Per Guadalupe López – Lizbeth Álvarez. SemMéxico
La violència contra les dones a l’esport amateur i professional és una constant en tota la seva carrera, igual que en altres àrees d’actuació, com en la política, la ciència o el treball remunerat.
Al futbol, el tema va cobrar rellevància amb la creació de la Lliga Mx Femenil, a finals 2016.
Parlen del tema Claudia Pedraza Bucio, especialista en gènere, comunicació i periodisme, i Adrianelly Hernández Vega, directora del lloc virtual Cancha y Aparte. Des de l’experiència, es presenten els testimonis de Virginia Tovar Díaz, exàrbitra professional i actualment mestra d’educació física; de les àrbitres Jessica Magdalena Jaime Uribe i Jessica Quetzalli Ramírez Jaime i de la futbolista Arizbeth Ramos Díaz.
Violència sexual: sense estadístiques ni protocols adequats
Adrianelly Hernández exposa que tot i que hi ha homes afectats, les dones i les nenes estan més exposades a l’assetjament, abús sexual i violació, des del nivell amateur fins al professional, com va passar a la selecció Sub-15 i més recent a la Sub -20. S’ha sabut de directors tècnics i preparadors físics que han estat cessats per assetjament, però no es manegen com a tals. Hi ha també jugadores grans que han assetjat les més joves.
Claudia Pedraza subratlla que hi ha tota una estructura que sosté, permet, normalitza i oculta les violències al futbol femenil. Cada club maneja els casos de manera discrecional i en termes d’indisciplina, com va passar a la Sub-20. Són pràctiques que es desestimen, perquè no es considera assetjament ni violència; igual, no tots els clubs estan capacitats en temes de gènere ni de violència de gènere.
El que va passar a la Sub-20, va portar com a conseqüència la destitució de l’entrenadora Maribel Domínguez i l’equip tècnic, el juliol passat. Hernández ha indicat que segueix havent-hi opacitat per part de la Federació Mexicana de Futbol (FMF) i no s’ha nomenat l’agressor, el qual no hauria de ser contractat en cap altre costat. Es va fer molt escarni contra Domínguez, quan la seva principal falla va ser potser no actuar.
Pedraza comenta que no hi ha xifres ni informes que permetin fer un seguiment molt més exacte a aquest tipus de problemàtiques. Hernández dedueix que és perquè a penes s’estan traient a la llum aquests casos i que segueix havent-hi els que no denuncien públicament.
Respecte dels protocols per atendre aquesta violència, els clubs del Lleó, Amèrica i Pumas ja en tenen, però no es coneixen. Les especialistes reconeixen que no serveixen de gaire, perquè les jugadores no els coneixen i hi ha poca transparència de com i qui els aplica. Com més es difongui que hi ha maneres de denunciar i estar segures, més alçaran la veu, puntualitzen.
Com les investigadores constaten, l’assetjament es veu com a fets aïllats. El 2020, es va donar a conèixer que l’entrenador de l’equip Las Esmeraldas, a Lleó, Guanajuato, va assetjar 13 menors d’edat. Tot i que es va reportar a la Comissió Municipal de Cultura Física i Esport local, la qual va dir que estaria en disposició de donar suport, igual que l’Institut Municipal de la Dona.
Violència econòmica i laboral: drets confiscats
Una forma més de violència és un mecanisme implícit de silenciament cap a les jugadores, assenyala Pedraza. Gairebé no parlen de la desigualtat salarial ni de les violències que enfronten, perquè el sistema de contractació o vinculació amb els clubs és molt feble, opac i amb poca estabilitat laboral. Estan subjectes al control dels clubs, ja que per sol·licitar una entrevista amb elles, se’ls demana a les/les reporteres/es les preguntes i que diguin de què es parlarà.
Quan una decideix i s’atreveix a denunciar i fer situacions públiques que afecten el seu propi exercici professional, posa en risc la possibilitat d’arribar a l’àmbit professional. Aleshores, moltes ho fan per iniciativa pròpia o per fora, en l’anonimat. I això complica donar-los difusió a aquests fets.
De vegades, afegeix Hernández, la o el psicòleg dels equips reporten els entrenadors quan les jugadores exposen l’assetjament o una molèstia. Les que poden evidenciar una agressió són les que són recolzades per la família o les que saben que per parlar no les poden eliminar. Però cal un suport molt fort a nivell emocional, familiar, econòmic, i no totes el tenen.
Institucions públiques: mirada tangencial
Recentment és quan ha sorgit una preocupació institucional —o sembla que n’hi ha— a l’esport amateur i professional practicat per les dones, tot i que van ingressar a aquests mitjans des de fa més d’un segle i que al llarg d’aquesta història elles mateixes han estat pugnant perquè els seus drets humans s’integrin a les seves dinàmiques, reflexiona Pedraza.
Actualment, però, l’Institut Nacional de les Dones (Im- dones) i la Comissió Nacional per Prevenir i Eradicar la Violència Contra les Dones (Conavim) tenen una mirada tangencial sobre l’esport femenil, acota la comunicòloga. La Comissió Nacional de Cultura Física i Esport (Conade) tampoc no té ingerència sobre la FMF, encara que treballen de forma col·laborativa.
Com a organisme privat, la FMF no estaria obligada fer diagnòstics, ja que haurien de venir de les denúncies o de la participació voluntària o anònima de les jugadores. Tot i això, suggereix Pedraza, les institucions poden emetre posicionament davant dels casos de violència i d’alguna manera pressionar la FMF per comptar amb estadístiques, elaborar protocols i fer-los públics, que tinguin enllaços, capacitacions i un programa integral per atendre els temes de gènere .
La comunicòloga reconeix que les lleis en matèria de drets humans de les dones no es coneixen en aquest mitjà. Al món esportiu fins ara comencen a parlar de capacitar-se en gènere i drets, però les dependències de govern no han aconseguit que ho facin els qui prenen decisions o són part dels sistemes d’entrenament o de gestió a nivell professional.
Adrianelly Hernádez va considerar que les institucions han d’anar més enllà de les recomanacions o d’editar manuals, però si no s’obliga la FMF i els seus clubs a pagar un salari adequat, destinar recursos per a alimentació, infraestructura, sota una regla que —si s’hi arriba a trencar— es pagui una multa, se seguirà avançant a passos superlents. La Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA) estableix certs lineaments i recomet als països que estableixin altres mesures i prestacions, però la FMF només compleix amb el mínim.
A nivell internacional, el 2019, ONU Dones i la FIFA van signar el primer memoràndum d’acord per difondre continguts que promouen la igualtat de gènere i combaten la discriminació i estereotips en aquest camp. Un altre memoràndum similar va ser el d’ONU Dones i la Confederació Sud-americana de Futbol (Conmebol), el març del 2021.
Mitjans esportius: el futbol no és per a les dones
Cancha i Aparte va sorgir el setembre de 2021 i transmet per diverses xarxes digitals. Adrianelly Hernández, fundadora juntament amb Estefania Carmona, explica que és un projecte que va néixer per donar cabuda a temes i problemàtiques que viuen les dones al futbol i que mitjans tradicionals deixen de banda com a assetjament, forma de contractació, salari o l’ús del llenguatge , a més de veure-les com a protagonistes. Tot plegat, des d’una visió crítica i feminista, amb perspectiva de gènere.
Tot i que hi ha altres espais similars, comenta, se segueix mantenint la idea que les dones no en saben, de futbol. Quan es parla del femení no hi ha tant problema, però quan “s’envaeixen territoris masculins”, no suporten que una dona prengui el lideratge. Ens veuen com a invasores i intruses en aquests espais.
Hi continua havent resistència de canviar la manera de fer periodisme esportiu. Els narradors i reporters són els que tenen més biaixos de gènere i quan se’ls assenyala, salten a defensar aquestes figures masculines i ho veuen com un atreviment, invalidant i desqualificant la feina d’anys, explica Hernández.
Potser passa quan es crítica la violència masclista als estadis, la misogínia i aquest sistema patriarcal que provoca tot això o de com els mitjans estan cobrint la lliga amb enfocaments sexista o sense ètica. Els homes reclamen més: “Ens diuen exagerades, que el futbol no és per a nosaltres, que som feminazis”.
Futbolistes i afició des del feminisme
Per Claudia Pedraza, la vinculació entre el moviment feminista i les futbolistes és recent, perquè abans no hi havia una lliga professional femenil. L’acostament ha estat discret. Tot i que són poques les que des de l’activisme s’han acostat als esports practicats per dones, hi ha hagut iniciatives, com la Barra Feminista.
D’altra banda, hi ha jugadores, la majoria joves, que s’han acostat al moviment des dels espais comunitaris, les seves organitzacions i les xarxes sociodigitals. N’hi ha un sector de dones jugadores, les menys, que s’identifiquen amb el feminisme; fins i tot, han tingut formació acadèmica feminista, han intentat involucrar-se amb activistes en pro dels drets de les dones i han promogut accions per visibilitzar les desigualtats; no obstant això, és molt difícil, quan no hi ha garanties laborals que et permetin alçar la veu, afegeix.
Podria ser part de l’impuls que s’ha donat al feminisme en el que s’anomena la seva quarta onada i, per descomptat, de la creació de la Lliga MX femenina, que el 2019 unes 15 joves es van contactar per anar als estadis com a aficionades. Així va sorgir la Barra Feminista, integrada per joves que van als estadis sense afavorir un equip en específic. Regularment en són unes 30, però s’ha arribat a sumar unes 200, d’entre 17 i 40 anys.
Irma Alfaro, de 33 anys, i Shelma Cerrillo, de 35, voceres de la Barra, narren que quan es va crear la lliga femenil, es van identificar mancances, desigualtats i males condicions de les jugadores, cosa que les va fer activar el feminisme que ja portaven. Pel camí, altres més es van anar assumint feministes.
A les seves xarxes socials exposen que el seu objectiu és demostrar que hi ha una altra manera de ser aficionades, lluny de tota violència i masclisme, i que es respectin totes les dones que intervenen al futbol. Tenen deu principis, usen samarretes morades i mocadors verds. No han tingut problemes amb les barres tradicionals. Només en una ocasió, relata Alfaro, en un partit entre Chivas i Pumas les van esbroncar enmig d’un ambient violent. A la ciutat de Toluca els van prohibir exhibir els seus llenços, per “qüestions de seguretat”.
En el marc del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, la Barra va organitzar una closca al Sòcol de la Ciutat de Mèxic per demostrar que un futbol sense violència és possible i per visibilitzar-se com a dones en espais públics, diu Cerrillo.
Testimonis: l’expressió de la violència
Virginia Tovar Díaz va ser la primera dona a arbitrar un partit de la primera divisió del futbol mexicà. Anava a dirigir Tigres contra Irapuato, però els primers no la van acceptar i la van criticar als mitjans. Ho va fer amb Amèrica contra Irapuato. Hi ha més dones com a àrbitres, però només a la lliga femenina. “Van tancar les portes” per estar a la lliga varonil. Donen suport a les assistents, però quan volen ser àrbitres, els costa feina acceptar-ho, es lamenta.
Afirma que no va ser víctima de violència, però sí de masclisme. Guanyava el mateix que un home, encara que no li donaven salari extra per no estar en trobades internacionals. Tampoc no es va sentir agredida ni ofesa. Sobre l’afició, “el que aconseguia escoltar em feia riure. Ja anava preparada psicològicament”.
En relació amb el davanter de l’Amèrica, Cuauhtémoc Blanco, quan la va enviar a “rentar plats”, va aclarir que va ser una declaració als mitjans; no els ho va dir de manera directa. En una publicació esportiva (a Mèxic, sense data), Tovar va declarar que en un partit Jared Borgetti li va exclamar: “Per què manen velles, si no tenen capacitat?”.
Foto: Comissió d’Àrbitres. FMF
Jessica Magdalena Jaime Uribe i Jessica Quetzalli Ramírez Jaime són mare i filla que participen en una lliga amateur. Provenen d’una família d’àrbitres. Magdalena Jaime es va retirar i ara és assessora. Tot i que ja hi ha més respecte, no es pot creure que després de 30 anys segueixin veient les àrbitres com “bitxos rars”, com li va passar a ella als seus inicis.
Continuen rebent insults i burles, no per la feina que fan, sinó per ser dones. Explica que al mig hi ha una dita comuna: diuen que per ser àrbitre o ets lesbiana o ets guineu. En una ocasió, un jugador a qui va expulsar la va amenaçar amb donar-li una bufetada.
Detalla que d’on reben més insults són de les porres i aficionats, si bé el públic és diferent en el futbol professional i l’amateur, ja que en aquest últim la tribuna és més a prop de les pistes i hi ha ocasions en què les arriben a ocultar . “És part de l´ambient d´aquest lloc”.
Quetzalli Ramírez va iniciar-se als 20 anys. Actualment en té 26. Ha estat blanc de provocacions; fins i tot, de dones. Són criticades pel seu físic, fins i tot per ser molt femenines. “La gent s’oblida que som persones. No tenen cap idea de l’esforç que hi ha. De vegades arribo a casa amb ganes de plorar. És arribar i deixar-ho anar tot. Et veuen diferent. Se senten les mirades lascives”.
En una ocasió, com a assistent, al final d’una fila de la quarta divisió, va haver d’esperar que se n’anés tota la gent i va sortir amb roba comuna, sense uniforme, per les agressions que va rebre durant tot el partit. Tot i que ho va reportar al responsable de la lliga, només li va contestar: “Els insults són benediccions”. Tampoc no hi havia seguretat pública.
Magdalena —la qual va ser companya de Tovar— intervé en la conversa: Se m’ encongeig el cor veure com insulten la meva filla. Sóc la seva fan i sempre hi estic per recolzar-la. Primer, com a mare, li dono contenció, tot el meu amor. Després, com a assessora d’àrbitres, l’oriento perquè aprengui a cuidar-se”.
Quetzalli Ramírez i Magdalena Jaime. Foto: Lizbeth Hernández
Arizbeth Ramos Díaz té 27 anys. Va començar als 20 anys. Maribel Domínguez la va convidar a les Garzas de la Universitat Autònoma de l’Estat de Hidalgo, on va participar en dos tornejos. A la Ciutat de Mèxic va estar amb les Dragones, equip de la Lliga Major Femení, al sector amateur. Quan es va crear la lliga MX Femenina, va decidir que era millor acabar la seva llicenciatura de Fisioteràpia. “Sabia que del futbol no viuria, per la qüestió dels suports. Les dones no poden viure del futbol”.
Després que es va graduar, va aconseguir ingressar a Amèrica. Al torneig de cloenda i obertura 2021. No va estar en els partits pel seu genoll ferit i ja no li van renovar el contracte. Va tornar a Dragonas, però es va quedar amb “l’espineta” de tornar a la Lliga MX. Per a les dones no és senzill tenir una feina i jugar. “Els homes no tenen aquesta disjuntiva, perquè viuen del futbol. Tenen més oportunitats”.
De nena, escoltava els crits: “Que se’n vagi a jugar amb la Barbie, a rentar plats, però gràcies a la creació de la Lliga MX això va a menys”. Com que la mare i el pare sempre l’acompanyaven, no ha passat per un fet violent, però l’han insultat en xarxes virtuals. “Són persones que no tenen cara. S’escuden darrere de les xarxes socials per ofendre, humiliar. Molts homes segueixen el futbol femení només per mirar les dones”.
És conscient que les dones les qüestionen més sobre la seva sexualitat, hi ha més discriminació. Sempre han de demostrar que són capaces. Una mestra li deia que amb el futbol no arribaria gaire lluny. Es veia com una diversió, no com un projecte de vida. Amb la Lliga MX, diu, moltes nenes ja veuen jugadores com les seves ídols, com la seva neboda la veu a ella. “Tant de bo i el camí sigui molt més fàcil per a elles. Que no es rendeixin i no deixin de somiar”.
Foto: Twitter. @AmericaFemenil
Canvis, resistències i escenaris
Adrianelly Hernández va apuntar que entre els canvis en aquest panorama ja es parla de la violència devers les futbolistes, ja no es pren com a normal i moltes jugadores ja no es queden callades. Ja és un tema que es toca a les conferències de premsa. Així mateix, la FIFA obliga donar llicències per maternitat. Esmeralda Verdugo, del Tijuana, que va anunciar a l’agost passat que estava embarassada, cobrarà mínim tres quarts del seu salari. També, valora, hi ha equips amb protocols, poc clars, però hi són.
Segons Hernández, els equips s’han vist obligats de mala gana a prendre mesures, circumstància que confirma Pedraza, que acota que les accions segueixen sent voluntat política dels clubs, cosa que genera un pis desigual perquè les condicions de treball de les futbolistes siguin segures.
La preocupació per atendre la violència de gènere no sorgeix ni és caprici de l’afició ni de les esportistes, i insisteix: no és possible tenir una lliga professional femenil si no es comprometen a eradicar aquest problema. La FMF requereix una instància que pugui generar les directrius d’un programa d’atenció integral que contempli la prevenció, l’atenció i les vies per a les denúncies, les sancions i la reparació de danys.
Hernández fa veure que els reglaments són fets només per homes, per la qual cosa es requereix persones capacitades en gènere. Pedraza especifica que als protocols han de participar les jugadores, entrenadores, directius de la lliga i especialistes en perspectiva de gènere.
Si a la FMF realment interessa atendre la violència i que el futbol femení es desenvolupi, es pot guiar de diferents experiències a nivell internacional, destaca la professora i investigadora i cita els Estats Units o les lligues d’Europa que compten amb lleis generals que promouen els drets de les dones i que obliga a complir certs requisits per garantir-los la igualtat, la no-discriminació i un espai lliure de violència.
A Amèrica Llatina –Xile i Costa Rica, per exemple– els moviments feministes i els sindicats de jugadores han pugnat perquè els clubs i les federacions tinguin protocols. El que és interessant és que ha estat un treball col·laboratiu, ressalta Pedraza.
Pel que fa al paper dels mitjans, Hernández reconeix que hi ha gent que creu en projectes informatius, com Elles a l’esport, Fut femení, Deeses olímpiques i Cancha i Aparte, cosa que dona esperança que en algun moment la situació pot canviar. No ens farem milionàries amb aquesta feina, però busquem que almenys es dignifiqui i incidir en la societat.
Hi ha resistències per aceptar a les que tenim un enfocament feminista, per la qual cosa el més difícil de canviar serà a nivell estructural. El que ens toca, com a societat i com a mitjans és lluitar per aquest canvi, va concloure.
