Huma Jamshed Bashir, química d’origen pakistanès, és la fundadora i presidenta de l’Associació Cultural Educativa i Social-Operativa de Dones Pakistaneses (ACESOP)
Huma va arribar a Espanya per reagrupació familiar el 1997 al costat dels seus dos fills petits. Professora de química a la Universitat Politècnica de Karachi, quan va arribar a Madrid “en lloc de quedar-me a casa em vaig dedicar a estudiar. Em vaig matricular en un doctorat en química, i el 2001 vaig defensar la meva tesi doctoral”. Just en aquesta data es traslladen a Barcelona on resideix des de llavors. I afirma, molt orgullosa, que en aquests 25 anys que porta al país “no he estat més de 3 vegades al Pakistan. Estic totalment dedicada al món social i laboral d’aquí”.
Com vas arribar a l’àmbit associatiu?
Em vaig trobar que faltava molta informació. La gent anava d’un costat a un altre, fent preguntes, tractant de trobar solucions a molts temes: habitatge, empadronament, salut, educació, desconeixement de l’idioma… moltes coses que necessitaven i no sabien on ni com aconseguir-ho. I jo, per manera de ser, quan algú em preguntava em sentia obligada a acompanyar-la, fins i tot, tenint nens petits a casa. Així que a poc a poc em vaig anar involucrant, i quan em veien acompanyar a diferents persones en les institucions em preguntaven si era intèrpret o membre d’alguna associació.
I així sorgeix ACESOP?
Doncs sí, llavors no sabia res sobre el món de les associacions, però em vaig adonar que era una bona opció, i si tenia una identificació podria ajudar millor a la comunitat pakistanesa. Així que la vaig crear i fins al dia d’avui soc la presidenta, perquè quan fem eleccions ningú vol assumir el càrrec pel treball que dona i damunt, sense tenir cap mena de remuneració.
Abandones la teva carrera de química després de dedicar-li tant de temps i esforç?
Tenia dos nens petits. Hauria treballat en una indústria fora de Barcelona i hauria estat tot el dia fora de casa. Per això, el meu marit em va dir que l’ajudés en el seu negoci i així tindria també un salari. I els meus diners el gastava gairebé íntegre en el treball social. Com el meu marit va ser molt conscient que no podia desenvolupar-me en la meva professió, mai em va prohibir que em dediqués a l’àmbit social ni que anés a cap reunió, encara que jo tampoc mai li he demanat permís. La veritat és que no sempre ha estat fàcil.
Quines activitats realitzeu a l’associació?
Fem activitats culturals i celebracions, com ara en aquestes dates de Nadal. Classes de català i castellà, tallers de salut mental, diàleg sobre algun conflicte, preparació de CV, coneixement dels plats típics d’aquí… Ajudem a alumnes que estan estudiant diferents màsters i venen per aquí. També es posen en contacte amb nosaltres docents que tenen alumnes amb problemes per continuar estudiant o perquè els seus pares s’estan plantejant casar-les per un matrimoni concertat i volen saber com les poden ajudar i quines eines poden utilitzar.
Hi ha molts casos de matrimonis concertats o forçosos?
Molts, moltíssims. I sempre intento mediar. Els hi explico quina estratègia i eines podem utilitzar. Evidentment, no existeix la recepta perfecta, ni és una ciència exacta. Canvia en funció de les famílies i les persones. En algunes ocasions, són les pròpies noies les que venen aquí perquè desitgen casar-se per amor i les famílies no les deixen. He arribat a organitzar-los una festa i som com la família. Fem tots els rituals religiosos perquè puguin casar-se, perquè si no seria molt perillós, i algun fanàtic les podria assassinar.
Has ajudat a moltes dones?
Bastants. I sempre intento convèncer-les que és imprescindible que tinguin algun tipus de formació i que facin cursos per tenir una vida autosuficient i valer-se per si mateixes i així, tractar de millorar el seu futur. I això ho dic perquè m’he trobat amb casos en què alguns marits han fet fora les seves dones de casa i m’ha tocat haver d’ajudar-les, buscar un pis compartit, trobar un treball, donar-lis roba… I les ajudo fins que ja tenen els recursos suficients per tirar endavant.
Es donen molts casos de violència contra les dones en la comunitat pakistanesa?
A més dels matrimonis forçats també es donen casos de violència de gènere. I es donen molts casos perquè és una societat patriarcal que vol a la dona muda, obedient i que no pugui opinar. Solament obeir, i si parla, només pot dir el que li han ensenyat, la veu del pare o del marit o del responsable de casa.
Un altre tema problemàtic que tenim té a veure amb les persones LGTBI, i sempre ha estat un gran tabú. I aquí, també, però al Pakistan molt més. A més, és un delicte religiós i ningú vol parlar d’això. Si es detecten casos de lesbianes o gais, els pares intenten fer un matrimoni forçós o bé, els maltracten. Així que intento parlar amb ells, però en general, existeix una mentalitat patriarcal i molt endarrerida, i a sobre dominada per la religió. I la veritat, hi ha bastants imants tradicionals, amb pocs estudis i coneixements per a interpretar l’Alcorà. Encara falta molta informació i treball en aquest aspecte.
Pel que veig, treball no et falta?
Doncs, no i també hi ha moltes dones embarassades que no coneixen l’idioma i on viuen no hi ha intèrpret o mediadora i llavors em criden de l’ambulatori o de l’hospital i els hi faig traducció simultània. També col·laboro amb dones que tenen algun tipus de discapacitat que els impedeix comprendre bé l’idioma. I amb diferents institucions i serveis socials de diferents municipis de Catalunya que em criden com d’Esplugues, Martorell, Cardona, Figueres, Girona… La veritat, és que li dedico molt temps, encara que a vegades m’ajuden diverses persones. I tot de manera voluntària perquè he deixat de demanar subvencions.
Amb tots els serveis que doneu i no teniu suport institucional?
Així és, fa set anys que vaig deixar de demanar subvencions. Només et paguen una part del projecte i no he trobat cap persona que tingui una certa visió i pugui ajudar-me gratuïtament, perquè clar, hi ha molta gent que pensa en tenir un sou, però la subvenció no dona per a això, i jo no tinc temps per justificar les subvencions. Així que porto set anys sense sol·licitar cap subvenció ja que perdia molt de temps i energia justificant els projectes.
I fins quan seguiràs així?
A vegades discuteixo amb la meva família -amb els meus fills i la meva germana- que em diuen que no haig de fer tantes coses, i que això crema molt. Però jo ho tinc molt clar i no haig de demanar-li permís a ningú. Només li demano a Déu que tingui salut i recursos per tirar endavant.
