El passat dimecres dia 28 som detingudes nou persones en el marc d’una nova operació antiterrorista orquestrada per l’aparell d’informació del Cos de Mossos d’Esquadra, en connivència amb el jutjat numero de 3 de l’Audiència Nacional espanyola.
Després del registre-saqueig dels nostres domicilis, així com de l’Ateneu Llibertari de Sants, som portades a diferents comissaries de la perifèria de Barcelona, sent l’endemà lliurades a la Guàrdia Civil per al nostre trasllat a Madrid. El divendres al migdia som portats davant el jutge Juan Pablo Gonzalez , que decreta la posada en llibertat amb càrrecs per a dos de nosaltres, l’entrada a presó eludible amb fiança per a sis, i la presó incondicional per al company que actualment es troba empresonat a Soto del Real.
El conjunt de detingudes que actualment ens trobem al carrer volem fer públiques una sèrie de reflexions i posicionaments polítics:
L’acusació genèrica per les nou és de “Pertinença a organització criminal amb finalitats terroristes”. En concret ens imputen formar part de l’entramat “GAC-FAI-FRI”, que com és sabut es tracta d’un concepte artificialment construït pels cossos policials, un conjunt de sigles en el qual intencionadament i de forma ben calculada barregen espais de coordinació entre col·lectius (GAC) amb la ‘signatura’ que a nivell internacional alguns grups utilitzen per reivindicar accions de sabotatge (FAI-FRI).
La construcció d’aquesta organització-marc aporta a la policia tots els recursos repressius que proporciona el dispositiu antiterrorista: tribunals d’excepció, major inseguretat jurídica, penes molt més dures per a les companyes a les quals es condemni per haver realitzat determinades accions, detencions incomunicades, règims penitenciaris especials, relacions personals d’amistat/companyonia conceptuades com a delictives, amplificació mediàtica, estigmatització social, etc. N’hi ha prou amb constatar que durant tot el procés de detenció -des del moment en què vam veure les nostres cases envaïdes i saquejades fins que vam ser portades davant el jutge- ni tant sols hem sabut de què se’ns acusava.
Amb la invenció de les sigles GAC-FAI-FRI les forces policials han dissenyat una xarxa amb la qual potencialment poden pescar tot el que es mogui dins de l’àmbit anarquista i anti-autoritari. En el context d’aquesta nova organització-marc, assistir a jornades de debat, participar en assemblees, visitar a companyes preses o simplement tenir contacte personal amb una persona considerada membre de l’organització són indicis suficients com per ser inclosa en la seva llista negra. És aquest caràcter difús i extensiu el que dóna veritable força a l’estratègia antiterrorista: després de cada onada repressiva, aquelles que se solidaritzin amb les detingudes seran també susceptibles de ser considerades part de l’organització i per tant detingudes, i així successivament. El concepte de l’organització terrorista està pensat per ser ampliat indefinidament, potser amb la perspectiva que arribi un moment en el qual l’entorn considerat com a perillós quedi finalment aïllat i asfixiat per la dinàmica repressiva, o que la incapacitat d’aquest entorn per seguir actuant políticament estigui tan minvada que no valgui la pena seguir copejant-ho. El fet que aquesta nova operació contradigui les pròpies declaracions dels Mossos (que afirmaven que la secció barcelonina de GAC-FAI-FRI ja estava desarticulada) no ens sorprèn, ja que l’organització terrorista és construïda, modificada i ampliada per la pròpia acció policial, i no a l’inrevés. La “lluita contra el terrorisme” crea el terrorisme, de la mateixa manera que la llei crea el delicte.
L’intent de fixar l’existència d’una organització anarquista terrorista suposa per tant un salt qualitatiu en l’estratègia repressiva contra les lluites, un salt que no hauria de passar desapercebut per ningú i que exigeix una profunda reflexió en el si dels moviments.
Assenyalem a la Conselleria d’Interior de la Generalitat i específicament a la Comissaria General d’Informació del CME com a responsables directes d’aquesta última agressió repressiva. Els intents de tirar pilotes fora al·legant que els Mossos es limiten a seguir ordres de Madrid són tant sols una temptativa covarda i mesquina d’eludir la pròpia responsabilitat i encobrir la seva implicació en els fets, havent impulsat i dissenyat fins a l’últim detall l’operació aprovada per l’Audiència Nacional.
En aquest sentit, veure com la Generalitat de Catalunya entrega joves catalanes als tribunals, presons i cossos repressius directament continuadors del franquisme espanyol, ens ofereix una imatge molt clara de quins són les bases reals de l’anomenat “procés sobiranista”, evidenciant la perversitat de la retòrica llibertadora que ho envolta. La veritat és que fa temps que el Govern ha identificat a l’àmbit anarquista i anti-autoritari català com un enemic a batre, i el procés Pandora no té altre objectiu que apropar-se a aquesta meta. Es copeja a l’anarquisme no per les seves idees en l’abstracte, si no pel que ha estat, és i pot ser en la pràctica: una minoria de revolucionàries que no dubta a desafiar al sistema i els seus fonaments opressius i corruptes, que anima a els qui els envolten a rebel·lar-se, i que es resisteix a deixar-se seduir pels canals d’integració política que ofereix la democràcia liberal capitalista.
Durant el darrer de cicle de lluites, alimentat per la crisi de financiarització global i les polítiques d’austeritat que han carregat tot el pes de l’ajust sobre les esquenes de les explotades, s’ha obert a Catalunya un terreny de contestació en el qual el paper dels revolucionàries ha resultat especialment molest per al projecte neoliberal de la Generalitat. Amb tots els nostres límits, errors i contradiccions, durant aquests últims anys hem batallat per frenar els atacs dirigits contra les condicions de vida (en matèria de treball, habitatge, sanitat, etc.) de totes; hem difós una anàlisi estructural de la crisi, que demostra que el problema no és un o un altre aspecte del sistema, sinó el sistema en si; hem creat espais i xarxes per a la resolució dels nostres problemes i necessitats mitjançant la solidaritat i el suport mutu, estructures autònomes respecte de les institucions i les seves dinàmiques paternalistes i caritatives; hem, al costat d’uns altres milers de persones, enfortit les vagues que han encès la ciutat en defensa dels nostres interessos com a treballadores; hem aixecat barricades front la destrucció dels centres socials dels barris; hem sortit al carrer per repudiar el feminicidi, per visibilitzar l’explotació de les dones en l’àmbit de la reproducció i el treball de cures, per desobeir les lleis anti-avortament que pretenen controlar els nostres cossos i les nostres vides; hem denunciat i trencat el silenci entorn de la violència i els assassinats policials, entorn de la persecució racista, la maquinària de deportació, els CIE, les presons i, per descomptat, no hem deixat d’assenyalar i atacar als responsables últims de la nostra misèria, els Estats, la patronal i les elits financeres locals i internacionals.
Tot això és el que som, tot això és el que pretenen destruir. L’objectiu polític d’aquestes onades repressives no és un altre que el de difondre la por i el descoratjament per obtenir uns moviments socials domesticats, poc inclinats a desobeir i trencar amb les regles del joc que el Poder imposa per a auto-perpetuar-se. D’aquila seva repressió contra anarquistes, comunistes, independentistes, vaguistes del 29m, encausades de Can Vies, encausades per l’acció Aturem el Parlament,etc. El sistema no pretén sentenciar la nostra culpabilitat, sinó demostrar la seva innocència: vol absoldre’s per la via de des-legitimar, aïllar i neutralitzar a tot aquell que li acusi i li planti cara.
La resposta solidària a les nostres detencions ens mostra que els nostres enemics encara estan lluny d’aconseguir els seus objectius. Volem agrair i saludar totes i cadascuna de les mostres de solidaritat expressades aquests dies. Les manifestacions, les concentracions, les accions, els gestos de complicitat i afecte, les aportacions econòmiques, … l’enorme suport rebut té un valor incalculable per a nosaltres, un valor que compensa amb escreix la mala experiència, que l’empetiteix fins a ridiculitzar-la. No creiem en les seves lleis, ni en les garanties que aquesta ens ofereix: la nostra única defensa, la nostra única garantia, és la resposta solidària al carrer. La massiva demostració de suport que ens heu brindat, i que anteriorment vam brindar a les nostres germanes detingudes en les altres operacions, evidencia el fracàs de l’estratègia antiterrorista a aïllar-nos mitjançant l’extensió de la por.
Ara estem al carrer, però només a mitges. Una part de nosaltres, en Quique, segueix empresonat a la presó de Soto del Real. És per això que la solidaritat no solament no ha d’aturar-se, sinó que ha de multiplicar-se. Fem una crida a intensificar la lluita al carrer per a la seva excarceració, a que totes i cadascuna de les companyes li escriguem almenys una carta, i a secundar amb força totes les convocatòries que es llancin en el seu suport, així com estar molt atentes a qualsevol petició o informació que surti dels col·lectius dels quals forma part: Acció Llibertària de Sants i el Sindicat d’Oficis Varis de la CNT-AIT de Barcelona. En cap cas el deixarem sol, ni a ell, ni a la Mónica, ni al Francisco, ni a la resta de companyes empresonades. Ni detencions, ni processos, ni presons podran trencar els nostres llaços de solidaritat o el nostre compromís polític. Per a nosaltres, les brutes cel·les on hem estat aquests dies sempre seran llocs més dignes que els luxosos despatxos des dels quals gestionen la misèria de totes.
NI UN PAS ENRERE!
LA LLUITA ÉS L’ÚNIC CAMÍ!
