No hay traducción disponible
Entrevista a Ana María Méndez (Barcelona, 1970), gerent de Traxtore (carrer Sepúlveda, 155, Barcelona)
Expliqui’ns què va celebrar dissabte amb familiars i amistats a la botiga Traxtore
Ara fa 7 anys que la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) ens va reclamar milers d’euros en concepte de cànon digital quan aquest encara no estava en la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI). Després de moltes pressions i la nostra negativa a pagar, ens van demandar.
El procés va anar del Jutjat Mercantil que ens va condemnar, a l’Audiència Provincial de Barcelona i d’aquesta al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que ens va donar la raó. Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea:
http://www.sgaecontratraxtore.com/cms/uploads///sentencia_tribunal_canon.pdf.
L’audiència ha dictat la seva sentència seguint la del TJUE i el resultat ha estat la nostra absolució amb imposició de costes a la SGAE. Per això, el passat dissabte vam celebrar aquesta victòria amb la gent que ens ha recolzat i ens ha donat ànims durant aquests anys. Vam aprofitar la festa per repartir, entre tots els que es van apropar, el material que la SGAE ens tenia embargat com a assegurança que anaven a cobrar quan “ells guanyessin”.
Des de l’any 2003 ha lluitat contra el cànon digital a través del “cas Padawan” contra la SGAE. Quin suport ha tingut al llarg d’aquests anys?
Família i amics, en primer lloc. Ja amb la demanda damunt de la taula, vaig tenir la sort de trobar Josep Jover, qui ha sigut el meu advocat i que m’ha demostrat prendre aquesta lluita com a pròpia des del principi. També vaig rebre suport de tots els afectats que vaig anar trobant arran de publicar una pàgina web amb el meu cas i muntar una associació. Però si hi ha alguna cosa que dia a dia posava la goteta d’energia per donar-me l’empenta necessària les vegades que flaquejava han estat els correus rebuts, les persones que dia a dia durant aquests anys han passat per la botiga de Barcelona i no s’han oblidat de preguntar com anava. El que una veïna que passeja el gosset entre i et digui: nena, et vaig veure en la tele, segueix així segueix lluitant! Segons avançava el procés, tenia cada vegada més clar que si guanyava aconseguiria algo del que podria beneficiar-se tota aquesta gent i ha estat la meva major motivació.
L’Audiència de Barcelona va passar el seu cas cap al TJUE, ja que acepta recursos de particulars. Vostè conexia l’existència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb seu a Luxemburg?
Si l’Audiència de Barcelona em condemnava, em “tocava” acudir al Constitucional. M’ho plantejava com una travessia de desert, llarga, cansada fins trobar una mica de sentit comú que respongués a les preguntes sobre la incongruent forma d’aplicar el cànon. L’Audiència va reduir aquesta travessia, quan va elevar les nostres preguntes al TJUE i ens va posar un pont directe. Aquest Tribunal no estava en els meus plans i tampoc en els del meu advocat. El dia del judici a Luxemburg estaven presents mes d’una dotzena d’advocats de diferents entitats, carregats amb carros de papers. Vaig pensar que ens aixafarien però la meva gran sorpresa va ser el Tribunal, que els va plantejar qüestions i preguntes tan lògiques com les que cada dia em plantejaven els meus clients o jo mateixa. I ells no van saber respondre. La postura d’aquells jutges va ser lògica i oberta, oposada a la postura dels jutges del Jutjat Mercantil.
Després de la seva experiència amb la justícia, quins aspectes s’haurien de canviar del món jurídic?
La formació dels nostres jutges i advocats no pot estar influenciada per interessos econòmics privats. La SGAE organitza seminaris i cursos de Propietat Intel·lectual en Universitats, “al seu gust” i interès. Els jutges han de comprendre Internet. Crec que no hi ha tanta diferència entre els delictes que es puguin donar al món analògic i els que es puguin donar al món digital, i per això crec que les llibertats han de ser les mateixes. Quan els jutges entenguin els suports digitals com el paper del nostre segle i les xarxes com a canals de comunicació entre ciutadans, la posició de les entitats deixarà d’estar enfrontada als ciutadans. Les entitats hauran d’explicar millor que reclamen i per què, i els ciutadans podrem deixar de demostrar la nostra innocència a tota hora.
Necessitem una Llei de Propietat Intel·lectual nova, del nostre segle. No podem sostenir una LPI del segle passat en la qual les úniques reformes i modificacions que ha sofert en els últims 20 anys han estat per assegurar els interessos econòmics d’entitats privades de gestió.
Pensa que té futur la SGAE?
A la SGAE se li estan donant oportunitats per a què canviï, que a part de recaptar drets d’autor de forma indiscriminada que reparteix pèssimament, dinamitzi i difongui cultura, compleixi amb la seva comesa i representi als seus socis davant la ciutadania. Això és alguna cosa que interessa als propis socis de la SGAE. Hi ha gent amb idees, ganes de compartir, evolucionar i obrir-se a nous models de negoci, distribució i llicència i que veuen com les seves idees xoquen contra un tap jeràrquic. Ni tan sols tenen dret a vot per triar els seus representants. Aquest tap és cada vegada més caduc i la gent cada vegada té més noció de la realitat social. La SGAE té futur si es mou al ritme i en sintonia amb la societat. En cas contrari només podrà mantenir el seu monopoli sota imposició amb el que autors, multinacionals de l’entreteniment, ciutadans i cultura seguirem semblant figures enfrontades quan en realitat uns ens nodrim dels altres i tots ens enriquim d’aquest fluxe.
Vivim dins l’era digital on les xarxes socials tenen presència i poder. Creu que estem davant d’un nou poder més democràtic, més social?
El problema per als nostres dirigents és que tots formem part d’aquest poder.
A un Govern que promou una guerra en l’altra punta del món amb finalitats econòmiques, ja sigui per fer-se amb recursos naturals o per activar un mercat de venda d’armes, etc. li resulta molt complicat vendre l’“excusa” que hagi posat als seus ciutadans si des de la zona de conflicte un blogger envia informació, imatges o documents que evidencien que no són enemics, sinó víctimes. Això fa pensar que l’anomenada Llei Sinde en realitat no obeeix solament a la lluita que la SGAE i altres entitats mantenen contra les descàrregues que ells no controlen o l’intercanvi d’arxius entre iguals, sinó que estem davant una lluita antinatural per controlar un canal que els espanta i que sota l’excusa dels drets d’autor s’intenta fiscalitzar.
A través de la xarxa he aconseguit difondre el meu cas, trobar i ajudar a altres afectats, reunir dades, ajuda en línia amb altres advocats i finalment guanyar a SGAE… És comprensible que estiguin espantats.
