Per Lenny Càceres.DDF.
Cada 8 de març veiem el mateix moviment: empreses, associacions, sindicats, cooperatives, estat. Cal estar-hi perquè queda bé, perquè correspon. Perquè toca. Un flyer, una activitat, una foto, un “març de…”. I llest.
Però mentrestant, portes endins, moltes dones continuen recorrent oficines per ser escoltades: violència laboral, fustigació, maltractament. Denúncies que passen d’escriptori a escriptori. Reunions, promeses, i res. O pitjor: conseqüències per a elles.
Perquè quan una dona insisteix, molesta. Quan parla, incomoda. Quan anomena el que passa, exagera. Quan reclama intervenció, complica. I llavors comença allò de sempre: se l’assenyala, se l’aïlla, se la desacredita. “És conflictiva”. “És problemàtica”. “Odia els homes”. “Està boja”.
El 8 de març no és un dia per complir una presència institucional. És una commemoració històrica que va néixer reclamant drets laborals. Dia de la Dona Treballadora. No de la dona decorativa, no de la dona homenatjada mentre, a la pràctica, se la silencia.
Fa mal veure discursos correctes el 8M i silenci la resta de l’any. Dol, sobretot, quan aquest silenci és institucional. Perquè en violència laboral el mecanisme és el mateix que en violència de gènere: por de parlar, por de perdre la feina, por de quedar marcada. I quan no poden negar el que és evident, busquen com barrejar-ho tot. Acompliment, errors, tasques pendents. Com si això justifiqués el maltractament. Com si una suposada errada habilités la violència.
Culpar la víctima continua sent el recurs més vell. El més còmode i efectiu.
Aleshores una veritat incòmoda: si el 8 de març es converteix en celebració, es buida de sentit. Quan ho reduïm a un gest, és maquillatge. I el maquillatge no protegeix ningú.
A qui només apareix per a la foto: el 8M no necessita presència simbòlica. Necessita decisions. Necessita polítiques. Necessita respostes reals. I necessita que les dones que denuncien no acabin castigades per parlar.
Si no hi ha voluntat d’actuar quan fa mal, no es posin la data a l’agenda.
