OPINIÓ
El passat cap de setmana (13-14 i 15 de maig) una localitat del Maresme va acollir per primera vegada la fira literària Vila del Llibre: Cabrils, el meu poble d’adopció, que per el cronista Joan Simó i Rodríguez és una mena de llogaret perdut al far west maresmeny on s’arriba en diligència.
Al menys, així ho expressa a Núvol*, una revista cultural digital que valoro i segueixo per la qualitat dels seus articles i ressenyes.
El cronista havia d’escriure alguna cosa, ja ho tenen això, i va començar per fer la descripció d’un indret que, clarament, desconeix. A més de la pijolandia de piscines amb excés de clor i l’americanització del model de convivència amb alarmes de Prosegur que retrata, Cabrils és reconegut com a model d’integració. En el nostre ensopiment habitual i l’avorriment al que ens ha sotmès la vida rural, cada primavera la comunitat musulmana ens convida a compartir la celebració del Ramadà, a conèixer-la una mica més i conviure millor. I vet aquí que l’esmorteïda població cabrilenca surt del saló de casa seva i, durant un llarg sopar, veïns i veïnes de diverses creences comparteixen conversa i, encara que no s’ho cregui, xerinola al voltant de sopes harira, breues i pastissos àrabs.
Segur que tampoc no sap que a més de l’arxiconeguda Fira Gastronòmica, cada estiu es celebra el Musicb, un festival de música per on han passat artistes de la talla de Jean Pierre Rampal, Maite Martín, Meritxell Nedderman, Roger Mas, Kiko Veneno, Estrella Morente o el pianista Marco Mezquida. Crec que cap d’ells i elles s’ha queixat mai de la falta de públic deguda a aquesta vida “portes endins” que portem, entre barbacoes i gespa artificial, ni del gossos que bordaven durant el seu concert, acostumats com estan al silenci rural.
Es nota que no ha vingut un dia qualsevol a fer unes braves a la Concòrdia per tal de comprovar si hi ha vida mes enllà de la disbauxa urbanita.
Es nota també que a Cabrils Vila del Llibre només hi va passar el mati de dissabte perquè fa una restreta referència als actes d’aquelles primeres hores i obvia la resta d’activitats. Tot i que no era tan difícil fer-ne esment, només calia mirar el programa, li recordaré algunes. El reconeixement a dues creadores que hi van tenir relació amb la vila: Maria Dolors Orriols i Josefa Tolrà; les activitats per la gent menuda: contacontes, gimcana literària, taller de fer paper i d’enquadernació japonesa; el recital de dones poetes de la maresma; els maridatges, vermuts, speech corner o les altres taules d’escriptores. Hagués estat un detall per part del cronista que fes menció, al menys, a la de la tarda sobre la literatura feminista d’avui, on hi eren Jenn Diaz i Júlia Barceló i que moderaba Maite Viñals, no en qualitat d’alcaldessa de Cabrils sinó de periodista, la seva professió. És clar que, com que servidora també hi va participar a la taula, amb aquesta reivindicació em poso a tret de ser acusada d’enveja i gelosia cap a la mediàtica Silvia Soler a la que sí anomena, no sé si per la seva trajectòria o per ser mediàtica.
No calia. No calia un relat tan parcial i reduccionista de l’esdeveniment ni aquesta mena de crítica tronada cap el poble i els seus costums. Tant les organitzadores com les participants n’estem molt orgulloses que el nostre ensopit, letal i desèrtic poblet acollis la fira literària amb tinta violeta i no perquè Maria Mercè Marçal tingui més tirada que qualsevol senyor, sinó perquè en els processos de transformació social, el feminisme, el moviment que més drets ha aconseguit i sempre de forma pacifica, hi té molt a dir.
Com hagués estat de bonic i encertat, en canvi, explicar que per la fira hi van passar més de 50 escriptores omplint un programa on la participació de les dones va arribar al 90%. No resulta interessant la dada, tenint en compte que només el 20 % de les obres que es publiquen són de dones?
Com diu en Francesc Ponsa, comissari de la Fira, “amb la nostra edició hem contribuit a esmenar una anomalia del sistema”. Quina llàstima que les cròniques no ho recullin i es fixin en foteses!
Però què hi farem, qui vol veure cactus on hi ha palmeres, ni canviant-se les ulleres.
