«El Món Islàmic no existeix» dispara Nazanin Armanian, d’origen persa i entestada en tirar per terra una construcció ideològica i política –la de l’existència d’un món musulmà uniforme, subdesenvolupat i fanàtic-, que respon als interessos d’uns quants països occidentals.
Juntament amb Martha Zein ha escrit 7 llibres, que aviat és dit. Cada un d’ells vol donar resposta a un dubte sorgit en la nostra societat, com el del vel.
Entre el nombrós públic que atapeeix la Llibreria Context de Girona aquest vespre (28 d’abril)*, hi trobem, no a parts iguals, homes i dones, joves i no tan joves, dones amb vel i sense. Això promet.
Les dues autores d’ El Islam sin velo i Iran, la revolución constante es reparteixen harmònicament la posta en escena. Si Armanian aprofundirà sobre les similituds i diferències dels països musulmans i sobre el paper de la dona en les revoltes àrabs, Martha Zein és l’encarregada d’exposar el marc teòric, punt de partida d’aquest treball a quatre mans: «Som feministes en tant que considerem les dones com a éssers humans, com a éssers autònoms i com a ciutadanes». Per a Zein, no és admissible un debat seriós que no inclogui aquestes tres dimensions. El no reconeixement del dret a vot o del dret a l ’educació per a la dona són indicadors d’una identitat de gènere escapçada. Zein també precisa que en la construcció de la identitat de gènere, la dona és necessàriament subjecte i no objecte.
Un món inexistent
«No existeix el món islàmic com tampoc existeix un món cristià en el que hi hauríem d’encabir Rússia i Perú. Què tenen a veure aquests dos països?», es pregunta Armanian quan pren el relleu. Cada país té una identitat concreta dins l’Islam i ni l’idioma ni la pràctica religiosa els uneix, assegura. Per a Armanian, aquesta falsa construcció respon al bombardeig mediàtic, per part de la dreta occidental, d’imatges de dones plorant els seus morts o d’autocolpejaments en celebracions religioses. Amb quin objectiu? Es tractaria d’ una construcció política interessada que persegueix unes finalitats purament geoestratègiques i econòmiques, diu l’escriptora. En aquest suposat món islàmic que inclouria 52 països del Nord d’Àfrica i Orient Pròxim, hi ha diferents nivells de desenvolupament i cadascun té el seu sistema polític.
Superada aquesta visió simplista d’aiatol·làs, burques i salvatgisme, Armanian recorda com Iran ja ha viscut altres revolucions, com la del 78 en la que ella va participar activament: «A l’Iran sempre s’ha lluitat pels nostres drets socials», reivindica. I ho demostra amb unes imatges de l’any 77, plenes de dones valentes, vestides majoritàriament de manera occidental i participant activament en les manifestacions.
Les dones a les revoltes àrabs
En patir les pitjors discriminacions, les dones han tingut un paper protagonista en la primavera àrab. Però han estat també, «les primeres en ser traïdes pels homes», diu Armanian. És el cas d’Egipte, on la dona ha estat exclosa del procés de canvi de la Constitució i està amenaçada per l’ampliació de la sharia, tot i tenir un paper clau en l’èxit de l’ocupació de la Plaça de Tahir.
Armanian va repassar també les revoltes de Líbia, Síria o Tunísia i va recordar l’empremta dels països “desenvolupats” en guerres com la d’Iraq, «país ara liderat per un aiatol·là després que s’enderroqués un dictador laic que havia aconseguit l’educació i sanitat gratuïta» o l’Afganistan «on ara s’ha legalitzat la poligàmia i els matrimonis infantils». El seu últim treball Iran, la revolución constante és un «clam contra totes les intervencions» perquè una guerra és el pitjor que li pot passar a una població, diu enèrgicament l’autora. I ho il·lustra, abastament, amb imatges de la barbàrie que es desferma amb cada conflicte: matances, abusos sexuals, malalties causades per armes…
Amb vel o sense?
«És tan rebutjable l’obligació d’haver de posar-se el vel, com la de treure’l», diu Armanian com a reposta a la pregunta d’una noia del públic tocada amb vel, que no entén quin endarreriment hi veu l’autora en vestir aquesta peça de roba. «La roba que portem no és innocent i sovint ens dóna pistes sobre l’estatus social i el poder de la persona que ho duu.», recorda Armanian. En el cas del vel, a més, la principal raó per dur-lo és patriarcal i un senyal de sotmetiment a l’home, diu.
Martha Zein, es mostra igual de clara: «Quan veig una dona amb vel veig tres coses: una igual, que lluita com tota la resta de dones per una identitat; una opció, que és religiosa i que no comparteixo; i un sotmetiment a l’home, que em mosqueja.»
Armanian afegeix l’exemple d’un cas proper: el de les nenes d’origen paquistanès que viuen al barri del Raval de Barcelona. «Als 8 anys i 9 mesos, estan obligades a dur el vel. En aquest cas, el vel és un avís a la comunitat, que la nena ja està disponible en el mercat de matrimonis. I això no ho podem permetre enlloc. Els drets la dona són únics i universals a tot el món»», avisa Armanian . «Les dones ens hem d’unir» diu Martha Zein, buscant la complicitat de les joves amb vel, i remata: «Lluitem pel mateix».
* Xerrada organitzada pel Grup de Gènere i Interculturalitat de la Coordinadora d’ONG Solidàries
