Per Júlia Martí*. Viento Sur
Candela de la Vega és activista i investigadora feminista, militant de la Trobada d’Organitzacions de Còrdova (Argentina) i membre del Col·lectiu de Recerca El llano en llamas. L’entrevistem en el marc del III Congrés de Democràcia Comunal que es va celebrar l’octubre del 2024 a Barcelona.
Júlia Martí Comas: Com expliqueu la victòria d’un personatge com Milei?
Candela de la Vega: Gran part del que es coneix com l’espai progressista –que a l’Argentina no coincideix exactament amb l’espai de l’esquerra popular i de projecció emancipadora– avui fa una autocrítica: no ho vam veure venir a temps, a temps per construir-hi contencions més fortes o precises. Avui llegim que la victòria de Javier Milei s’explica no en una irracionalitat de les eleccions dels i les argentines, sinó que hem de mirar un canvi en la cultura política i en les subjectivitats polítiques que ja es venia produint fa temps i que s’ha de posar en relació amb el tipus de manifestacions que va tenir la crisi econòmica de l’Argentina postpandèmia de la COVID-19.
El govern de Milei no va iniciar una crisi, la crisi ja es gestava. Nosaltres veiem avui que Milei va encaixar al solc perfecte per canalitzar i capitalitzar políticament un patiment i un descontentament econòmic, social i polític que ja existia des d’abans del seu ascens electoral a la presidència. D’una banda, l’escalada d’inflació de preus era el problema més preocupant, la patia la gent els ingressos de la qual no podien adaptar-se tan fàcilment, però també es projectava com una incertesa molt gran sobre la vida.
Si ens ubicàvem en aquest escenari previ on la crisi ja existia i la sensació d’abisme era aclaparadora, resultava paradoxal que els discursos de la coalició peronista que governava continuessin parlant i prometent garantir drets o la justícia social. Els seus discursos no coincidien amb allò que la gent vivia; per a molts sectors resultava molt difícil experimentar aquests drets i aquesta justícia social en el dia a dia. La gent se sentia enganyada, desencantada, no només pel govern nacional (encara que la seva organització juridicopolítica és federal, Argentina té una forta centralització del poder a Buenos Aires i al govern nacional), sinó per la política en general.
D’altra banda, la posició política que representava Milei encaixava amb un cert gir de les subjectivitats polítiques que, en temps de crisi econòmica aguda, va virar cap a expressions d’individualismes autoritaris. Em refereixo a aquesta posició que combina la idea que “els culpables de la meva situació actual, que és dolenta, són les i els migrants, les dones, el progressisme, el kirchnerisme…”, amb la idea del mèrit, l’esforç, l’èxit o simplement la vida individualitzada i fragmentada.
Milei va encaixar així molt profundament com un contrapunt davant d’una crisi de la política que es mostrava paralitzada davant de tot això: el seu discurs contra el que ell va anomenar la casta tenia molt a dir sobre l’autonomització de la classe política i dels funcionaris de la vella política. En aquestes paraules ressonava no tant el fenomen del joc de distàncies sempre presents entre “allò que els polítics diuen i allò que fan efectivament”, sinó en un desaferrament groller i persistent de la política amb les necessitats i expectatives de les grans majories. Això ja s’havia experimentat com a tal, per cas, durant la pandèmia i els casos de corrupció, a l’accés privilegiat a vacunes, en els casos de funcionaris públics vivint una vida que no estava autoritzada per a la majoria, etc. Aquesta distància es va viure com un funcionament de castes que fa que la gent odiï les i els polítics, la política en general, i que Milei va prendre i va fer bandera.
J. M. C.: I a sobre per part dels que tenien un discurs d’esquerres o progressista.
C. V.: Sí, bé, insisteixo que ni el kirchnerisme ni el peronisme a Argentina són semblants simplement i a seques com l’esquerra. Sempre complexos i mutants, els partits o els sindicats que es reclamen peronistes avui estan més travessats per posicions més reformistes interclassistes, de capitalisme amb rostre humà, d’extractivismes conduïts per l’Estat, de pactes contingents entre classes. No estem parlant de moviments revolucionaris: n’hi va haver dins del peronisme, però avui no.
Ho estàvem passant malament i volíem una altra cosa. I a sobre el peronisme no estava fent una bona gestió per millorar les condicions de vida, encara menys per oferir un projecte econòmic o polític convincent per sortir de la crisi.
Com a moviments del camp popular ens en vam adonar molt quan ja era tard. Ens en vam adonar “amb el diari de dilluns”, com diem allà, que estàvem parlant des del lloc de la por, especialment de la por de tornar a una violència política que va ser traumàtica durant els governs dictatorials al país. No vam poder fer arribar un escenari polític i econòmic alternatiu i, alhora, contenir aquesta por amb presència i cos als territoris. No és que no hi hagi una alternativa, no és que mai la pensem. Crec que com a camp popular no ho vam poder mobilitzar políticament just en el mateix i exacte moment en què es van apoderar de nosaltres els impulsos per remapejar les vores de les nostres trinxeres defensives, per tornar a portar a la memòria política aquesta actitud de cura i lluita que, per exemple, van tenir les Àvies i Mares durant l’últim període de violència política al país.
J. M. C.: I quina és la situació actual?
C. V.: Avui, un any després de l’ascens de Milei, veiem que el seu pla econòmic va detenir certament el ritme de la inflació: d’un 25% mensual el desembre del 2023 va passar al 2,7% el desembre del 2024 i està estancada en aquest nivell des de fa uns mesos. Això va passar a costa d’un ajustament econòmic ferotge acompanyat per un augment general de la despesa pública, especialment la destinada a serveis socials. Això explica l’augment de la pobresa, la desocupació i la precarietat de la feina. Certament, en un any hi va haver una transferència obscena d’ingressos del treball al capital.
Tot i això, Milei encara manté un nucli dur d’imatge positiva que no perfora el llindar del 40%. Des que va assumir, certament la seva imatge positiva va caure entre 15 o 20 punts percentuals, especialment en dos moments: quan va vetar la llei daugment de les jubilacions i quan va vetar la llei de finançament universitari.
Més enllà d’aquests vaivens, en un indicador força qüestionat com és la imatge positiva, crec que, d’una banda, hi ha els i les desencantats amb el govern de Milei. Hi ha gent que l’ha votat pensant que milloraria la seva qualitat de vida, és a dir, amb el legítim desig de no continuar patint a la seva feina, a la taula cada dia o en el futur dels seus fills. I això no ha passat. És difícil rastrejar què passa amb aquests sectors socials; creiem que tornen a tenir el desencís amb la política. D’altra banda, hi ha les i els qui sostenim que mai no va ser una opció política ni econòmica. I, finalment, Milei sí que conserva un nucli molt dur d’adherents i militants, que ha anat construint i agrupant, perquè no tenia una important base política militant quan va assumir el desembre del 2023. Aquest nucli és el que ha enfortit políticament la seva legitimitat amb els discursos més violents de La Libertad Avanza (LLA).
El 2025 tenim eleccions legislatives al Congrés nacional, espai institucional certament inestable per a la LLA perquè ha de negociar majories amb altres partits i forces. Davant la possibilitat de guanyar el Congrés mesuren més aquest any els seus discursos polítics i les decisions més immediates del pla econòmic.
J. M. C.: Em sembla molt interessant el que planteges de la necessitat de defensar una alternativa davant la idea del mal menor, que acaba agreujant cada cop més la deslegitimació de la política.
C. V.: Això del mal menor va ser la consigna amb què una part de l’espai popular vam militar el vot al peronisme representat per Sergio Massa; amb tot allò que això significava per a nosaltres. Ja ens havia passat: el 2015, quan va guanyar Mauricio Macri, va ser molt difícil defensar el peronisme en la votació, perquè Daniel Scioli era un polític molt fosc (ara és al govern de Milei, a càrrec de la Secretaria de Turisme, Ambient i Esports) i la posició predominant de l’espai popular organitzat va ser d’una certa incomoditat. Aquest cop, aprenent una mica d’aquesta experiència, sortim a militar la campanya de Massa, del peronisme. Va ser dur, perquè et trobaves els teus companys dels barris, de les viles, amb el problema inflacionari que era realment terrible i representava una contradicció enorme generar arguments per votar el ministre d’Economia que era responsable directe d’aquesta situació, que no era una amenaça o un risc: era una realitat present i viscuda aquí i ara.
Com ho fèiem per parlar amb els nostres companys i companyes i problematitzar les opcions? “Votar Massa perquè és el mal menor”, quan aquestes famílies estaven transitant i experimentant un moment realment dolent, bé, tenia mil complexitats. Parlar un munt, un munt realment, ubicar aquestes pors i mals, compensar-los, recordar les nostres defenses i promeses. Tot i això, no va ser marginal el percentatge de companyes i companys que, fins i tot organitzats a les nostres pròpies xarxes, van votar Milei. Per això dic que no arribarem a temps.
J. M. C.: Quines serien les principals línies de conflicte que ha obert Milei?
C. V.: Al gener i al maig de 2024 van tenir lloc dues aturades generals dels sindicats nucleats a les principals centrals obreres del país. Això es dóna en el context dels intents d’aprovació del que es va anomenar la Llei Bases, que finalment va introduir reformes regressives al pla laboral.
La confrontació amb el feminisme i el moviment LGTB+ també s’ha mantingut constant. S’ha notat en els medicaments per a malalties de transmissió sexual, programes que acompanyen la interrupció voluntària de l’embaràs, sancionada per llei; i també s’han mantingut o intensificat les taxes de feminicidis o atacs a dones i dissidències, i ha estat semblant el buidament de polítiques de protecció a dones, dissidències de gènere i sexuals, i fins i tot infàncies.
J. M. C.: ¿ Creus que aquesta lluita ideològica també s’està donant per baix?
C. V.: La base de votants i adherents de LLA són homes joves. Generalment treballadors precaritzats, tipus Globus, que cal defensar de l’Estat, i una cosa que té a veure amb la capacitat de ser exitós.
La dreta avui parla de la llibertat i, almenys des de l’Argentina, l’esquerra o el camp popular, fa molt que no parlem de llibertat. En el dia a dia, en les pràctiques i els sentits quotidians, està absent.
¿Quina idea de llibertat es pot rescatar que sigui emancipadora i que no se sacrifiqui davant els altars de l’individualisme indolent i indiferent de la dreta? viure un procés viu d’alliberament, i no una cosa que algú dóna a un altre.
J. M. C.: I davant de tota aquesta situació des de la Trobada d’Organitzacions ¿ què esteu fent?
C. V.: La Trobada d’Organitzacions és una organització de base territorial no partidària, o no tant organitzades. De militants, som més o menys 1.500 persones, però si comptem a les famílies i les veïnes d’aquestes persones tenim una xarxa gran.
J. M. C.: ¿ Com combineu aquest treball productiu amb l’organització militant?
C. V.: Un dels nostres lemes és Treball sense patró: és tot un procés i aprenentatge de com organitzar-nos molts en el treball amb altres i altres. És que ara això també està en crisi: per exemple, el nostre principal comprador de la producció de tallers tèxtils va ser durant molt de temps l’Estat Provincial; comprava motxilles i estris escolars que les companyes feien, també kits per a embarassades que el govern repartia després a les famílies. Avui aquest Estat comprador està reculant. Un altre exemple: les nostres cooperatives de construcció responen a una lluita per millorar l’espai públic urbà dels nostres barris, cosa que inclou les racions d’àpats d’escoles de gestió pública. Això va prendre una escala més gran quan va rebre finançament en termes d’obra pública, que és el que justament es va contreure abruptament. Aleshores, aquest any hi va haver una gran fallida pel desfinançament d’aquesta pota de les i els treballadors de l’economia popular, bé, això ens obliga a replantejar les pràctiques i consignes d’organització del treball en l’espai popular, encara que seguim sostenint que els recursos que maneja l’Estat són recursos públics i la lluita per la seva redistribució forma part de la nostra lluita tant com la discussió.
I la conjuntura també imposa urgències: hem hagut de decidir la reubicació de companys de les cooperatives de construcció, principalment, a menjadors, perquè el principal problema dels nostres barris avui és la gana, cal menjar.
J. M. C.: I mantenen el finançament públic?
C. V.: Va baixar un munt, però les companyes i companys aconsegueixen coses. Cal anar-hi, caminar, caminar. S’activa una intel·ligència, en el sentit de múscul, que ja tenien les companyes. Nosaltres comencem així, amb zero dependències dels recursos públics de l’Estat. Ara s’ha de tornar a activar, no és que es perdés: les companyes de cada barri surten a organitzar col·lectes en algunes esglésies que són més obertes, amb veïnes i veïns dels barris propers, es canalitza sobretot amb donacions i algunes, poques, comandes a empreses.
També forma part d’un horitzó de redistribució de l’ingrés, però certament a una escala i amb un impacte molt menor. És que, quan a més de cuinar cal sortir a buscar allò per cuinar, o inventar totes les màgies sobre què fer amb un quilo d’arròs o un quilo de farina, bé, això fa també que se sobrecarregui molt més a les companyes el treball quotidià per sostenir la vida col·lectiva, no només la familiar, sinó també la comunitària. Novament, insisteixo, assistim a una transferència real d’ingressos dels treballadors, i més encara de les treballadores, cap a les classes capitalistes.
Sí que ressalto que a nivell subjectiu aquests moments de crisi i reconfiguració de les relacions socials i laborals són un laboratori que ens importa: avui, les nostres companyes més referents de la Trobada d’Organitzacions són dones. Les que avui es poden asseure a parlar en nom del col·lectiu en una conferència, les que van a la universitat a teixir més xarxes són dones, i també són les que fan la cuina i les que tenen una càrrega de feina molt més gran.
J. M. C.: Per tancar, et volia demanar que em comentessis una mica més sobre la xarxa de Democràcia Comunal 1.
C. V.: Des de la xarxa, a les trobades internacionals, estem fent un treball formatiu, d’apropar diagnòstics, convidar trajectòries i sabers de cada organització i de cada territori.
En el nostre cas, ens serveix un munt en termes de problematitzar què vol dir autogovernar-nos. Podem garantir el menjar, podem gestionar polítiques públiques, però després cal construir una altra política, que era una mica la crítica amb què he iniciat aquesta xerrada. Amb què confrontem l’antipolítica de Milei? Quina pràctica de llibertat sostindrem i a quins sentits l’arrelem?
Si volem recuperar una promesa d’un projecte futur i possible, també hem de recuperar el sentit de la política. un desafiament constant, una vigilància constant.
Ara estem explorant la pregunta: ¿què és el que passa si nosaltres, avui, ocupem les institucions estatals? No dic que ho fem ja, és gairebé un experiment de pensament: si passés, ¿com ho farem per no perdre les corretges de transmissió amb la gent dels barris, dels pobles, de les comunitats? Quanta distància entre el que fem i el que pregonem estem disposades a tolerar? Quant d’igualtat i quant de llibertat? Perquè si no, ens passarà el mateix que estem criticant.
Es probable que altres companys tinguin altres lectures. Per descomptat que a nivell de solidaritat internacional la Xarxa aporta un munt també.
*Júlia Martí Comas, redactora de Viento Sur
Notes
La Xarxa de Democràcia Comunal és una articulació d’espais socials i polítics de Kurdistan, Argentina, Brasil, Veneçuela, Itàlia, Xile, Euskal Herria i Països Catalans que es va iniciar en un congrés celebrat a Euskal Herria el 2021, posteriorment s’han realitzat altres trobades a l’Argentina i Catalunya. Es tracta de suport mutu, ecologia social o democràcia directa.
