OPINIÓ
Amb el hashtag #VivasNosQueremos totes als carrers, les xarxes socials i els grups organitzats de dones en almenys 15 estats del país preparen una mobilització per fer visible la preocupació sobre totes les violències masclistes.
Cada vegada, se sumen més organitzacions per al diumenge 24 de abril, que estaran en moltes places del país.Una mobilització d’aquesta naturalesa, des que es va córrer la cortina que ocultava la mida dels assassinats de dones a Ciudad Juárez, es esperada per la militància feminista i de defensa dels Drets Humans.
Inopinadament davant els fets a Veracruz, el dels quatre nens “pijos” anomenats Porkis, es va revifar la indignació, com diu la campanya, per totes les violències masclistes. Després de gairebé 22 anys des que es van fer presents les assassinades de Ciudad Juárez.
Moltes coses han passat, però potser la més evident és que el feminicidi com a concepte i paraula s’ha situat en els espais de l’opinió pública. La investigació, els fets, el sorgiment d’associacions, grups i persones la consciència ha anat creixent, han mostrat com, això que és l’extrem de la violència, l’assassinat de dones per ser dones, significava moltes altres coses, però principalment ha denunciat la impunitat i com l’Estat està sobrepassat: govern, societat i institucions.
Diuen els que promouen la mobilització, que la violència masclista sembla no tenir límits, i afegeixen que està en ascens. Tot i que la investigació va mostrar que a 25 anys de distància cap enrere, el 2004, 10 anys després de trobar Esther Chávez Cano, era clar que la violència contra les dones, el seu assassinat, estaven simplement ocults, s’havien normalitzat.
Abans, havíem cregut que l’extrem de la violència contra les dones era la violació sexual i vam descobrir que les llars són el lloc més perillós; es van fer lleis de violència familiar i es va concretar la Convenció Interamericana per Prevenir, Sancionar i Eradicar la Violència contra les Dones, coneguda popularment com la Convenció Belem Do Pará.
És a dir, ja el 2004 el diagnòstic era aterridor. La violència masclista, en els estats “democràtics”, en els governs dictatorials, en els governs familiars, a l’escola, al carrer, a tots els espais de desenvolupament de les dones s’ha manifestat, amb una crueltat insuportable, sobretot quan de guerra es tracta o de situacions d’alta conflictivitat social i política. Caldria recordar casos emblemàtics, les indígenes violades a Chiapas; les atacades per militars a Oaxaca i Guerrero; les desenes i milers que viuen amb els seus estimats marits, les nenes del kínder a la professional, etc.
Però la situació escandalosa d’ “Els Porkis júniors”, els que van violar a una jove a Veracruz, ha posat al descobert que hi ha hagut omissió, societat i govern; que a la violència contra les dones, l’arrel profunda és la discriminació, i li vam estendre una nova cortina de fum: el feminicidi.
No perquè l’assassinat em sembli una mica menor, No! al contrari és la punta de l’iceberg d’una línia contínua que comença en la vida diària de relació.
És clar que entre la discussió de Belem Do Pará, les històries de Juárez, (s’han escrit uns 50 llibres) i la demanda d’Alerta de Violència de Gènere centrada en l’assassinat, milers de casos, reportats en la pàgines vermelles dels mitjans; els expedients arxivats en els jutjats i la seguretat que menysprear amb la paraula, el crit, el cop, la burla, l’abús, l’assetjament, a les dones, no es veia.
Malauradament caldria celebrar el cas de “Els Porkis júniors”, com un de classe, que hagi generat tal indignació. I si la mobilització té èxit, haurem avançat anys llum. No importa que hàgim estat parcialment adormides. És clar que no, però aquest és un cop fort.
En tots els meus anys de periodista no havia vist, com ara, l’interès dels mitjans tan agut, interessat i divers. No els importava per res les violacions, ara hi ha una dansa de dades impressionant, no se sap bé què passa a les aules universitàries i hi ha dades contradictòries en el tema de les violacions sexuals. Estimacions fenomenals que parlen d’uns 600 mil delictes sexuals, enfront de només un 20 per cent de denúncies que ara s’invoquen; tampoc es parla de la profunditat de les motivacions, i en canvi es parla dels nens rics; no dels militars, ni dels mestres abusadors, ni dels marits que segueixen tenint el control de la vida de les dones.
I per descomptat que aquest cas serà fonamental. No hi ha justícia en tots els casos de violència de gènere, fa riure el que la llei diu sobre assetjament i fustigació; és inoperant la política pública amb policies, ministeris públics i jutges que ni s’adonen que la denúncia d’assetjament pot acabar en violació i assassinat.
La violència contra les dones és el centre del problema de les relacions desiguals, de la discriminació i de múltiples formes de menyspreu a les dones, només per ser això.
El gran tema, que hauria de ser una conseqüència d’aquesta protesta social tan esperada i necessària, és reconèixer que en una societat com aquesta, hi ha la discriminació contra les dones, que no és cosa menor, que no pot significar-se en l’espai de l’escàndol, mentre moltes persones que ara se sorprenen, es pregunten, discuteixen, es facin la pregunta fonamental: On es troba el fons i com fer-li front”.
Hi ha lleis, estudis profunds i assequibles, explicacions socials, psicològiques, feministes, jurídiques; hi ha institucions que es paguen amb els nostres impostos; centres de justícia per a les dones; agències de delictes sexuals; centres d’atenció a víctimes, tota una parafernàlia que no funciona, perquè aquests mitjans sorpresos de la conducta dels Porkis, fomenten tots els dies aquesta discriminació, com ho fan els mestres a les aules i les famílies a les seves casa.
Celebrem la mobilització, anem a les marxes a totes les places i a tot el país, però no ho tornem a oblidar. Per totes i a tot arreu.
Perquè la violència no cessa, trenquem el pacte patriarcal contra les dones. #VivasNosQueremos Totes als carrers.
