, Diana Coromines, Àngels Falcó, Mercè Lorente, etcètera, i altres homes, on s’aposta per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent. “Així hem fet costat al procés independentista del Principat, perquè si la llengua també se salva en una part del territori, hi ha més possibilitats de sobreviure”, afirmà.
Un repàs als feminismes de Mallorca, Eivissa i Menorca
“Ara us he de dir que moviments feministes de Mallorca que estiguin relacionats amb l’alliberament nacional no n’hi ha tants. És un moviment feminista que fins i tot, de vegades, no té en compte la llengua en les seves proclames. Nosaltres hi som lluitant pels drets de sa dona, però també vigilant que es tema de la llengua hi sigui present”.
Dir-vos també que hi ha altres entitats feministes a Mallorca, per exemple Ses Dones de Llevant ( sa capital del Llevant és Manacor) que fan molta feina i jo dic que hi ha un paral·lelisme molt clar entre sa feina que fan aquestes dones durant tot l’any amb activitats i gent des poble i es fet que el PP allà no guanyi, com no guanya a Sant Joan, perquè allí hi ha Ses Esterrellines. Ambdós col·lectius tenen molt clar sa part nacional i es tema de la llengua i treballen amb ses arrels. Però el moviment feminista així en general està un poquet en castellà.
A Eivissa hi ha l’Emprendada Feminista, que és un conjunt de dones eivissenques, que tot l’any fan els conjunts de joies (collars, anells i arracades), i que estaven convidades a les jornades de dones de Països Catalans. A Menorca també hi ha grups feministes molt importants.
Jo diria que a totes ses illes el que hi ha són dones amb consciència clara de la nació completa, això sí. De vegades són professores o gent lligada a sa cultura com a Eivissa n’Esperança Maria, o na Joana Tur que és d’aquí… Ses germanes de l’Arc de Menorca i les dones de Menorca, que a es Sant Joan, han aconseguit ser caixeres (hi ha caixer pagesos, caixer senyors… tot eren homes, i van haver de fer una gran feina perquè una dona fos caixera, i ara ja la tenim a sa caixera).
Amb tot això, vos volia dir que feminisme i alliberament nacional és una cosa que ha d’anar junta. L’altre dia pensava: Què necessitem per això? me van sortir tres dons per si els podem sumar: Presa de consciència, la realitat social i política que ens envolta, ¿qui som?, quina és la nostra identitat sexual i nacional, d’on som, quina és la terra que trepitgem, què passa al nostre voltant; Sentit de la justícia, que el tenim desenvolupat més o menys de forma natural; i Coherència ideològica.
Font, com a exemple d’aquesta necessitat, va citar les paraules d’una dona de Mequinensa del grup Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA): «L’ecologisme i el feminisme han esdevingut reivindicacions àmpliament compartides dins la societat. Aquestes dues lluites i fins i tot conflueixen en l’ecofeminisme. Però les llengües queden sempre fora de les reivindicacions: llengua, cultura, identitat nacional. Per tant, diu: La lluita feminista i LGTBI denuncien desigualtat, discriminació, violències i es reivindica la diversitat. Però a la manifestació del 8 de març la majoria de pancartes i eslògans estan en castellà, algunes en anglès. Es reclama respecte per la diversitat sexual, però no es té en compte la diversitat lingüística. Com que la llengua és molt medul·lar, és l’eix vertebrador de tota la comunitat lingüística, jo penso que aquesta consciència, aquesta consciència de que és una lluita justa, necessària, urgent, i que cal afegir a la reivindicació del segle XXI». Fa falta aquesta coherència! Reblà.
Per fer Països Catalans, primer hem de fer Illes Balears
Explica Font que el col·lectiu va nàixer a Mallorca el 2019 i fa funcionar àmpliament el 2024, també a Eivissa, Formentera i Menorca. Han organitzat trobades de dones amb molt bona resposta, fins i tot al País Valencià. Recorda …” Quedava un poc estrany això d’organitzar una trobada al País Valencià així des de d’aquí, però vàrem rebre molts missatges d’agraïment”
El col·lectiu, ja al 2013 va intentar fer una delegació de l’ANC a Mallorca, i junt a Carme Forcadell varen presentar candidatura a Mallorca. Després no va arribar a reeixir “perquè teníem enemics de dins i de fora”. Llavors van intentar fer una delegació del Consell de la República d’àmbit Illes Balears “que també va ser un poc boicotejada”.
La reacció posterior fou: “Vinga, les dones amb les dones ens entenem, entre nosaltres hi ha capacitat d’arribar a consensos, de de respecte…Fem dones dels Països Catalans i anirem tirant endavant, oi?
Anant temps enrere exposà “vos he dit que el moviment feminista a les illes no era molt d’alliberament nacional, però hi ha hagut fets puntuals, per exemple, l’any 33 se va fer la Carta als mallorquins, i els mallorquins van contestar Resposta als catalans, i hi havia dones, no? Na Maria Mayol, que va nàixer a Mallorca, se’n va anar a França, va ser professora i en tornar va crear Acció Ciutadana Femenina, i el Foment de Cultura de la Dona de Sóller. L’any 28, una dona catalana que havia anat a viure a Eivissa va ser la primera regidora d’un ajuntament de les Illes Balears. Dones que van participar en mítings polítics, sobretot sindicalistes que reivindicaven igual salari i conciliació familiar. També a Menorca.”
Maria Antònia Font va compartir que han fet diverses trobades com a Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, a Reus on hi varen anar 100 dones, el 2024. A Mallorca on es reuniren 45 dones i a València, amb 55 inscrites. Assenyalà, tal i com ho ha sentit dir a Núria Cadenes que les dones del País Valencià fàcilment pugen al Principat, però des del Principat en baixen poques. I destacà que les dones d’Illes Balears “sí ens anem movent, per trencar l’aïllament i tenim molt d’interès a sortir!”.
“En aquest anàlisi social, polític, cultural i lingüístic del territori, vàrem aprendre de sa participació de dones de La Franja: “la Franja és l’atzar dels cossos que són la frontera, vigilant les fronteres, perquè si la Franja cau, el proper en caure serà Lleida”. I jo crec que això són missatges molt poderosos.”
Continuà explicant el treball fet amb “dones que ens han precedit, enguany les beguines, fins al segle XVII o XVIII, no es troben sota l’autoritat masculina, ni sota la jerarquia medieval, ni eclesiàstica, ni parental. Viuen en comunitat, totes soles i se dediquen a les cures, ensenyen a llegir i escriure a altres dones, i són dones que tenen visions, són conselleres, són capaces algunes de preveure el futur, com una espècie de sibil·les”.
I finalment han treballat Dona i construcció nacional, contribuir a construir Països Catalans “ses dones des d’allà on són poden ajudar i contribuir en aquesta en aquesta unitat d’acció”.
Tot acabant la seva intervenció donà gràcies a l’organització d’aquesta trobada en format Taula de debat perquè “nosaltres valorem molt la presencia per allò que deia un expert en comunicació: «Estem programats per mirar-nos a la cara, per somriure i per parlar». “Es fet d’entrar, sortir de l’illa, trobar contactes que van allà, que nosaltres anem. Perquè és una manera de trencar la divisió que ens volen imposar. La Constitució no permet que ens federem i a més a més ens venen a dividir. Hi ha gent que diu: «No, no facis pancatalanisme». Coi! si tu fas espanyolisme, jo no puc fer pancatalanisme i estic a ca meva? Així és que s’ha perdre la por.
Ja per acabar, Maria Antònia Font que hi afegiries? Li demanà la moderadora
“Ses dones tenim una mirada 360 graus, sobretot quan ens ajuntam, som centre i pilar de les nostres llars, de les organitzacions feministes, defensam els drets de ses dones i els de la nació, els culturals i els lingüístics. Cadascuna allà on calgui, estem preparades per organitzar-nos socialment i políticament, i tenim un objectiu que ningú ens aturarà: farem una part del camí com a dignes hereves de les dones que ens han precedit, i fil a fil com a La Balanguera, teixirem aliances de xarxa, lluitarem i transformarem i guanyarem. Visca les dones feministes i independentistes! I visca els Països Catalans! (Molts aplaudiments a la sala)
Núria Cadenes parlà del País Valencià
Núria Cadenes,en paraules de la presentadora, és una reconeguda escriptora i periodista compromesa en l’alliberament nacional. Coneix els lligams històrics i actuals entre les feministes dels Països Catalans i els moviments d’alliberament nacional. La seva és una veu pública, forta i clara en la denúncia d’opressió que pateixen tant les dones com la nostra nació dins del model patriarcal. Ben segur que ens enriquirà aquest debat col·lectiu, afirmà Tona Gusi.
L’Opressió i la sobirania. Feminista independentista
Començà la seva intervenció agraint la invitació: “I dir-vos que hauríeu de pujar aquí dalt per veure-ho, perquè això és impressionant. Això que està passant avui, aquests dies aquí a Barcelona, aquestes jornades, amb les sales plenes, amb veus diferents, amb discrepàncies i acords i el que sigui que haguem de parlar perquè ens dona la gana de parlar-ho, és una celebració i és poder-hi participar.
Cadenes explicà que en ser ella de lletres va cercar al diccionari la paraula opressió. “Opressió, dos punts: «Acció d’oprimir», d’acord? -I tot rient prosseguí-. Què fan els diccionaristes? Llavors has de buscar oprimir i et diu: «Exercir una autoritat tirànica, tractar amb injust rigor una persona o un poble». I posen com a exemple: «El dictador oprimia el poble. Els rics oprimeixen els pobres». Llavors podem dir: «Espanya oprimeix els Països Catalans. El patriarcat oprimeix les dones».
“Un altre terme: sobirania. «Qualitat del poder polític d’un Estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder» O d’una persona? O d’un col·lectiu humà? És això, aquesta ha estat sempre la nostra aspiració: A no ser oprimits i oprimides.
Així per a ella La lluita feminista és la lluita per la llibertat, contra l’opressió i per la sobirania. I, per tant, al seu parer “ és lògica aquesta intersecció de la lluita feminista, que és una lluita de de transformació global i col·lectiva, amb altres lluites de caràcter polític o de caràcter social contra qualsevol mena d’opressió.” “El feminisme naturalment interacciona amb l’ecologisme, amb l’antifeixisme, amb l’anticapitalisme, amb tantes lluites imprescindibles i que defineixen el nostre present i el nostre i les nostres aspiracions de futur. Però de vegades em pregunto – jo vinc del País Valencià i aviat farà més temps que visc allà que ací- sobretot em pregunto per què hi ha tantes dificultats a casa nostra per aquesta lògica intersecció del feminisme amb la lluita contra l’opressió nacional. Si sembla evident! Doncs ens agafem de la mà i i tirem endavant, oi?”.
Aquí la ponent llançà preguntes al públic sobre si sentien com a reals aquestes dificultats. Les dones assistents a la sala hi estaren d’acord i Cadenes digué:” És una reflexió que no podem deixar de fer, que de fet no l’hem deixat de fer mai. I en tot cas és encara aquesta pedra a la sabata que arrosseguem i que sí que ens entorpeix”. O també si ja estava superada la instrucció “Compañera, habla en castellano». Malauradament la sala va reconèixer que encara es pateix sota formes més suaus.
La ponent proposa el plantejament:” Ja tenim una edat, oi?, com a feministes, oi? aleshores arriba un punt que dius: Mira, si per tu és un problema que jo sigui dona, tu tens un problema. Espavila! I per tant, si per tu és un problema que jo sigui independentista, tu tens un problema. Espavila!.
A aquestes nostres meves companyes feministes, cal plantejar-los els dubtes i interrogants i que hi pensin, perquè al cap i a la fi hem d’avançar totes juntes.
Hi ha una qüestió molt bàsica: Igual com l’home, el concepte home masculí (normalment heterosexual) s’estableix com patró o com a subjecte neutre, qualsevol referència a la dona des d’aquest patró previ esdevé una distorsió o un subjecte marcat. Doncs el castellà o el ser espanyol és el subjecte natural o neutre i el català és el subjecte marcat.
Aquesta dicotomia la hauríem de tenir de tenir present. Quan nosaltres preguntem: On som les dones? I diuen: «Mira, la pesada de sempre» (cada vegada els hi fa més vergonya, però encara ho diuen). Doncs és el mateix que quan diem: On és la llengua catalana? I diuen: «Ja estàs polititzant (per exemple la visita del Papa)». És a dir, parlar en castellà no és polititzar, però en català sí! És que el paral·lelisme és tan clar que a vegades fa ràbia que companyes nostres de lluita no ho vegin, oi?
Es pot ser feminista i obviar aquesta realitat? És pot ser feminista i acceptar aquesta opressió?
Tot seguit parlà del significat de “La divisa de Maria Mercè Marçal que ens va oferir en vers La divisa, que explica la nostra la nostra condició «A l’atzar agraeixo…al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», ens el sabem de memòria, oi?, tres dons, que no són problemes, que són dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes de ser tres voltes rebel”.
Per tant, Cadenes es pregunta si es pot ser feminista i obviar aquesta realitat, ignorar-la, doblegar-se assumint el marc hegemònic que estableixen com a natural, com a normal. “Ser feminista i acceptar aquesta opressió de caire nacional?. Ser feminista i tancar els ulls a l’hegemonia de la perspectiva imperial espanyola per la teva immersió, perquè continues mirant el món amb aquestes ulleres del nacionalisme imperial? Perquè estableixes que no toca o que no existeix, perquè les teves ulleres passen per sobre de totes les altres? Mirem el món amb moltes ulleres, som moltes coses a la vegada cadascuna de nosaltres, i diferents. Però no pots deixar que només unes ulleres dominin la teva visió del món quan aquesta visió del món elimina una d’aquestes una d’aquestes opressions.
“Elles pensaven que no, fa 50 anys!” – en aquest punt la ponent s’emociona- I quan dic elles pensaven, resulta que estic parlant d’ella i per això ara jo m’emocionaré. És espectacular el que està passant avui exactament aquí. Perquè parlo de la Tona Gusi i parlo de la Maria Olivares, i aquest fil i aquesta constància és impressionant”.
Cadenes explicà i mostrà a les dones de la sala com en el seu escrit hi havia la referència a la ponència -a la que la presentadora havia ja fet esment- la de les segones jornades catalanes de la dona “I plantejàveu exactament això què estem parlant avui ara. I per tant: Nenes, espavilem! hauríem ja de pujar alguns graons, oi?”
“Dèieu vosaltres -continuà- «Allò que a nivell personal experimentàvem de forma absolutament indestriable, ens calia dissociar-ho i mantenir una actitud de constant tensió i incomoditat, vivint la incomprensió profunda cap al feminisme. En el moviment feminista, la reticència enfront de la qüestió nacional i, a la pràctica, una inèrcia espanyolista inqüestionable».
I adreçant-se ja directament a la sala: “Hi ha vegades que llegir això fa mal. Jo espero que ara m’expliqueu que aquí al Principat s’ha avançat una miqueta més i des del sud aspirem a fer-ho -Les dones de la sala no li donen pas la raó- M’esteu fotent a l’aire aquesta intervenció, però el cas que ens ho hem de fer mirar seriosament!. Com a feministes independentistes catalanes no podem evitar d’interrogar altres feministes que tanquen els ulls davant aquesta situació d’opressió i que prioritzen les ulleres nacionalistes espanyoles davant de les altres. Cal dir-les-hi: Us estimem molt i caminem per la mateixa senda, però s’ha acabat el bròquil perquè no podem estar sempre picant la mateixa pedra perquè hem d’anar ja avançant!.”
Tot seguit, Cadenes feu referencia als llibres Terra de ningú i Matriarcat o barbàrie, on s’hi expressen una generació nova de feministes i es congratulà que incorporin aquesta visió, de la mateixa manera que creu imprescindible que el moviment d’alliberament nacional inclogui la lluita feminista plenament.
La foto fixa del País Valencià, una visió distorsionada i equivocada
Núria Cadenes explicà que evidentment les feministes del País Valencià són plurals diverses i amb molts colors.
“Fem les manifestacions amb bandes de música i aguantem quatre setmanes de Falles i avancem – va compartir opinions de mestres que havien ja participat en les vaques del 88, i com opinaven que ara ja es partia d’un graó més amunt i millor perquè en la lluita hi ha més colors, música i alegria que no és incompatible amb la radicalitat- I crec que també és un una manera de fer del moviment feminista”.
“Si mirem el País Valencià des d’una foto fixa, sempre ens en durem una visió distorsionada i equivocada. Hi ha la Coordinadora Feminista, i aleshores algunes diuen: «Ah, no, aquestes van soles» o «Ah, no, aquestes són no sé quantes» és a dir, són etiquetes…És clar que si mires les seves xarxes socials, veus que ho fan tot en castellà, que estableixen solidaritat amb les persones desnonades, el dret a l’habitatge, l’Afganistan, Gaza…Ara bé, ni una paraula de la llengua, ni una paraula de del moviment d’emancipació nacional. I si agafes només aquesta foto fixa, dius: Buf! però hi passen coses també aquí dintre, no és ben bé tan sols això que mostren les xarxes socials, evolucionen en la sensibilitat, hi ha matisos.
Després hi ha l’Assemblea Feminista, que d’entrades és la versió més alternativa. Tenen aquestes diferències en el tema de la legalització de la prostitució o no, però jo ho agafo ara des de la perspectiva nacional. Més alternatives, anticapitalistes, antiracistes i també suport al dret a l’habitatge, a la vaga educativa, a Gaza, contra la llei mordassa, contra l’antifeixisme… ho fan tot en català.
Hi ha les sectorials de dones dels sindicats. Des de la Intersindical precisament fa tres dies feien la primera Jornada de Dones de la Intersindical i va ser molt interessant.
Jo les conec a les unes i a les altres i s’avança, no us quedeu, per favor, mai en aquesta foto fixa! En tot cas, no són blocs homogenis, i dins de cada bloc hi passen coses”.
Cadenes volgué remarcar que al País Valencià està creixent la consciència nacional des del punt de vista electoral, no amb opcions independentistes directament, però sí valencianistes amb aquesta sensibilitat. Explicà que això impregna evidentment, el moviment feminista.
Deixà per una altra ocasió parlar sobre les genealogies, que al País Valencià, afirmà: “Tot just comencem a saber quines dones hi havia als anys 30 que parlaven de valencianisme -no en teníem ni punyetera idea- les han anat rescatant de l’oblit i mostrant-nos els seus textos, els de les nostres mares en el temps”.
Per acabar, Cadenes presentà dues qüestions: “que si tu no fas el feminisme, te’l fan! -aquesta és l’obvietat- I te’l fan a la contra, quan és des de la perspectiva i els interessos de l’espanyolisme. Manllevant el cèlebre aforisme d’en Joan Fuster, que deia «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres», podríem dir que tot feminisme que no fem nosaltres serà fet en contra en contra nostra; I fem-ho com un emblema: «Un espai que nosaltres no controlem és, sense dubte, un espai que lliurem sense combat a l’enemic». I jo diria que no ens ho podem permetre. Crec que el debat seria aquest: Com ho fem perquè això no passi?”.
Amb molt aplaudiments i reconeixent-li des de la moderació de la Taula un to molt optimista i encomanadís, acabà el torn de Núria Cadenes.
PART II, en la propera edició de La Independent: Neus Torbisco, Maite Barcons Renyer de la Catalunya Nord amb un escrit llegit per Dolors Sabater, Carme Teixidó (ANC) i Carme Forcadell i intervencions públic.
