OPINIÓ
En aquests temps complicats i injustos en els que s’ha instal·lat la cultura de la corruptela i la corrupció política i empresarial ha deixat de ser invisible per passar als jutjats, s’ha produït un fet inesperat: el Papa vaticà, el lider del catolicisme, el guia espiritual romà ha renunciat al seu lideratge. Ho fa per raons de salut i, tot i que sempre he fet crítica del seu conservadorisme i discurs homòfob crec que és un fet que l’honora. El fet de veure’s sense forces i en mans d’una cúria tecnòcrata que utilitzaria la seva imatge (com ho ha fet amb altres) l’ha fet tirar enrere.
Teresa Forcades i Carme Porta a Sant Benet
Les xarxes socials, els mitjans de comunicació, les converses van plenes de comentaris sobre la notícia. L’origen alemany de Benet XVI no passa desapercebut i allò de: “aquí aixo no passa” “aviam si aprenen els polítics” “és evident que no és espanyol” ja no és pura anècdota sinó afirmació convençuda i crítica. El cert és que una renúncia així no es produïa des de l’edat mitjana i que a l’Estat espanyol, i també a Catalunya, en una situació molt més complexe i amb acusacions directes diferents càrrecs polítics, inclós el president del govern del Regne d’Espanya no plega, no presenta una dimissió que, en part, només en part, el dignificaria i ajudaria a recuperar la credibilitat de la societat no ja en un partit sinó en un sistema polític força malmès per gent com ell.
Això m’ha fet desempolsar els apunts que vaig fer fa un temps en una visita al monestir de Sant Benet. Vaig anar a veure a la Teresa Forcades i, a fe que vaig aprofitar la visita malgrat el poc temps que finalment ens va quedar. En una llarga conversa, ja al final de la trobada vaig demanar-li que en pensava del capitalisme, de si pensava que el capitalisme era humà (entre altres coses perquè l’església catòlica es desenvolupa en ell amb molta comoditat). Em va espetar un no rotund! i seguidament em va dir:
“A mi m’agrada la iniciativa privada, tenir les meves pròpies idees i que l’estat no decideixi per mi. De fet, l’emprenedoria, una paraula tan de moda, el fer coses, defensar-les, ser capaç de desenvolupar-les… ha de ser possible, però l’empresa capitalista no és això. Jo faria tres crítiques ètiques bàsiques al capitalisme:
La primera seria aquesta mentida d’erigir-se com a sistema defensor de la llibertat quan no ho és. El poder polític i el militar són aliats d’uns interessos determinats. Que no en diguin llibertat i lliure mercat perquè no ho ha estat mai. Un sistema que diu que el seu motor principal és una mentida no pot ser ètic, és un sistema fal·laç.
La segona és el marc antropològic del capitalisme que diu que la millor manera d’estimular la creativitat i l’emprenedoria són els diners. Situa el màxim benefici com la llei màxima. Jo crec que les persones ens movem per altres coses: les relacions socials, la construcció de comunitat… i no vull veure un món color de rosa però si canviar el marc de desenvolupament i fer el que vol la gent i no l’avarícia com a base. Això fa mal bé la persona i distorsiona la societat.
La tercera és la crítica marxista sobre la compra de la força de producció i el benefici empresarial, una compra que es produeix des del poder i en precari i amb uns beneficis desorbitats. Això produeix un sistema indigne i més quan el que persegueix el propi sistema és pagar menys per més i per guanyar moltíssim més: “com puc guanyar mil pagant-ne mig”. Això és una vergonya, és indigne. La capacitat de treball d’una persona no és una mercaderia. Crec que és una crítica brillant de Marx i que ja seria hora que el tornéssim a llegir”
No va acabar aquí la conversa, és evident que és una crítica popular en la que moltes i molts coincidim però si que és molt oportuna en aquests moments. L’església catòlica elegirà guia espiritual, aquest (que no aquesta) serà elegit per una assemblea de delegats (els bisbes) tots mascles. La majoria d’ells amb forts vincles amb el sistema capitalista i amb polítics i empresaris corruptes. És el moment d’un canvi de valors en la pròpia església, que doni exemple social i escolti la gent, siguem o no creients.
La crítica de Forcades no és una veu solitària és més aviat una veu solidària, una veu que expressa la indignació social, una veu més, però que parla des de dins i que pot ajudar a una reflexió humana, si és que en la jerarquia eclesiàstica patriarcal i capitalista encara queda humanitat.
