Remei Sipi Mayo, nascuda a Guinea Equatorial però vivint a Barcelona des de fa molts anys; té 70 anys i es defineix com a editora, activista cultural i escriptora, i com a fundadora de les primeres associacions de dones migrants, com EWaiso Ipola, que acull dones procedents d’Àfrica en general i de Guinea Equatorial en particular; està molt vinculada al feminisme africà i a les xarxes de dones africanes; actualment treballa i es connecta amb les noves generacions d’afrodescendents.
Quines són les discriminacions que has identificat al llarg de la teva vida?
Jo posaria l’accent a la identitat, el fet de ser dona i negra m’ha fet viure molt de racisme; jo he estat funcionària de justícia a la meva vida laboral i allà sempre he notat una discriminació per ser dona i per ser negra; per exemple, entrar als jutjats a les 8 del matí i els policies dient-me “on vas?” perquè aquella hora no era l’hora en què entrés una dona negra; les dones negres se suposa que entràvem més tard per visitar els nostres companys detinguts…És un tema que no m’ha afectat personalment però m’ha marcat en el meu activisme perquè pensava en les generacions que venien i com això les afectaría.
En quines xarxes o espais participes actualment per afinitat i per què són importants per a tu?
Jo participo sobretot en xarxes de dones, a la xarxa de Dones per dones que és una xarxa de dones de diverses procedències i després en xarxes de dones afrodescendents, d’aquelles joves que jo he vist néixer, que estan ficades en política, són actrius , són escriptores, que són activistes radicals però que em tenen com a referent i els comparteixo el poc o molt que sé. També continuo lligada a Ca la Dona i als moviments feministes catalans que tan bé m’han acollit; quan estava oberta la Llibreria Pròleg, també anava allà i a les seves activitats, així com també he anat amb a les dones de Duoda. I per descomptat segueixo activa a l’associació de dones africanes EWaiso Ipola, encara que les associacions de dones ja no tenen l’auge de quan les vam crear les de la meva generació, les joves creuen en un altre tipus d’activisme, però nosaltres seguim aquí dins de les nostres possibilitats.
Com has viscut tant al teu àmbit personal, com activista, com al professional, la desigualtat entre homes i dones?
Doncs com qualsevol dona de la meva època; nosaltres hem patit la triple jornada, que és la laboral, la de la cura i la de nosaltres mateixes, que era molt poca i això ho hem viscut malament. Ara veig que les institucions estan cobrint moltes de les necessitats de cures que abans cobríem només les dones, i això és bo, tot i que encara no és suficient, però no és com a la meva època. Fa 20 o 30 anys quan una dona es divorciava o bé venia a viure a casa meva o a casa d’algunes de les meves companyes o es trobava desemparada al carrer; ara hi ha serveis públics com ara les cases d’acollida.
Quina és la teva opinió sobre el reconeixement o el no reconeixement a la teva tasca al llarg de la vida a través de l’accés a retribucions o prestacions econòmiques com les pensions?
Jo no he notat discriminació quant a la meva retribució ni a la meva pensió perquè he treballat a l’administració pública i a d’altres espais com el CIDOB i a l’hora de jubilar-me ho he fet com qualsevol coetani meu; però sé que hi ha diferències en les pensions de les dones; en estar treballant en associacions de dones migrades allà sí que he vist dones que després de treballar tota la seva vida al servei domèstic no tenen ni accés a prestacions ni a pensions, ja que han treballat en negre i això repercuteix a l’hora de jubilar-se.
I quant al reconeixement no econòmic, et sents reconeguda per la teva tasca com a activista?
En general no, encara que hi ha espais que m’han fet reconeixement per la meva feina com l’Ajuntament de Barcelona o mitjançant premis que he rebut com el premi Francesc Macià per la meva contribució a la cultura catalana, o les meves companyes de Ca la Dona que m’han recolzat molt sempre, però en general aquí no se m’ha donat aquest reconeixement. Se m’ha reconegut més fora de Catalunya; per exemple al País Basc, on sóc tota una institució, fins i tot em van donar el premi Sabino Arana, però és llei de vida, i no sóc l’única, som moltes i molts que estem aquí aportant fa anys però sobre les quals ningú parla perquè no sortim als mitjans de comunicació ni som best-seller perquè la gent ens conegui.
Com t’ha afectat la pandèmia per Covid a la teva salut fisica, mental o emocional?
Jo diria que he tingut sort, que ho he gestionat bé; a casa amb el meu company vam poder gestionar la intendència del dia a dia bé i en tema salut hem tingut la sort de no haver passat la malaltia. Per a mi l’aprenentatge de la pandèmia és haver après a estar a casa; no sóc una persona d’estar-me a casa, jo sempre estic fora allà on es parli de la problemàtica de la gent migrada, però estar “tancada” no m’ha provocat per sort cap problema psíquic o mental. Jo que acostumo a tenir problemes d’insomni, el que vaig fer va ser llegir molt i no mirar molta tele, no volia veure les notícies per no desequilibrar-me. Sí que em vaig preocupar molt per amistats, com en el cas d’una amiga que va estar força malalta i també vaig estar preocupada per la meva gent d’Àfrica, però com que allà per desgràcia estan acostumats a les pandèmies (han passat per l’ Èbola, el paludisme, etc…) ) aquesta els va afectar poc, era una més.
Consideres que els mitjans de comunicació reflecteixen la realitat de les persones grans i en concret de les dones grans?
No, estem excloses totalment de la informació i si a sobre ets una dona gran negra, encara pitjor; no estem als mitjans, no…Algunes periodistes intenten rescatar la saviesa de moltes dones grans però ni tan sols estan reflectides en les pròpies professionals de la informació; quan miro la televisió és difícil trobar-te ja amb una Rosa Maria Mateo, totes són joves, sembla que les dones periodistes grans han desaparegut; si en això que és el mirall no se les veu, imagina’t la resta de dones grans d’altres espais, no se’ns té en compte.
Quines diferències veus en fer-se gran entre un home i una dona?
La diferència és que a un home mai se’l té com un gran, però a la dona quan passes dels 60 ja tothom et considera gran, et tracten diferent; hi ha diferències, no és per la salut ni per la força que tinguis encara; és per ser home o dona que se’t tracta diferent quan envelleixes; a l’home se li comença a considerar gran a partir dels 75-80 anys; a les dones molt abans.
Creus que la gent gran sou les víctimes invisibles de les violències masclistes?
La violència de gènere no es dóna per ser més gran, és present en totes les edats i estatus socials, només que, si la dona és gran i viu sola, lluny de la família o dels fills, pateix més aquesta violència perquè no té ningú més i està sola amb el seu agressor de molts anys, i això la fa més vulnerable, això sí.
Quins són els èxits igualitaris que avui veus a la societat dels quals et sents partícip?
Al meu col·lectiu de persones migrants hi ha pocs èxits igualitaris; l’home i la dona migrant estan en desigualtat; l’home migrant sempre troba feina fora i la dona migrant majoritàriament si no troba feina al sector domèstic doncs es queda a casa… Però en general a la societat tampoc parlaria d’èxits igualitaris sinó d’avenços que encara no són suficients; encara tenim una bretxa salarial, encara parlem de conciliació de la vida laboral i familiar només de les dones i que els homes encara no estan implicats en les cures; encara estem davant d’un llarg camí. Des de les nostres associacions hem parlat i discutit molt amb els nostres companys, però fins i tot perquè moltes dones s’acostin a les associacions que hem anat creant hem tingut problemes dins del mateix col·lectiu “on aneu, aquestes són separades o divorciades, us portaran pel mal camí” deien molts homes…
