Fotos y vídeos: Lorenzo Fuentes
“La meva passió i la meva vida són les arts escèniques i continuaré creant sense descans”
“Les nenes poden aconseguir el seu somni de ser ballarines professionals si s’esforcen i creuen en la seva vàlua”, la coreògrafa, activista cultural i directora d’escola de dansa, ho té molt clar, perquè en els deu més de 50 anys de dedicació ha vist créixer a moltes ballarines.
Isabel Moreno Fernández, més coneguda com Isa Moren. Té 74 anys. Titulada per l’Escola Superior d’Art de Barcelona Ministeri d’Educació Nacional (Institut del Teatre). Va fundar l’escola de dansa Isa Moren al districte de Sant Martí fa 54 anys. És una reconeguda mestra i coreògrafa, dirigint espectacles i promovent la cultura. Ha integrat en la formació en dansa i música nenes i nens, encara que no tinguessin mitjans econòmics. Continua amb una intensa dedicació, segueix treballant com a jubilada activa, per oferir la cultura d’alt nivell a la ciutadania, cosa que li ha proporcionat un gran reconeixement al seu entorn. Ha rebut condecoracions, tant a Sant Martí com de la ciutat de Barcelona
Moren, prové d’un poble de Jaén, i va arribar a Barcelona, amb només 9 anys -a finals dels 50-amb els seus pares i germans. Procedien del camp i van haver de vendre les seves oliveres per a traslladar-se a una ciutat que els permetés treballar per donar un futur als fills. Van ser anys difícils, però ella va tenir la sort d’entrar en un col·legi públic del districte (Pare Manjón), en el que s’impartia música i dansa i allà va trobar la seva vocació. “Les professores em van incloure a un grup que es presentava als Jocs Florals de Barcelona, que precisament es feien a la Escola de la Dona, que posteriorment va acollir l’Institut de Teatre i actualment és el Centre Bonnemaison i Escola de la Dona també.
J.LT.-Suposo que la teva família no et podia pagar els estudis de música i dansa. Com vas aconseguir arribar a ser ballarina i poder actuar al Liceu de Barcelona?
I.M_-Agraeixo profundament a les meves professores que creguessin en la meva vàlua, perquè gràcies elles vaig començar a somiar ser ballarina. I ara em sento orgullosa d’haver complert el meu somni i d’ aconseguir que els més petits i adolescents tinguin la mateixa oportunitat que jo vaig tenir estudiant amb beques. Vaig haver d’esforçar-me moltíssim com a estudiant per no perdre les ajudes. Vaig acabar una formació de 5 anys, i posteriorment vaig fer la carrera de música al Conservatori del Liceu. I aviat vaig formar part dels espectacles que el mateix conservatori representava al gran teatre del Liceu. El món de la creació escènica, de les òperes, sarsueles em va fascinar.
J.LT. Perquè vas deixar de ser ballarina professional per convertir-te en professora i coreògrafa?
I.M.-Als 22 ja era professional, després de fer 25 anys ho vaig haver de deixar, perquè vaig patir un accident, al fer un gran salt vaig caure a terra i se’m va trencar el genoll, i em van haver d ‘operar. Ja no podia ballar, sobretot ballet clàssic, però em vaig adonar que la meva veritable vocació era la pedagogia de la dansa, i crear coreografies. Per sort, ja tenia un estudi i havia començat a fer classes al meu barri, concretament al centre Gaudí, que encara pertanyia a la secció femenina… Vaig formar part de la lluita veïnal i de les dones perque aquest centre fos públic i em vaig integrar a l’associacionisme veïnal i cultural per millorar el meu entorn. Tenia el projecte de crear-hi un ballet popular i tradicional, integrat en un projecte global de formació de les arts escèniques. Un projecte cultural molt ambiciós que mai no s’ha portat a terme. I quan es va inaugurar el nou Centre Cívic de Sant Martí, no es va tenir en compte crear espais permanents de formació.
Nuria de Gispert, consellera del districte, em va aconsellar que busqués un local propi a prop d’allà, i fundés la meva pròpia escola, que l’ajuntament m’ajudaria al principi. Vaig haver de legalitzar l’activitat i vam iniciar la formació en diverses especialitats de dansa: clàssica, contemporània i dansa tradicional.
Fa nou anys gràcies a la reivindicació de l’associació de veïns i els IES Joan d’Àustria i Infanta Isabel i altres entitats, entre elles l’associació cultural Petit Ballet de Barcelona, que haviem creat abans, i de la qual sóc directora artística, i entre tots i totes aconseguim la remodelació de l’Auditori de Sant Martí, que és un dels millors espais del districte per a les arts escèniques i col·laborant en la inauguració amb un espectacle propi. I cada any hem engegat 2 produccions d’arts escèniques sobretot, teatre, música i dansa- i hem participat amb coreografies diverses actuant en espectacles tipus multicultural i solidari. Estic molt contenta de poder facilitar l’accés gratuït a tothom, a espectacles d’alt nivell.
J.LT.- En la formació que imparteixes a l’escola, promous l’amor a la dansa i a la música a les nenes, però també als nens, tot i que al principi no estava ben vist que els fessin dansa, i segurament costava convèncer els seus nens famílies, que això no els efeminava...
I.M.-Em va fer una il·lusió tremenda poder crear un centre mixt que pogués treballar sobre les arts escèniques en un districte on llavors no hi havia res, i poder tirar endavant un projecte inclusiu amb la presumpció, i ambiciós, per fomentar la formació integral de ballarins que es poguessin dedicar professionalment. Evidentment, la gran majoria d’alumnat són nenes, que he ajudat a ser bones ballarines i a confiar en si mateixes i en les seves possibilitats. Però jo crec que la igualtat real és que tots dos sexes assumeixin junts valors igualitaris. I vull destacar que he lluitat molt perquè s’hi integrin cada vegada més nens. He realitzat moltes reunions amb pares i mares perquè comprenguessin que la dansa és una expressió artística, en què els nens també es poden sentir identificats i integrats.
J.LT.- Explica’ns com has lluitat per una cultura oberta que integri la infància i l’adolescència, encara que no tinguin mitjans econòmics, en l’expressió artística i per una cultura inclusiva que tingués en compte les persones diverses, amb alguna discapacitat o provinents d’una altra cultura , oi?
I.M.-És necessari integrar a través de les activitats culturals, des de la infància a l’adolescència, encara que tinguin alguna discapacitat física o mental, perquè hi puguin participar i que els joves puguin desenvolupar la seva creativitat en el camp artístic. Hem col·laborat amb moltes entitats com les Llars Mundet, la Maternitat de Barcelona, així com amb associacions que treballen amb nens amb discapacitat com Aspanias, nens amb síndrome de Down (Disfunció funcional) d’Institut Guttman. Amb petits que pateixen Ela, i hem fet una feina molt eficaç de participació i inclusió de la seva diversitat. Compensa molt comprovar com adolescents que no podien somiar amb ballar entren a la dinàmica de la dansa i es fusionen amb el cos de ball del Petit Ballet. Un dels espectacles que va sortir del darrer programa el vam presentar amb gran èxit en un gran poliesportiu del districte. També ens agrada oferir actuacions per a gent gran, a residències o centres de jubilats, perquè no solen tenir l’oportunitat d’assistir a espectacles.
J.LT.- També has promogut coreografies feministes, i les has representat a llocs on no arriba el teatre tradicional
I.M.-Sempre m’ha afectat molt violència contra les dones, i m’he implicat per contribuir a millorar l’entorn. Una de les creacions a la que m’he sentit més identificada va ser la representació que vam crear per denunciar l’assassinat de l’ecologista Berta Càceres. Ens vam assabentar de la campanya que impulsava Entrepobles i vam voler col·laborar. Amb la dansa i la música podíem denunciar a la nostra manera el crim d’aquesta lluitadora indígena d’Hondures.
I el públic ho va entendre molt bé i es va emocionar. Van ser molt ben rebudes les actuacions en algunes esglésies i van aconsseguir la implicació total de les nostres nenes i joves a la coreografia que explicava la vida i mort de la líder ecologista.
J.LT.- Formes part del teixit associatiu del districte, de la coordinadora d’entitats i de la taula de Cultura del districte. I des de fa molts anys heu participat en esdeveniments importants de la ciutat, com el Fòrum de les Cultures 2004, les festes de la Mercè o la celebració del Tri-Centenari de Catalunya. T’has sentit recolzada com a promotora cultural o més be discriminada per ser dona?6
I.M.-Sobretot m’he sentit molt recolzada per l’associació Petit Ballet de Barcelona, que vàrem crear als anys 80, en què participen mares i pares de l’alumnat, amb l’objectiu de proposar activitats culturals, espectacles i tallers oberts per difondre la dansa i la música. A les produccions del Petit Ballet sempre hi han participat des dels més petits fins i tot els ballarins i ballarines que han acabat els seus estudis de dansa professional. Em sento satisfeta de formar part de l’associació Petit Ballet, una associació cultural força estable, en la què es fa un treball creatiu d’equip. Així com, haver vist créixer moltes i molts alumnes de ballet que avui són reconeguts, dins i fora del nostre país. De vegades he sentit el fracàs, sobretoto, quan algunes ballarines, malgrat la seva vàlua, no han sentit prou vocació per finalitzar la seva carrera professional, i ho han deixat, perquè no han trobat una sortida professional a nivell artístic. Però avui la majoria, ara mares, porten els seus fills a les classes de formació, i són molt actives a la associació, formant part d’un gran equip que ens permet assumir grans reptes. Amb la col·laboració de tothom. Les mares ajuden a l’organització d’actes, a vestidors i creació de escenografies i els pares en la logística i el transport, quan actuem a diferents llocs de Catalunya. I fins i tot també participen actuant o dansant en alguns espectacles.
Crec que no hauria pogut dedicar-me tan a fons a la creativitat, si no tingués un grup de persones molt implicades en el projecte, i que han cregut en mi. Ser dona em permet apropar-me més a la gent .
J.LT.- I personalment, com has pogut compaginar una dedicació tan plena amb la teva vida familiar?
I.M.-He lluitat molt per arribar fins aquí –com tantes i tantes dones- però reconec que he tingut ajuda. Al principi, i sobretot després de ser mare i haver de criar el meu fill, comptava amb el meu marit, i vaig poder combinar bé amb la vida familiar. Sempre m’he dedicat a meva professió en cos i ànima, perquè les arts escèniques són la meva passió i la meva vida, i des de fa molts anys ocupen tot el meu temps. La formació que oferim va acompanyada d’una pràctica real amb actuacions i participació de l ‘alumnat en diferents espectacles. Així, futurs ballarins i ballarines aconssegueixen d’una manera natural i progressiva, dominar l’escenari, perdre la por escènica, aprendre de ballarins professionals i sentir l’acceptació del públic. D’una manera satisfactòria i harmònica, la formació els aporta disciplina, treball d’equip i un estímul a la creativitat. Per ballar bé desenvolupen una autoexigència i donen el millor de si mateixos, cosa que també els serveix per a la vida mateixa.
J.LT..-Has col·laborat amb entitats multiculturals del districte, i has promogut la `promoció de la cultura catalana, alhora la integració d’altres cultures…
I.M.-Sempre he promogut la integració intercultural, i el reconeixement de la cultura catalana, i, sense oblidar els meus orígens, em sento catalana. Els meus pares em van ensenyar a estimar Catalunya, perquè aquí teníem la nostra vida. Eren molt treballadors, molt honrats i sociables, bona gent que com tants i tants emigrants, se sentien molt ben acollits aquí. A l’escola em van ensenyar el català, i les companyes m’ajudaven a practicar-ho. Per part meva he investigat, recuperat i divulgat danses tradicionals de molts llocs de Catalunya que fa anys gairebé ningú coneixia. Un dels espectacles “Catalunya, Aragó i Andalusia” va ser un exemple de la multiculturalitat d‘integració que practiquem.
J.LT.- A Sant Martí i a Barcelona, t’han atorgat premis importants, i ets un referent al món de la dansa, al teu entorn a la ciutat. T’has sentit reconeguda per la teva trajectòria artística i social?
I.M.-Sí, m’han donat premis, però el millor premi és veure que la gent m’estima moltíssim, i m’aturen pels carrers, i encara que no em coneguin em comenten com de feliços els ha fet els espectacles que han vist, que van poder gaudir, de forma gratuïta, al nostre Auditori, tan proper als seus domicilis. Hem aconseguit fer arribar la dansa i la música dalt nivell a la ciutadania. Ha estat difícil perquè hem comptat amb molt poca ajuda econòmica. L’etapa més dura van ser els dos anys de la Covid. Vam haver de tancar la escola, i mantenir el professorat i l’administració, i continuar la formació de forma virtual. Fins i tot en l’última etapa preparàvem a casa meva els que havien de presentar a exàmens oficials.
Estem passant encara una etapa econòmica difícil- encara que a mi m’ha importat poc el tema econòmic- i amb treball voluntari i petites subvencions que només cobreixen una part de les nostres despeses, hem seguit oferint grans espectacles gratuïts.
La dansa és la meva passió, i sempre tinc al cap noves creacions i projectes. Seguiré lluitant per fomentar la creació d’un centre públic de les arts escèniques al districte, i que a les escoles públiques des de la primària es promocioni els estudis de música i dansa. Als dos darrers anys hem col·laborat amb un col·legi públic proper a l’escola i hem realitzat tallers oberts per a primària. Per exemple el darrer va ser sobre la història de la música , a la prehistòria i a Egipte, a través de l’òpera Aida. Al final els grups que van participar van realitzar les seves disfresses i la seva pròpia desfilada del Carnaval. Em va agradar molt la implicació als tallers dels més petits que em preguntaven com vaig començar de nena amb la dansa…
Any rere any col·laborem amb les festes des de la Mercè de Barcelona, i en aquesta darrera edició, van participar amb l’Orquestra i Cors de Clavé, realitzant una peça curta sobre la història de la Maquinista i dels seus treballadors, que després van estrenar a l’Auditori, amb un públic que també es va emocionar igual que els primers assistents a la plaça Sant Jaume. I seguim difonent les danses tradicionals, el flamenc, el ballet clàssic, i la dansa contemporània. També hem incorporat escriptors i poetes. A la inauguració de la Biblioteca Gabriel García Márquez de Sant Martí, vam fer una representació escènica de la darrera etapa de la vida de l’escriptor, que va ser molt aplaudida i lloada.
J.LT.- Tu que sempre has treballat amb perspectiva de gènere, creus que hem avançat en la igualtat?
I.M.-Per suposat. Amb esforç i dedicació totes les dones poden assolir el seu somni, encara que hi ha poques dones que dirigeixin en el tema de la cultura. Hi ha persones, tant al camp polític com a artístic, amb majoria homes en les més altes responsabilitats, que saben poc del món de cultura, però són els que prenen les decisions al camp cultural. Falta molta sensibilitat per entendre i promocionar les arts escèniques des de la base, i les dones seguim estant més al camp creatiu que al del poder.
J.LT.- Què passa amb els mitjans de comunicació? Perquè se segueix invisibilitzant els èxits de les persones quan són grans? No se’ls sol reconèixer ni es compta amb la seva experiència precisament a l’etapa de la seva vida que tenen molt a aportar.
I.M.-Sí, es parla i s’homenatja persones grans representatives en diversos camps, però en general no es té en compte l’experiència, precisament a l’etapa de la vida, que és tan important transmetre els sabers. Hem de donar a conèixer el que sabem als joves, i cap a on anar. Els costa prendre decisions clares, saber què volen fer amb la vida i esforçar-se. No hi ha disciplina ni constància per aconseguir el que es vol i aportar alguna cosa diferent a la societat. I no obstant el futur serà molt millor si la gent gran i els joves s’ impliquen més a evolucionar junts, aprofitant tots dos les possibilitats que ens dóna la tecnologia, per desenvolupar la creativitat pròpia, descobrint referents que ens poden aportar molt i cooperant els uns amb els altres per aconseguir una societat més justa i igualitària.
