Article editat a Lamarea.com
Foto d’ Indalecio Ojanguren_wikipedia
El 19 de novembre és una de les dates més importants de la història moderna de l’Estat espanyol.
I, no obstant això, és una de les més desconegudes per la ciutadania, en general, i les generacions més joves, en particular. Un dia com aquest, el 1933, les dones van votar per primera vegada a Espanya.
És la Constitució de la Segona República la que el 1931 estableix, sobre la base del principi general d’igualtat davant la llei, els mateixos drets electorals per a dones i homes (art. 36). Abans, a les eleccions a les Corts constituents de les que va néixer el text constitucional les dones van gaudir del sufragi passiu (dret a ser votades i escollides), però no de l’actiu (dret a votar). Va ser doncs en aquestes primeres eleccions celebrades després de l’aprovació de la Constitució republicana quan les dones van concórrer a les urnes en les mateixes condicions d’igualtat que els homes.
Que aquesta data no es recordi avui oficialment a Espanya és molt simptomàtic del tipus de règim polític nascut de la transició i la Constitució de 1978. El pacte de silenci i oblit en què aquest se sustenta ha impedit la reivindicació de l’herència republicana, incloent els seus èxits en matèria d’igualtat de gènere. D’aquí que l’educació que les i els estudiants reben a les aules tingui enormes dèficits relacionats amb aquest període històric (com, per exemple, quan és la primera vegada que les dones van votar a Espanya). No per desinterès o descuit, sinó perquè el seu estudi no forma part dels continguts que l’ Estat considera que una ciutadania mínimament formada ha de conèixer del seu passat.
En conseqüència, amb la ideologia que hi ha darrere d’aquest pacte d’oblit, a cap dels successius governs que hi ha hagut des de 1978 – UCD, PP i PSOE – se’ls ha ocorregut introduir aquesta data del 19 de novembre en l’elenc de festivitats oficials. Si les festes oficials són símbols i el seu calendari es compon de les dates que es volen recordar, destacar o homenatjar com les fites que jalonen l’esdevenir, d’una comunitat política, per al règim nascut de la Transició el vot femení no és un d’ells (sí que ho són, en canvi, les festivitats catòliques).
Aquest silenci contrasta profundament amb la violència estructural que pateixen les dones, amb que el patriarcalisme subsisteixi, amb el fet que la violència de gènere augmenti i que els seus xifres afectin dones cada vegada més joves. Mentrestant, aquesta Església catòlica que segueix marcant les festivitats oficials defensa, amb el suport històric dels governs esmentats, la visió de la dona com subordinada a l’home, és a dir, “cap de família”. Així ho escriuen amb tota impunitat i sense complexos en els seus llibres i documents.
Per tot això, davant del silenci i menyspreu oficial, avui 19 novembre hem de recordar amb orgull a les dones i homes que van fer possible que en l’Espanya dels anys trenta, a l’Espanya republicana, s’avancés com mai en la igualtat real. No només pel vot femení, sinó també pel reconeixement dels drets laborals de les dones i plena potència contractual, pel matrimoni civil amb plena igualtat de drets i deures per a tots dos sexes, pel reconeixement del divorci, per l’obligació legal de regular la investigació de la paternitat, per la igualtat entre els fills nascuts dins i fora del matrimoni, per l’exclusió del delicte d’adulteri (aplicable històricament només a la dona), o per l’obligació de protegir la maternitat i la infància. Qüestions totes elles que van deixar de ser privades per passar a ser tutelades per l’Estat des del principi d’igualtat i l’exigència de protegir les persones en situació desfavorida. Fins i tot en 1936 la Generalitat va aprovar un decret pel qual es legalitzava l’avortament i s’establien mesures per garantir la lliure decisió, els drets i la salut de la dona.
Trencar amb aquesta Espanya patriarcal i catòlica va costar car a la República. La dictadura franquista va acabar d’arrel amb aquest procés i el discurs de la igualtat va desaparèixer de l’espai públic, tornant a la societat masclista i autoritària amb les ombres que encara avui ens persegueixen.
Que avui fos un dia festiu seria no només un símbol d’una ciutadania amb cultura dels drets humans, sinó també una bona manera d’homenatjar les dones i homes que van intentar canviar el destí de la història d’aquest país, i de fer veure a les futures generacions que la igualtat de gènere és una peça clau per al desenvolupament en termes democràtics de tota societat.
Mentre no sigui així, ens falta una festa: el 19 de novembre.
Foto d’ Indalecio Ojanguren_wikipedia
