A gairebé un any de començat el treball de la convenció constituent, Elisa Loncón va parlar amb Julieta Rudich, per a Brecha.
Ho ferem sobre el que s’ha aconseguit els últims mesos i dels enormes desafiaments que queden al davant, en moments en què el projecte de la nova carta magna enfronta una forta campanya mediàtica en contra.
Quan Xile va decidir canviar la carta magna per deixar enrere la pesada herència del dictador Augusto Pinochet (1973-1990), Elisa Loncón es va transformar en la personalitat més visible d’aquesta transició. Una dona indígena va ser la persona escollida per presidir la primera fase de la Convenció Constituent de Xile, amb el vot de 96 dels seus 154 integrants. En aquests moments no se sap què passarà el 4 de setembre de 2022, quan, per sufragi obligatori, les xilenes i els xilens assisteixin a les urnes per decidir si volen o no una nova constitució, marcant aprovament o rebuig. Actualment, els mitjans de comunicació massius de Xile repeteixen sense parar que, segons els darrers sondejos d’opinió, les simpaties per la nova constitució estan en caiguda.
Als ulls de Loncón, es tracta d’una campanya de desprestigi llançada pels estrats privilegiats, que prefereixen que no canviï res. «És la premsa dominant la que parla: el diari El Mercurio, l’elit que marca l?agenda dels mitjans. Però la gent no parla i està esperançada amb nosaltres. Com les dones rebutjaran la paritat? Com les regions rebutjaran la descentralització, la regionalització, si és el que necessiten? Com els pobles rebutjaran que se’n garanteixin els drets i la plurinacionalitat? Com els joves rebutjaran que es doni espai a la diversitat de sexe i gènere? Aquí estem fent el que ens van encomanar fer i la gent estarà agraïda. Tinc totes les esperances que això s’aprovarà», diu a Brecha.
El 4 de juliol de 2021, en assumir pels primers nou mesos la presidència de la convenció, aquesta dona, nascuda el gener de 1963 al si d’una comunitat maputxe de Lefweluan, a la regió de l’Araucania, al sud del país , va dir: «Avui es funda un nou Xile plural, plurilingüe, amb totes les cultures, amb tots els pobles, amb les dones i amb els territoris».
Vestida amb la vestimenta tradicional del seu poble, la doctora en Lingüística va començar i va acabar el seu emotiu discurs saludant en mapudungún, la llengua maputxe, cosa que va causar sorpresa i també el repudi d’alguns. Des de llavors, assisteix cada dia, sense falta, als plenaris i altres reunions a les instal·lacions de la convenció constitucional, que des de juliol del 2021 alberga el palau de l’ex Congrés Nacional de Xile. En un interval breu entre una sessió i una altra, als jardins d’aquest edifici, declarat monument històric, es va prendre un respir per concedir-nos aquesta entrevista. Crida l’atenció la calma amb què respon cada pregunta, sense perdre en cap moment la noció que en els propers minuts ha de tornar corrents a la sala per continuar votant a favor o en contra de diverses normes que definiran el futur del país.
És una carrera contrarellotge. «Estem sobreexigits. Vam treballar sense parar, perquè ens van donar poc temps. Els nou mesos es van complir a l’abril i vam sol·licitar una pròrroga. Treballem a deshora. Comencem a les set del matí, acabem a les dotze de la nit. Hi ha molta gent jove amb energia. Aquesta gent també té molta capacitat. I nosaltres, que som grans, estem plenament conscients que aquesta és l’oportunitat i que hem de fer l’esforç més gran per aconseguir els canvis que fins ara no hem tingut. Totes les i els xilens vam patir la dictadura i els seus efectes, però nosaltres, els indígenes, vam patir 200 anys de ser negats per l?Estat», afirma. El 16 de maig, la convenció va presentar un primer esborrany de la nova constitució, amb 499 articles, que es troba a estudi de la Comissió d’Harmonització, que ha de «vetllar per la concordança i la coherència de les normes constitucionals aprovades».
Loncón fa tota una vida que observa la discriminació del seu poble i constata que «és un tema de conservadorisme»: «Els conservadors de dretes ens rebutgen perquè no volen compartir. Ells sempre van tenir privilegis. Però ara afloren els pobles, que també tenim dret. També els ho retreu a alguna gent progressista, que arriba aquí [a les comissions de la convenció constituent] a rebutjar la teva identitat a la teva cara. El seu rebuig es deu també a un tipus de conservadorisme, perquè hi ha un progressisme que ha viscut a costa de l’Estat tal com està i tampoc no té gaires ganes de canviar». Com a emblema d’aquest progressisme conservador assenyala l’expresident Ricardo Lagos, del Partit Socialista, que el 2005 va fer algunes transformacions a la Constitució heretada de Pinochet, «però, havent estat progressista, no va avançar en tots els canvis profunds que requeria aquesta societat». Sobre Lagos, afirma: «Va licitar per a empreses privades totes les carreteres. Va ser la persona més aplaudida pels empresaris i va acabar governant per a ells. És part d?aquesta societat, que va portar a l?actual crisi de representació política».
Nou marc polític
El model neoliberal arrelat a la Constitució redactada el 1980 sota la dictadura militar va conduir a resultats macroeconòmics destacats. Es parla del miracle econòmic del jaguar d’Amèrica del Sud, un terme encunyat pel Mercuri. Però és un miracle edificat sobre la mercantilització de l’educació, la salut i les jubilacions, que ha conduït a una insuportable bretxa de desigualtat i que a l’octubre del 2019 va provocar un esclat social sense precedents. «La societat, en tota la diversitat, es va haver de mobilitzar dràsticament per fer un canvi. També va ser un acte d’autodeterminació dels diferents pobles de Xile, amb una forta presència de la bandera maputxe», apunta Loncón. I recorda: «El govern de dretes es va negar a escoltar la societat. La repressió va ser horrorosa. Hi ha més de 400 persones mutilades. A molts els van disparar directament als ulls i van perdre la vista» (vegeu Matar, torturar i mentir, Bretxa, 6-XII-19).
A diferència d’altres onades de protestes del continent, la indignació xilena es va canalitzar per la via institucional. Al Parlament, els principals partits van plantejar canviar els fonaments de l’Estat en reconèixer que calia reformar els sistemes de jubilació, salut i educació. Per això van consultar la ciutadania, convocant un plebiscit per al 25 d’octubre del 2020. Ni més ni menys que el 78 per cent dels votants va dir sí i va donar el vistiplau a la redacció d’una nova constitució. També es va decidir a les urnes qui idearien aquest text fonamental. La majoria dels votants es van voler veure representades per persones triades en una votació popular, mitjançant el mateix sistema que regeix per a l’elecció de diputats per districtes. L’alternativa hauria estat una convenció mixta, integrada per un 50 per cent de parlamentaris en exercici, però el rebuig a aquesta opció va ser contundent (vegeu «Acabat de començar», Bretxa, 30-X-20).
Els resultats de la votació evidencien una crisi profunda de representació política, diu Loncón: «Els qui eren al govern i al Parlament ja no representaven els interessos del poble. Avui sabem que cal compartir el poder, que cal deixar que les dones governin, que els pobles i les regions participin en aquest procés democràtic. No es pot avançar sense crear un marc polític i ideològic per protegir els drets de les diversitats i les minories». La convenció constituent crida l’atenció al món pel caràcter progressista i jove, per la paritat de gènere, pel protagonisme de representants de pobles originaris i per l’escassa participació d’afiliats als partits tradicionals. Dels 154 constituents, 77 són dones, 103 no pertanyen a cap partit, el 40% no va complir encara els 40 anys i 17 escons es van adjudicar per quotes a representants de pobles originaris. Una nova generació està escrivint la nova carta magna, diu l`Entrevistada.
Defensora d’un Xile que deixi enrere la seva tradició monolingüe i monocultural per reconèixer-se com un Estat plurinacional i intercultural, Loncón no està eufòrica amb allò aconseguit, però sí que es mostra satisfeta amb alguns progressos: «Tota la vida han rebutjat la nostra identitat. Però aviat al nostre carnet d’identitat on diu nacionalitat xilena podrem afegir el nom dels nostres pobles, xilè maputxe o xilè aimara. Hem votat, entre altres coses, una norma a favor de reconèixer la identitat de les diverses ètnies que conformen la població. És una manera de reparar. Per sort, les noves generacions de Xile estan més obertes a retrobar-se amb les arrels i se senten seves».
Entre les nombroses normes fixades a l’esborrany de la nova constitució, figuren el dret dels treballadors a unir-se en sindicats i el dret a l’habitatge digne, una cosa inexistent a la vella carta magna. «Per determinar què ha de ser un habitatge digne, hi ha indicadors que tenen a veure amb l?espai per persona i altres condicions. A la vella constitució això no està garantit. Quan vaig ser a Antofagasta, on hi ha les mineres, vaig veure que allà, d’on es treu tota la riquesa de Xile, la gent viu a campaments, als turons, on arriba tot el vent amb l’aire miner contaminat. Allà, a la pols, juguen els nens. L’alcalde em deia: “Mira, amb un impost del 3% que ens passessin les mineres, en un any podríem resoldre el problema de la vivenda. Imagina’t, ara no ens deixen res”. Per això és important la descentralització, que també estarà definida en la nova constitució, perquè les regions tinguin drets i puguin establir els seus mecanismes de planificació, els seus plans d’habitatge i, en fi, les condicions de vida de les famílies que hi viuen .»
Dona maputxe
La convencional sap dels arrestos i les tortures que van patir el pare de Loncón, el seu avi i els seus altres predecessors per defensar els drets dels maputxes. És filla d’un fuster i una mestressa de casa amant de la poesia, que va ensenyar a llegir els seus vuit fills i els va encoratjar a estudiar. Va assistir a l’escola pública malgrat les vexacions que va patir a la institució per ser maputxe i des de nena va participar en col·lectius que defensen la identitat i la llengua de les cultures reprimides.
Durant la dictadura, Loncón va cursar els seus estudis primaris i secundaris a Traiguén i després es va graduar a la Universitat de la Frontera, a Temuco, de professora d’Estat, amb esment en anglès. Vivia en una llar universitària, on exercia d’assessora per costejar-se la vida i els estudis. Va aconseguir el grau acadèmic de magíster en Lingüística a la Universitat Autònoma Metropolitana de Mèxic, el de doctora en Humanitats a la Universitat de Leiden, Holanda, i el de doctora en Literatura a la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile. També va cursar postítols a l’Institut d’Estudis Socials de l’Haia, Holanda,i a la Universitat de Regin, Canadà. Sense deixar d’investigar i ensenyar, durant la dictadura pinochetista va participar simultàniament en grups d’estudiants indígenes i al Teatre Mapuche de l’organització Ad Mapu, i després a l’organització indigenista Consell de Totes les Terres, en la creació de la bandera maputxe ia la recuperació de terres indígenes.
Avui és professora a la Universitat de Santiago i experta en educació intercultural. No te fills. Una de les rares vegades que va revelar una mica de la seva vida privada, en una entrevista per al diari xilè La Nación, el 12 d’agost del 2021, va dir: «Per a la dona maputxe és molt difícil estudiar. Calia ser molt audaç. Jo veia que les meves companyes de jovenetes tenien fills i per mi tenir fills era no estudiar».
Mentre que a la capital es llimen els últims detalls dels pilars d’un nou Xile, al sud s’enardeixen els conflictes. A les confrontacions per la terra resultants de la resistència maputxe se sumen la criminalitat organitzada i el bloqueig de rutes del gremi de camioners. Preocupada, Loncón insisteix que el seu poble «no va néixer violent»: «La violència és una resposta a una pràctica estatal de la violència. Per mantenir la societat necessitem una mica d’amor, una mica de cura, una mica d’afecte entre nosaltres. Cal empoderar les dones i els joves, amb la seva esperança de tenir una societat més justa, amb més drets, en comunió amb la natura. Que puguin sentir l’aigua, la pluja, que en alguns llocs ja ni es permet. La nostra cultura ens convoca a estar en una relació equilibrada amb els altres i amb la natura, cosa que implica mirar l’altre com el teu germà, com algú legítim».
Els líders maputxes fa dècades que denuncien la repressió contra el seu poble. El recent assumit president de Xile, Gabriel Boric, va prometre solucionar el conflicte al sud per la via de la negociació i poc després de la seva assumpció, el març de 2022, va ordenar la fi de l’estat d’emergència a l’Araucanía, amb la retirada de les Forces Armades desplegades pel seu antecessor. Però, tot just dos mesos després, va fer marxa enrere i va reenviar les tropes a vigilar les carreteres a les zones de més tensió.
«Què passa quan es margina aquestes societats i s’apliquen polítiques d’extermini contra elles? L’Estat de Xile va aplicar polítiques d’extermini contra els pobles indígenes, va cremar les nostres cases, va matar la nostra gent, ens va treure les terres, ens va empobrir, va fer dels nostres llogarets zoològics humans en funció de la ciència i el progrés. Tot això és violència. És una violència que no puguis parlar la teva llengua. És violència que no et diguin maputxe, sinó indi. A mi em diuen indigenista privilegiada. El llenguatge de l’opressió és violent. No és que la nostra gent vulgui ser violenta. Així que per resoldre els conflictes actuals hem de garantir drets i donar-li un lloc de dignitat i justícia al qual ha estat oprimit al llarg de la història. I en això estem nosaltres ara. Nosaltres, els maputxes, portem més de 200 anys lluitant contra l’Estat. Passen les generacions i els pobles s’alliberen. Aquesta és la història de la humanitat. L’opressió no és pas perpetuïtat. Aquesta és l?esperança que tenim», conclou Loncón amb un somriure convincent.
*Elisa Loncon es Professora d’anglès a la Universitat de la Frontera de Temuco i de la Universitat de Santiago de Xile, és una de les set representants del poble maputxe a la Convenció Constitucional de Xile. Font
