Per Adriana Pedrolo
Periodista, novel·lista, biògrafa, poeta, crítica literària i pintora resilient, Alícia Dujovne Ortiz ens va rebre al seu petit refugi parisenc fet de llibres i art, amb un somriure enorme i una mirada potent que ho indaga tot. Exiliada dues vegades, primer per la dictadura i després pel “corralito”, aquesta argentina d’origen espanyol, genovès i jueu ucraïnès ha dedicat 28 dels seus 30 llibres a dones i ens va confessar que el periodisme la va treure del seu tancament poètic juvenil per interessar-la, d’un dia per sempre, en les històries d’altres persones.
Per què vas triar escriure biografies i novel·les, majoritàriament de dones? A més, sembla que les personalitats fortes, populars i controvertides t’interessen especialment…
Tinc 30 llibres publicats i un en marxa. Hi ha una gran diferència entre la biografia, on l’autor o autora manté una distància respecte al seu personatge, i la novel·la històrica, on qui escriu té dret a entrar en els pensaments i sentiments d’aquell personatge, a ficar-se dins la seva pell. He treballat en tots dos gèneres i he triat generalment dones com a protagonistes per una raó molt simple: les entenc millor que als homes.
Però tant en les meves biografies com en les meves novel·les, es tracta de dones amb una identitat doble, múltiple o dividida, amb la capacitat d’arribar al límit d’elles mateixes. Dones extremes, tant si són guerreres —com Anita Garibaldi o, en certa manera, Madama Lynch—, prostitutes —com Mireya, la francesa, o Myriam, la polonesa—, una espia soviètica com Àfrica de les Heras, o una santa irreverent com Teresa de Jesús.
Per què escollir personatges reals en comptes d’inventar-los? Doncs perquè en més d’un cas són elles les que em trien a mi, vull dir que les seves històries em desperten ressonàncies (diferents de la meva, però compartim l’experiència de l’exili). A més, aquestes històries superen el que jo mateixa podria inventar. Per dir-ho amb franquesa, no tinc imaginació per a la trama, i entrar en vides ja viscudes em proporciona un doble plaer: el d’escriure (tinc una escriptura hedonista) i el d’investigar.
L’exercici amb el llenguatge s’afegeix a la tasca de rebuscar darrere del relat oficial, de desxifrar allò que s’ha amagat. A més, anomenar-les novel·les no implica que continguin elements imaginaris: la imaginació es troba en les paraules, en les escenes, però la recerca en arxius o viatjant per veure la realitat de prop no difereix de la que faig per a una biografia.

Vas escriure Eva Perón. La biografía (1995, Aguilar) i una novel·la, La procesión va por dentro (2019, Marea) també sobre Evita. Vas fer una biografia de Maradona, Maradona soy yo (1993, Emecé), i vas tenir una mena d'”encounter del tercer tipus” amb la referent social jujeña Milagro Sala (Milagro, 2020, Marea). Què et va moure a escriure aquests llibres?
Mai podria escriure sobre personatges acomodats en una butaca còmoda que creuen seva, en una casa i un país que, segons ells, també els pertany. No oblidem que soc filla d’una escriptora feminista, Alícia Ortiz, que en casar-se amb un jueu comunista va trencar amb tot el seu entorn social, ni que el meu pare, Carlos Dujovne, va ser un agent soviètic que el 1928 va arribar a Montevideo per organitzar el Buró Sud-americà de la Internacional Sindical Roja a Brasil, Xile, Bolívia i Perú. Tots dos van deixar el Partit Comunista el 1946 a causa de l’estalinisme.
Crec que per tot això no vaig ser educada com una nena convencional. Tornant als personatges que entenc, jo entenc millor les dones que els homes i, entre elles, les marginals o les rebels, més que les de vides planes, contra les quals no tinc res, però amb qui no em puc identificar.
També vaig escriure sobre els cartoners, perquè la meva experiència d’exiliada a París, on vaig arribar sola i sense diners amb una filla de tretze anys, em va permetre entendre què significa viure al dia, com els gitanos. El que m’agrada d’Evita (no tot m’agrada d’ella, però això sí) és la seva capacitat intacta de rebel·lia, la mateixa que tenia Maradona o Milagro. Tots tres van millorar la seva vida, d’una manera o una altra, però cap d’ells es va aburgesar. La burgesia està en el cap i el d’ells va seguir lliure.
L’any 1978, la intervenció i el tancament del diari La Opinión que dirigia Jacobo Timerman a Buenos Aires van precipitar el teu exili a França en plena dictadura. Quin tipus de periodisme vas trobar allà i en què es diferenciava del periodisme argentí dels anys 70?
Vaig decidir exiliar-me tot i que mai vaig militar en cap partit (com si hagués estat vacunada de naixement per la decepció històrica dels meus pares). El cop final me’l va donar Hugo Ezequiel Lezama, nomenat per Massera com a director del diari Convicción.
Pel que fa al periodisme francès, em va semblar intel·ligent però superficial. Escrivia ressenyes de llibres llatinoamericans, que estaven de moda als anys 80, però em demanaven que expliqués l’argument i en fes venir ganes de llegir-los, cosa que contrastava amb els nostres criteris més rigorosos de crítica a l’Argentina.
Després de tants arrelaments i desarrelaments, quina és la teva veritable pàtria?
La meva infància va ser una pàtria difícil. No a moltes nenes de quatre anys la seva mare les porta a veure com la policia crema els llibres de l’editorial fundada pel seu pare, o a visitar el seu pare a la presó.
Per últim, quins són els teus projectes actuals?
Estic escrivint un petit “assaig personal” sobre la Gioconda titulat Els noms de la mare, un homenatge a la meva mare. Així mantinc el meu cervell actiu i em permeto el plaer d’intentar entendre més coses.
Resiliència artística
Durant el confinament i després d’una hospitalització complicada, Alícia Dujovne Ortiz va passar de la ploma als pinzells “per fer-li un botifarra a la mort”. D’aquesta aventura en va resultar una exposició artística l’abril de 2024 a la Galeria de l’Ambaixada Argentina a París, titulada “Autoretrats Animals”.
Alicia Dujovne Ortiz, una cronista de dos mons, enamorada de la naturalesa, ha comprès que l’humanocentrisme està en declivi i que la terra i les seves guardianes més aguerrides, les dones, són el futur.
Font: Diario Digital Femenino, Argentina