Dimarts passat a Granada, als 92 anys, Teresa Pàmies va morir de forma natural conseqüència d’una llarga vida viscuda de manera intensa, tant com dona activista, militat durant tota la seva vida de la lluita per viure en un món just, un món millor i sobretot igualitari, com per escriptora i degana de la memòria històrica. Molta gent, jo mateixa, no vaig parar de llegir els seus llibres des de l’any 1971 en que va publicar, conjuntament amb el seu pare Tomàs Pàmies el famós “Testament a Praga “ pel que van obtenir el premi Josep Pla. D’aquest llibre recordo l’advertència del seu pare “Teresa, no em canviïs ni una coma del que dic…”
No era d’ estranyar l’exigència del pare. Al llarg de tota la seva obra Pàmies, dona mostres d’un caràcter enèrgic i resolt que li va permetre viure i sobreviure els avatars de la guerra civil, del exili i la postguerra. La primera cosa que m’ha vingut a la memòria quan m’he assabentat de la trista noticia és com titularia aquest obituari “Busqueu-me a Granada “ És tracta del títol d’un dels seus llibres de l’etapa i de la col·lecció de llibres viatges. Acabava, “ si un dia em perdo, busqueu-me a Granada” M’ha fet pensar que tal vegada es tractava d’una premonició.
Teresa Pàmies, amb el seu tarannà , amb la seva manera d’expressar-se, amb allò personal i particular que escrivia arribava a tothom. Las major part de la seva obra es autobiogràfica i l’explica amb un luxe de detalls, d’experiències viscudes i d’interpretacions que generen una gran empatia entre escriptora i lectors. Hem d’agrair-li moltes coses a aquesta excel·lent cronista del temps que va viure, no tant sols els seus testimonis, si no que amb la seva naturalitat va apropar a la lectura a moltes persones que no eren lectores habituals.
Alhora, cal dir-ho, era una dona de caràcter a la que no era fàcil apropar-se. Tal vegada per això, tot i que m’ho vaig proposar, no la vaig arribar a entrevistar mai. Un dia havia de viatjar, un altre no coneixia “L’extra “ Del 9 Nou pel qual jo feia entrevistes mensuals durant un temps i així vam quedar. Em fa pensar que no deuria tenir interès. Per descomptant estava de tornada de qualsevol vanitat i no necessitava cap entrevista .
Malgrat tot l’he anat seguint molt de prop, primer en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. La seva crònica, durant molts anys, potser, la única mitjanament ordenada ens va servir de referent per qualsevol recerca de la història del feminisme a Catalunya.
A través de les seves novel·les, moltes i molts, van tenir noticies per primera vegada de la resistència a Barcelona, del paper de les dones i les joves i d’un munt d’anècdotes, a vegades divertides a vegades evidenciant grans contradiccions de quan era capitana….del exili quan era refugiada a no se quin camp de concentració o a “Dona de pres” de com eren capaces d’organitzar-se, les dones, des dels seus llocs de treball o dels domicilis particulars, per donar suport als marits i pares empresonats i, de passada, per donar visibilitat a la situació que vivien i a cada una de les activitats que feien en la resistència.
“Memòria dels morts” a mi, em va commocionar. La història del viatge a Balaguer per recuperar la mare morta. Ningú podia explicar com la van trobar morta al riu de Balaguer. En vida, a la mare dels Pàmies, no la veia ningú. Era el temps fosc de la postguerra i la por; mare d’ activistes i dona de marxista, ningú a Balaguer, potser per desídia o per por a les represàlies, li va donar un cop de mà. L’episodi de les espardenyes trobades al costat del riu es d’una duresa i precisió extraordinària.
Adéu Teresa Pàmies. Gràcies. Moltes gràcies ! Per mi, has estat un referent ferm, important. Decisiu per interessar-me, per comprendre, des d’una altre mirada, episodis especialment dolorosos de la nostre història.
