El geni, en el context del darrer terç del segle XIX, té gènere. Hi ha un geni masculí i un de femení. El geni masculí no porta adjectivació. El geni femení, per ser reconegut, és a dir, per ser admès, ha d’anar acompanyat, de manera indissoluble, amb algun d’aquests atributs: caritat, modèstia o virtut, i molt millor si van plegats.
Clotilde Cerdà capta, coneix aquesta convenció social. Sap que allò que vol fer, crear i interpretar -música, entre moltes altres coses- no pot ser presentat com una aspiració final. Tan sols li serà permès si ho fa com un mitjà per a una altra finalitat: la caritat. I, en l’exercici de la seva creació, li caldrà embolcallar-se de modèstia i de virtut.
Geni o no geni, tant és, Clotilde Cerdà i Bosch, amb un retronador nom artístic d’Esmeralda Cervantes, va ser arpista de fama reconeguda internacionalment, i no tant a ca seua. Havia nascut a Barcelona, el 28 de febrer, a les 8 del matí, a la plaça de Medinaceli. Filla de Clotilde Bosch Carbonell i d’Ildefons Cerdà i Sunyer.
Formada a Madrid i a Viena, l’entrada de Clotilde Cerdà a la interpretació no li va resultar difícil. En ser reconeguda com a nena prodigi, va comptar amb el suport de reialeses vàries i d’artistes consumats. Mantenir-se, com a dona adulta creadora, ja va ser una altra cosa.
Viatgera impenitent, inicià una llarga gira musical cap a sud-amèrica acompanyada de la seva mare, l’any 1875 -encara no te tretze anys- a Brasil, Argentina, Uruguay, Xile, Perú i un any després d’haver iniciat la gira, arriba als Estats Units on actua al Chickering i participa en els actes de l’Exposició Internacional de Filadelfia, per després fer cap a Cuba i Mèxic. En tot aquest llarg periple, combina els concerts amb actuacions vinculades a la beneficència. En reconeixement i agraïment, es nomenada sòcia honorària d’una corrua interminable de societats de tota mena. El viatge ha durat dos anys i mig i després d’una breu estada al país, s’instal·la a París.
I de la música, fa un salt magistral, per posar en marxa a Barcelona l’Acadèmia de Ciencias, Artes y Oficios de la Mujer, amb l’objectiu d’obrir nous horitzons pel futur de les dones.
Aquest era un projecte que portaven de cap Clotilde Cerdà i la seva mare, de feia anys. La continuïtat de la iniciativa però, no va trobar ni el suport econòmic de les classes hegemòniques ni el polític.
Clotilde Cerdà i Bosch sap que alguns sectors reialistes no només no li faran costat per garantir la continuïtat del projecte, sinó que explícitament l’amenacen. La causa, la casa reial no beu de bon grat el compromís polític de Clotilde amb: el moviment antiesclavatge, la classe obrera catalana i les dones. El 1887, Clotilde Cerdà i la seva mare, tanquen l’acadèmia i marxen, en una mena d’exili, cap a Turquia on es dedicà a fer classes i algun concert, i no és fins el 1883, a la Exposició Universal de Chicago, on té un protagonisme important com a concertista i com a conferencianta en una xerrada, transformada després en llibre, sobre la situació cultural de les dones turques.
Després de Chicago la trobem a Moscou i, el 1895, a Pará, Brasil, on va morir la seva mare i on es va casar. A partir d’aquell moment la seva activitat musical va reorientar-se cap a l’ensenyament i morí a Santa Cruz de Tenerife el 1926.
Coneixem més Esmeralda Cervantes que Clotilde Cerdà i Bosch, tot i ser la mateixa persona. A la primera li va voler donar tot el protagonisme, a la segona la va voler mantenir tan allunyada com fos possible de la representació.
